“Riu un poc més!”, diu el pare, que mostra per primer cop entusiasme per la criatura. “Aguanta la riallaaaa…. I ara abraça’t a la teva germana!”. I després els dos menuts li demanen a son pare que els ajudi a fer el castell d’arena, però ell ja està massa ocupat triant el filtre de la foto que enviarà ves a saber qui. Li ha baixat l’adrenalina.

Aquest article d’Antoni Riera Vives a l’Ara Balears m’ha posat molt trist, i no me n’amago. És la primera vegada que llegeixo un escriptor parlant sense prejudicis de la tristesa i que afirma que potser ha arribat el moment de ‘reivindicar-la’. Ens hem obligat, diu, a ser multifeliços i això ens ha convertit en gent politrista.

M’ha impactat. El trobo un escrit cru, massa apocalíptic, però toca ferida. És un cop de puny d’una realitat que encara ens afanyam a negar. Jo, com ell, no reivindicaria la tristesa, però sí voldria que la societat, les empreses, les families, no en defugissin, que l’acceptessin. Perquè hi ha molt d’estigma encara en estar trist o deprimit i tal vegada ha arribat el moment de poder-ho compartir amb naturalitat. De mostrar vida així com ve, sense filtre sèpia ni el botó màgic de la foto (la vida) auto millorada. Treure el nostre costat més ‘metaler’.

Imatge nadalenca: la reunió familiar o d’amics se converteix en un conclave de vídeos de mòbil. La darrera moda: veure els vídeos que hem gravat al propi dinar i que hem compartit. Viure. Enregistrar. Compartir. Reviure. I molts d’anys a tothom. Gift nadalenc.

L’article m’ha fet pensar en el Metal, un gènere musical que s’inspira en la tristesa, la malenconia, la depressió. La por, el fracàs. Emocions que volem molt enfora de nosaltres però que son dintre nostre i si som capaços de canalitzar-les i entendre-les, ens fan més humans.

No és que us vulgui deprimir, ni tampoc penseu que soc un exemple a seguir. Només prenem consciència que la sobrecàrrega de felicitat i bonisme que estam obligats (o ens han obligat, qui lo sap) a representar a cada moment és insostenible.

Venem felicitat. Biografies instantànies, visuals i compartides. I sempre auto millorades. Qui no ha vist aquella parella de turistes discutint pel carrer i en el moment de màxim fragor de la batalla, en passar per devora d’un monument conegut, canvien de cara per fer-se un selfie de felicitat? ‘Som aquí i a més a més m’ho passam fantàsticament’, dirien si calguessin paraules. Un minut més tard, segueixen emmorronats un amb l’altre mirant els ‘m’agrada’ pel seu compte.

Jo no reivindicaria la tristesa, però sí voldria que la societat, les empreses, les families, no en defugissin, que l’acceptessin. Perquè hi ha molt d’estigma encara en estar trist o deprimit i tal vegada ha arribat el moment de poder-ho compartir. De mostrar vida així com ve, sense filtre sèpia ni el botó màgic de la foto (la vida) auto millorada. Treure el nostre costat més ‘metaler’.

O aquell pare que és a la platja absent, immers en el seu mòbil, mentre el seu fill juga a l’arena. Que, de cop i volta, amb un atac d’espitor, posa la càmera del telèfon davant l’infant i li exigeix que rigui. “Riu un poc més”, diu el pare, que mostra per primer cop entusiasme per la criatura.”Aguanta la rialla. I ara abraça’t a la teva germana”. I després els dos menuts li demanen a son pare que els ajudi a fer el castell d’arena, però ell ja està massa ocupat triant el filtre de la foto que enviarà ves a saber qui. Li ha baixat l’adrenalina.

Conec de cada vegada més gent que retransmet la seva vida, en la versió feliç, a través de les xarxes socials. Jo de vegades hi he caigut. Fas una cosa, i tens la necessitat adrenalínica de retratar-la i compartir-la. I llavors existeixes.

No cal convertir les xarxes socials en una consulta de teràpia ni un ‘mur’ de les lamentacions, però sí fer la feina de mirar-nos un poc més cap endins abans de posar la nostra millor cara de manera compulsiva. Siguem un poc més heavys, sentim-nos fracassats en algun moment, que no passa res.

Imatge nadalenca: la reunió familiar o d’amics se converteix en un conclave de vídeos de mòbil. La darrera moda: veure els vídeos que hem gravat al propi dinar i que hem compartit. Viure. Enregistrar. Compartir. Reviure. I molts d’anys a tothom. Gift nadalenc.

Posats a reivindicar o millor dit, compartir, la tan mal vista tristesa, no cal convertir les xarxes socials en una consulta de teràpia ni un ‘mur’ de les lamentacions, però sí fer la feina de mirar-nos un poc més cap endins abans de posar la nostra millor cara de manera compulsiva. Siguem un poc més heavys, sentim-nos fracassats en algun moment, que no passa res.

Us convido a veure aquest reportatge sobre els mallorquins Helevorn, que han fet una versió ‘metalera’ de la Sibil·la i expliquen, de la veu del seu líder, Josep Brunet, perquè li dediquen el seu art a la tristesa: