L’ésser humà mai acaba de madurar. La qüestió és si acceptam aquesta realitat i de quina manera. Un dels grans aprenentatges que m’ha regalat el mestre de l’ansietat és que no complir determinats prototips de persones o no culminar etapes i temps vitals, lluny de ser un fracàs, és una realitat que s’ha d’assumir.

Amb 46 anys (i amb 36, i amb 39, i amb 43) he estat a l’atur i el que m’ha salvat del túnel ha estat no escoltar les veus interiors que te marquen què has de ser exactament a la vida a cada moment de la vida.

I les veus són potents. Molt potents. Però són només veus.

Form part d’una generació crítica i súper preparada que, que a l’hora de créixer, s’ha trobat amb una vida adulta que no era la que ens havien venut. Una generació que, per altra banda, va tenir la millor de les adolescències possibles. Ser jove als anys 90 fou, vist ara amb perspectiva, un privilegi.

Per això, la moda dels ‘tardeos’ o horabauxes no ens ha de sorprendre. La cosa és que els adults, encara que siguin molt adults als ulls de la societat, se senten amb el dret i/o la necessitat de seguir sortint de festa. A una horabauxa te pots trobar les mateixes ‘ties’ o ‘tios’ que te trobaves a Gomila quan eres veritablement jove.

És la festa dels eterns Peterpans, d’aquells o aquelles que no volen renunciar a passar-s’ho bé i sentir-se atractius tot i tenir arrugues a la cara, estar calbs o tenir les mames caigudes. Per unes hores recuperen (recuperem) una certa llibertat, com una sort de perdre el control durant un petit temps en què ens oblidam que som pares, que som adults, que som encara alguna cosa més que autòmats del capitalisme i la correcció política.

Però jo volia parlar dels fills, perquè com a bon Peterpan ja torn a parlar de mi. Passa a les menjades de families amb fills que ells, els pares, se situen al centre de la conversa, fent gala d’un passat que sempre és millor que el present. Som un constant tribut a nosaltres mateixos, i no ens costa gens refermar en veu alta que quan érem joves tot era molt més ‘guai’ que ara.

Mentrestant, els nostres fills, els adolescents, ja han botat de la taula al sofà, i miren el seu mòbil, tot posant-se en mans l’algoritme els evadeixi del discurs moral, polític i nostàlgic dels seus progenitors.

Els Peterpans xerren del canvi climàtic, del preu de l’habitatge, de les injustícies al món laboral, dels drets de les dones, i els fills s’aturen en un vídeo de Tik Tok i donen 10 segons de glòria a un ‘fatxatuber’ que fa bromes sobre els gays. Mentre nosaltres, els adults, bravejam d’amics i relacions d’adolescència, ells, els fills, creen la seva xarxa virtual d’amagats. És llavors quan el menor se sent una mica rebel, perquè sense haver de suportar el relat del pare o la mare veu, sobre tot veu, i mira, que li està fent la contrària.

I és llavors quan, en un proper dinar o sopar de famílies, els papàs i les mamàs, després de recordar aquella discoteca cutre de Gomila, aquella tenda de texans de la Via Sindicat, o aquella professora de Física i Química de l’Institut, obrim els debat morals sobre l’extrema dreta i els joves.

I no sabem, o no volem saber, que els nostres fills, farts dels nostre mantra, necessiten rebel·lar-se contra el benestar i els valors dels pares que ells no tenen o no tendran.

Conec molta gent, per no dir la majoria, que no entén com un infant pot tenir una malaltia mental. Pot ser perquè se suposa que un infant, pel fet de ser-ho, ja ha d’estar bé? O perquè els adults posam el focus en el nostre benestar enfront del dels nostres fills?