Atrinxerats en la defensa constitucional i renunciant a l’atac, ara els ha passat com a Mourinho quan entrenava el Reial Madrid: Ja no saben cap a on mirar per a repartir la ració diària d’odi. I es pregunten: ¿Por qué? Mou fou un dels grans precursors de la posveritat que ha migrat dels esports a la política, i que tant bé relata Antoni Bassas al seu darrer llibre ‘Bon Dia, són les Vuit!’.

Primer de tot, vull donar les gràcies a Jaume Balaguer per col·laborar amb el seu “dibuixet” (dit en paraules seves), per a la imatge principal d’aquesta entrada. Alabo la seva feina a la tira satírica d’Ultima Hora Albercocs i Cireres, fent tàndem amb Albert Herranz, àlies Gatamoix.

Vaig dedicar-me a l’humor periodístic durant prop 10 anys, tant a la ràdio, a la tele com al carrer. Amb la sàtira tens la sort de poder dir allò que penses de l’actualitat amb una barrera de seguretat que no te donen altres gènereres periodístics. El filtre de l’humor és un privilegi que, si va acompanyat de serietat (quina contradicció!), molta de feina i dedicació, pot arribar fins i tot a remoure consciències i canviar el món.

És una democràcia oficial, defensiva, acordonada, agressiva, inexpugnable. En termes futbolístics, pur catenaccio: un sistema futbolístic, inventat per un austríac i ‘millorat’ després pels italians, que consisteix en destruir el joc del rival dins el camp sense proposar res a canvi amb la pilota.

Aquí abaix en teniu un exemple: Albercocs i Cireres va publicar aquesta tira de premsa abans de l’1 d’octubre de 2017, just quan les Forces de Seguretat de l’Estat començaven a fer-se notar a Catalunya, en senyal d’avís d’allò que dies més tard acabaria succeïnt.

Al dibuixet s’hi veuen els anti avalots de la Policia Nacional, en bloc, fent “lloc a la democràcia espanyola” davant dels potencials votants al referèndum sobre la independència catalana.

L’humor moltes vegades et pot fer canviar la forma de pensar, individual o col·lectivament, envers els esdeveniments. Aquesta tira de premsa fou premonitòria, i va activar una idea que romania adormida al meu cervell i que l’1 d’octubre va acabar de despertar: la democràcia espanyola no era, ni de molt, tant idíl·lica com me l’havien contat, des de petit, fins l’any 2017.

Albercocs i Cireres descriu una democràcia oficial, defensiva, acordonada, agressiva, inexpugnable. En termes futbolístics, pur catenaccio: un sistema futbolístic, inventat per un austríac i ‘millorat’ després pels italians, que consisteix en destruir el joc del rival dins el camp sense proposar res a canvi amb la pilota.

La democràcia que descriuen Balaguer i Herranz és així: ultradefensiva, agressiva amb els que la qüestionen, però poruga quan es tracta travessar el camp contrari.

Fa prop d’un mes vaig escoltar el periodista Antoni Bassas fent una xerrada a Mallorca sobre el periodisme d’Estat. Deia que a Espanya, en els darrers temps, i més encara des de l’1 d’octubre de 2017, tots els poders, inclòs el periodístic, s’havien alineat com mai amb l’Estat.

Bassas, amb ufanosa saviesa i periodisme d’escola al seu recent llibre ‘Bon dia, són les Vuit!’, parla d’un país en què “mentir comença a no tenir costos”, i d’un periodisme que és capaç de sacrificar la informació per titulars falsos o exagerats que van en la línia d’allò que el poder polític vol que la gent pensi: la famosa postveritat. Talment com passa sovint a l’esport.

El mestre va fer la conferència només 15 dies abans de la sorprenent Moció de Censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy. Ningú s’ho esperava, tampoc el director adjunt de l’Ara.

Canvià la majoria parlamentària al Congrés, canvià el president i canvià el govern tant ràpidament com quan passes la pantalla de la tauleta digital. D’un dia per l’altre, Rajoy, el polític impassible, amb més capacitat de resistència, que sabia esperar que els problemes es podrissin per sortir-se’n per la tangent, ha sigut destronat.

Que la constitució hagi permès a Espanya un canvi polític tan fulminant com qui canvia de pantalla al seu mòbil vol dir que “no estábamos tan mal”.

L’estil Mourinho arribà a la política

L’efecte Sánchez ha sacsejat no només el sistema polític: també ha recuperat el llenguatge polític, basat més en els fets, el debat i el respecte.

Perquè fins que arribà la Moció de Censura també va canviar, en un moment donat, la forma d’explicar què passava al terreny de joc. Els portaveus d’aquesta democràcia catenaccio començaren a explotar un discurs basat en negar el contrari.

La famosa roda de premsa de Mourinho després de la semifinal de Champions contra el Barça de Guardiola.

Només se sentien còmodes si donaven la culpa a algú dels seus mals, en un ecosistema polític que passà de les avorrides notícies dels informatius a omplir els programes de Prime Time. I la política esdevingué una mena de programa de televisió on primaven els crits i els retrets sobre les idees: talment un Gran Hermano VIP.  

La tira de Jaume Balaguer i servidor explora aquesta idea, la del portaveu de la democràcia catenaccio que, un bon dia, se queda sense arguments polítics perquè la defensa numantina de la idea d’Espanya se li ha girat en contra.

I llavors recordo José Mourinho, entrenador del Reial Madrid i el seu ‘¿por qué?’ dirigit a una confabulació indeterminada del futbol, amb un culpable per dia, envers la seva prepotència.

Va crear una trinxera mediàtica molt gran, a l’altra banda de la qual hi era, sovint de manera elíptica, Pep Guardiola. L’entrenador del Barça era, directa o indirectament, l’enemic potencial de Mourinho, el puto amo, com el va definir el de Sant Pedrós, abans d’aquella semifinal de Champions de 2011 entre merengues i culés.

El tècnic portugués no només s’escudava en els atacs a Pep Guardiola o després Tito Vilanova per justificar-se: també acusava un sector de la premsa, els àrbitres (el famós Starks) i fins i tot els seus propis jugadors: l’exemple més contundent fou la guerra pública que va mantenir amb el porter Iker Casillas, i que va guanyar.

Mourinho sempre era sinònim de polèmica, sabies que si obria la boca algú rebria. No li agaradava massa parlar de futbol, i amb aquella cara de pomes agres i carregada de desconfiança, sempre estava assegurada la notícia.

I una part de la premsa esportiva, especialment a Madrid, li posava l’estora vermella, alimentant cada dia la polèmica. Mou aconseguí que durant anys a Espanya no es parlés tant de sistemes de joc i com de conspiracions,

La posveritat del periodisme esportiu arriba al polític

La crispació nacional que es va produir llavors entre Madrid i Barcelona envers el futbol fou també premonitòria de la política. Llavors eren el Reial i el Barça, la defensa inexpugnable i la pilotada llarga contra l’atac i el joc associactiu. Mourinho contra Guardiola.

Moltes vegades he pensat que, molts mitjans de comunicació generalistes, els anomenats seriosos, s’han comportat envers el Procés com si fossin el Marca o l’Sport. 

Prefereix deixar la porteria a cero. Només ataca a les rodes de premsa. Sempre troba un enemic a qui donar la culpa i la premsa en fa mambelletes. És José Mourinho, però no trobau que també podria ser algún polític emergent?

La separació de poders segons https://crosbyja.wordpress.com/

Han aconseguit que la gent els consumeixi no pels fets que expliquen si no per la manera com els interpreten, fogint habitualment de l’autocrítica. Per què donar informació verídica i contrastada si pots vendre emoció. Ara quan llegeixeslels titulars de portada dels diari ja saps què n’opinen de la notícia: No és important ni rellevant per exemple que hi hagi un nou president a Catalunya (la notícia): has de saber que aquest senyor és un ‘titella’ (la valoració), de la mateixa manera que el diari Marca no explica que el Madrid ha perdut (la notícia) sinó que ha patit un robatori (la valoració que esdevé el titular).

A Mourinho li molestava tothom, de fet quan partí del Madrid també li molestava el Madrid. Mai he escoltat al portugués recordar aquella època amb alegria ni amb elogis cap els seus ex jugadors, ni tampoc al seu protector tot poderós, Florentino Pérez.

El més curiós és que després de partir de la Casa Blanca varen desaparèixer la major part dels seus defensors. M’agradaria escoltar ara mateix algún defensor de la tàctica i la dialèctica del portugués. Passarà el mateix a la política d’aquí uns anys?

Balaguer i servidor il·lustram a un polític emergent que, desubicat, incapaç de saber què pot dir perquè ja no sap a qui donar la culpa, tracta d’ordenar els seus pensaments.

Mou també fou un entrenador emergent, que va tenir els seus anys de glòria periodística. Fou el primer míster populista? Tal vegada sí. Ell també un dia s’adonà que, en realitat, tot allò que li molestava era això, TOT, menys ell matex.