Per què és extraordinari Ricky Rubio?
Perquè a la roda de premsa del seu retorn al Barça de Bàsquet, a banda d’agrair el suport de la seva família, ho va fer especialment a la seva terapeuta Mar. Demanar ajuda i reconèixer que sense ajuda difícilment pots tirar endavant és de crack absolut.
Perquè després de molts anys de jugar a la ‘millor’ lliga del món confessa que no era feliç i que no suportava la pressió d’un negoci que t’abandona quan la pilota no entra.
Perquè en comptes d’explicar un relat èpic i carregat de llum en el seu retorn al bàsquet admet que ha passat moments obscurs i que la vida té tons grisos.
He admirat molts esportistes a la pista que, quan els escoltava parlar davant els mitjans, no m’aportaven res d’interessant.
Amb les paraules den Ricky ahir vaig aprendre molt. Se suma a una llista ja més nodrida de persones-esportistes que deixaran a les futures generacions un llegat molt més gran que les medalles, els triomfs i les passades per darrere l’esquena.
Assumir que no estàs bé és un acte de valentia que no hauria de ser extraordinari a la societat que no suporta les llàgrimes i la tristesa.
Si el retorn den Ricky ha servit perquè molts de joves jugadors de bàsquet que tenen grans expectatives no caiguin al pou quan arribi la frustració, l’esport serà allò que tots pensam que ha de ser, amb les seves tonalitats de colors, com la pròpia vida.