I per art de màgia, ara les grans empreses d’alimentació ens diuen que el seu producte és de veritat, que els seus animals són lliures, que compres menjar artesanal, casolà, millorat, biològic i responsable amb el medi ambient. Però tot té un cost: menjar ‘sa’ apuja el preu.

És això la confirmació d’un engany? No ens estan diguent que portem tota la vida menjant gluten, traces d’ou, grasses saturades, sucres afegits o ous de gallines criats a l’estratosfera?

Aquest estiu he reviscut el plaer d’ensumar una tomàtiga que fa olor a tomàtiga. És una olor àcida, profunda, que prové principalment de la corona de la tomàtiga, que si la mossegues tot just l’has collit fa gust de terra i d’aigua.

Té un sabor que omple per complet el paladar. Al contrari que la tomàtiga que compres habitualment, i que d’olor en fa més aviat poca, la tomàtiga que fa olor de tomàtiga és autosuficient: sense cap sabor extra que l’ajudi esdevé el centre del dinar o sopar, i no un complement de guarnició que només li dóna vermellor a l’enciam.

Aquesta tomàtiga que fa olor a tomàtiga prové de l’hort de mon pare. Ell, sense saber-ho, ja fa molts d’anys que practica l’agricultura ecològica, tot i que ell en diu ‘sembrar’.

Si algun dia em decideixo a posar en marxa una web de venda online de productes bio o ecològics provinents de l’hort de mon pare, vendré les seves tomàtigues amb el títol ‘Tomàtiga que fa olor a tomàtiga sembrada per mon pare a terra amb abono natural provinent dels seus indiots”. Com a informació complementària al producte afegiré que ha sigut ‘regada amb aigua del Gorg Blau’, que ‘cap tomàtiga és igual’ i que ‘pot tenir alguna picada’. I a continuació les posaré a 8 euros el quilo.

Mon pare, que de tantes tomàtigues que té n’ha de regalar, empotar, secar i tirar (les dolentes són pels indiots), es posarà les mans al cap, primer en saber el preu que he posat a les tomàtigues, i després en comprovar com de ràpid les vendré, perquè el consumidor que estarà a casa seva mirant el web no se podrà resistir de provar el gust d’una tomàtiga que li recordarà a la seva infància.

Menjar de veritat

El màrqueting dels aliments consisteix en vendre allò que se suposa que és el menjar com si fos quelcom extraordinari. Veritas, per exemple, ven els seus productes com a menjar ‘de veritat’, la qual cosa ens atreu i ens permet la llicència de pagar un poc més pel que compram.

L’efecte dels productes Bio, Eco o Vegan (més d’un els compra sense saber-ne la diferència, però tant s’hi val), l’aposta de les grans marques per vendre menjar de veritat, no deixa de ser la constatació d’una gran estafa que fa molts d’anys que dura.

El consumidor que estarà a casa seva mirant el web no se podrà resistir de provar el gust d’una tomàtiga que li recordarà a la seva infància.

Al darrere d’una compra responsable, de productes sans, sense gluten, traces d’ou o grasses saturades ens estan donant una informació subliminar: quan entro a un Veritas i compro menjar ‘de veritat’ no puc deixar de pensar que fa 25 anys que he menjat ‘de mentides’.

Tenc la impressió que, més que comprar un producte de veritat, en molts casos estam comprant una història que ens estam creient.

Per exemple, ara empreses que venen ous ens diuen que són de gallines criades en llibertat, quan en realitat això no és cert, perquè la llibertat i les gallines són dos conceptes oposats, i a més a més la llibertat és un estat inventat pels homes que els animals mai no han conegut ni s’han plantejat.

El més interessant d’aquesta nova manera de vendre els aliments és que serveix, en moltes ocasions per apujar-ne el preu. Tornam als ous. Si són de “gallinas criadas en el suelo”, automàticament estarem disposats a pagar 50 cèntims més per aquesta ‘meravella’ de l’ecologia, enlloc de pagar menys per menjar ous d’animals criats en caixes i que, en comptes de trepitjar el terra, volen a l’estratosfera (missatge subliminar).

De la mateixa manera, si veïm un bossa de patates que han sigut fregides ‘a l’estil tradicional’ i amb oli d’oliva, (i imatge inclosa d’una dona en una xurreria), acceptarem que val la pena pagar un poc més per aquesta experiència, i tant és si fa 40 anys que menjam xips fregits a l’estil artificial, en una sabonera d’oli de palma reutilitzada.

Tenc la impressió que, més que comprar un producte de veritat, en molts casos estam comprant una història que ens estam creient.

El màrqueting és tant extraordinari que fa anys que compram caldo ‘casolà’ Gallina Blanca i ens ho creim, tot i que sigui la més gran de les mentides, però quan el posam a bullir sentim ens quedam tranquils, perquè és casolà. Però: on és la casa on s’ha fet el brou? És a la nostra imaginació, però tanmateix menjam aquell brou perquè hem quedat en bones mans.

La memòria del que mengem

Però les empreses alimentàries tenen un avantatge respecte d’altres. El consumidor ha de menjar cada dia, i per això, la memòria del que compra, la llet, galetes, llenties o en aquest cas, cuixot dolç empaquetat, sol ser molt curta.

Què ha passat amb la mega empresa càrnica El Pozo després d’un programa de televisió que va destapar, als ulls de tothom, el maltractament dels animals que després ens acabam menjant? Han patit el càstig del consumidor després d’aquelles imatges indescriptibles, per abominables, dels porcs malformats i malalts en aquell camp d’extermini murcià?

Si són de “gallinas criadas en el suelo”, automàticament estarem disposats a pagar 50 cèntims més per aquesta ‘meravella’ de l’ecologia, enlloc de pagar menys per menjar ous d’animals criats en caixes i que, en comptes de trepitjar el terra, volen a l’estratosfera.

Jo no sé la resposta, però sí que vaig al supermercat molt sovint, i tenc la sensació que El Pozo no ha sortit perjudicat d’aquell escàndol.

Al contrari, les imatges del programa de Jordi Évole serviran per reforçar la marca i la manera que tenen d’elaborar els seus productes, que, com resa a la seva plana web, ja ha guanyat premis per el seu compromís amb el ‘medi ambient’.

Encara diré més, no descarteu que en un futur venguin Chopped (llescat en català) de cerdos que se han criado en libertad y han sido felices, això és, que no han sigut engreixats en un camp d’extermini. Fins i tot faran la versió catalana perquè tot plegat soni encara més pagès.

Amb aquests paràmetres, qui pot afirmar que en un futur veurem a les galeres de cavalls de Palma un cartell que els animals no han sigut maltractats pels seus propietaris?

Però ara ja dec dir més pardalades del que toca. Potser és que fa massa anys que bec llet amb sucres afegits i grasses saturades, just el contrari de la llet d’avena que ara prenc per berenar.