El·lipsi (del grec ἔλλειψις, élleipsis, «omissió») en literatura és una figura que consisteix a amagar amb tota la intenció paraules necessàries pel significat de la frase però que es sobreentenen dins el seu context.

Esser-hi sense haver-hi estat. Així és Abdón Prats. És heroi quan juga, però també quan no ho fa (és a dir, gairebé sempre). El seu esperit sempre és dins el camp. No és una figura del futbol mundial, però és la figura literària del mallorquinisme. El futbolista imperfecte que desperta les emocions pures dels seguidors.

A Abdón no li han regalat res. S’ha consolidat en un club amb tendència històrica a menystenir la seva pedrera. A Sevilla, en comptes d’Abdón, l’entrenador del Mallorca va situar Radonjic a la davantera. El serbi, fitxat només dos mesos abans, ja sap que la pròxima temporada jugarà a un altre equip, perquè ni el seu joc ni la seva actitud han arrelat al seu club actual.

El seu paper a la final de Copa, en canvi, quedarà immortalitzat. Amb les seves poques ganes, la il·lusió de guanyar el títol que teníem saltà pels aires. Literal.

El dia que un gran amic meu de Palma va fer 50 anys, una amiga comuna de tots dos li va fer un discurs preciós en què deia que ell, l’homenatjat, era un amic de “base”. D’aquells als quals acuts quan te sents buit, sense nord. Que saps que sempre hi són i hi seran. Com quan “toques mare”.

L’autora del text, com jo, havia estudiat a Barcelona, i el nostre amic comú s’havia quedat a Mallorca en els anys d’Universitat.

Barcelona m’obrí la ment, me va eixamplar el món (un món en català, per cert), de la mateixa manera que me va fer agafar distància amb Mallorca. En canvi, els amics i familiars que quedaren a l’illa eren encara (d’això me’n vaig adonar anys més tard) la meva base.

Amb Abdón Prats me passa una cosa semblant al meu amic. Futbolísticament parlant, ell mai va tenir l’ocasió d’anar al Barcelona (el cediren a alguns clubs de Segona com el Burgos, Mirandés, Racing de Santander), i quan l’equip va baixar a Segona B fou ell que se va quedar i resistí.

En termes mariners, Abdón quedà a bord d’una barca molt marinera en el moment més difícil, quan la tempesta va estar a punt d’enfonsar-la.

Abdón és la base del Mallorca, aquell que mai te fallarà si acuts a ell, sigui a Segona B, Segona A o a Primera.

En acabar el partit de Sevilla, Javier Aguirre lamentava no haver posat Abdón Prats damunt la gespa. Ho justificava per raons tècniques, pel relat d’un partit que requeria més i més defensa.

Mai entendré la decisió d’Aguirre. Al minut 60 de partit, amb empat al marcador, ell ja pensava a mantenir l’equip viu al camp i fiar-ho tot als penals. Cada defensa que es lesionava o que estava exhaust era reemplaçat per un altre defensa. No se li va ocórrer renunciar a la defensa de cinc per una de quatre, i així poder mirar amb més esperança la porteria rival.

Quan el mexicà va dir, a la sala de premsa, que Abdón “és el Mallorca” me va provocar un curtcircuit. Entrenes el Mallorca i no poses Abdón, que és el Mallorca, a un dels partits més importants de la història del club? Si no surt al camp Abdón (el Mallorca) per sil·logisme no confies en el Mallorca. O el menysprees.

No crec que el Mallorca perdés la final (que no el partit) per l’absència d’Abdón. Però amb la decisió “tècnica”, Aguirre va demostrar ser molt fidel als seus convenciments i poc sensible al sentiment de la grada. I això que ell és un entrenador molt intel·ligent. Se va perdre la Copa sense poder resoldre la il·lusió de la presència d’Abdón.

Perquè a l’imaginari col·lectiu del mallorquinistes Abdón és el jugador que feia els gols a Segona B quan l’equip estava a l’infern, fou l’autor del gol de l’ascens a Primera contra el Deportivo, l’autor del gol que obria la porta al miracle de la salvació davant el Rayo, i recentment l’autor dels dos gols al Girona que impulsaren el Mallorca a les semifinals de Copa.

A l’imaginari col·lectiu mallorquinista faltava el gol a la final de Sevilla, però l’opció no se va donar.

En acabar el partit de Sevilla, ell ni tan sols se va treure el guarda pit groc per saludar la grada. Tots sabem la ràbia que devia sentir Abdón per no haver jugat, la mateixa que sentíem nosaltres a la grada. Però en comptes de manifestar-la, el davanter fa fer un missatge carregat d’educació i agraïment, i que acabava dient als aficionats “vos estim amb bogeria”.

El cas d’Abdón és únic a la sociologia mallorquina. A Rafa Nadal se l’ha venerat i admirat pels seus innombrables triomfs i fites impossibles. És un dels millors tenistes de la història, i és de Manacor. Traslladat al futbol, ja hauria guanyat moltes lligues, unes quantes Champions, algun mundial i la pilota d’or.

Abdón no ha aconseguit res de tot això però m’atravesc a dir que desperta emocions més fortes que Nadal entre els mallorquins del Mallorca. Certament, el futbol és diferent a altres esports com el tenis per la procedència social dels jugadors. Molts han estat nins del carrer i això els connecta molt més amb la grada i l’afició.

L’afició vermella no havia sentit tant d’orgull per un jugador mallorquí des de l’explosió de Miquel Àngel Nadal a principis dels anys 90.

Nadal era un jugador d’un físic espectacular, potent, gran. La seva presència imposava respecte. El Barça ho va tenir clar i ja de ben jove el va fitxar. La resta és Dream Team.

Abdón, en canvi, no és gran, ni ràpid, ni àgil. No té una gran regateig, ni un gran xut. No és davanter pur, tampoc un gran golejador. Mai ha tengut ni les opcions ni la temptació de jugar a un equip de Champions.

Al FIFA 24 té 73 de puntuació mitjana, i els gràfics de la seva cara no estan massa ben encertats

Però n’Abdón ens estima, i això no computa als rànquings dels videojocs.

El passat 14 d’abril en el partit davant el Madrid, el públic de Son Moix li feu un homenatge tot i no haver jugat ni un minut a la final de Copa de Sevilla. Al minut 9 de partit, tot l’estadi va corejar el seu nom. Ell era, per no perdre el costum, a la banqueta.

Abdón és un dels reserves més admirats i aplaudits de la història del futbol. I això el fa únic.

El davanter artanenc, sense jugar, ha aconseguit que centenars de mallorquinistes passin la vergonya de deixar-se un bigoti al més pur estil d’un Guàrdia Civil d’un poble perdut de Córdoba.

I ara deixau-me somiar.

Milers d’aficionats s’apleguen al Portitxol per saludar els jugadors del Mallorca que, embarcats en un llaüt gegant, ofereixen la copa del Rei des de la mar de la badia de Palma.

El més encertat hagués estat un glass boton boat de Turistes, perquè no hi ha llaüt tant gran com per transportar una tripulació de 22 jugadors més el cos tècnic, però la meva imaginació no té límits quan es tracta de crear escenes oníriques.

Centenars de pescadors i altres embarcacions se sumen a la passejada marina. Tots els jugadors del Mallorca són nascuts a les Balears. Al capdavant de tots ells hi és Abdón Prats, el capità, que, amb la copa a la mà, l’ofereix als entusiastes mallorquinistes que són a vorera de mar.

Me despert definitivament del somni. Ni som com els bascs, ni el Mallorca té filosofia, ni tenim la gavarra. I hem perdut la copa.

No hi ha res a celebrar després de la final de Sevilla, i no se’ns acut altra cosa que posar-nos la careta d’Abdón Prats a la grada de Son Moix.

Per què? Encara no ho sé ben bé, però en un món tan ple de falsedats com el futbol, i en una illa tan poc donada a les emocions positives com Mallorca, que un futbolista te digui que t’estima el fa únic.

Així és Abdón, el ja intocable número 9 amb la samarreta del Mallorca. Jo també t’estim, encara que no te conegui.