Qui és el valent que s’abstregui de la trinxera emocional que ha provocat el conflicte català i en comenci un altra, amb els seus hastags, vídeos, memes, spoilers, el que vulgui, que dirigeixi l’atenció cap a un escenari d’amor i reconciliació exprés? Per poc que faci li donaran el Nobel de la Pau. I tendrà més mèrit que n’Obama.

No pensar en què una càrrega policial a una dona catalana de 80 serà gravada i immediatament compartida per un usuari de twitter és segurament el gran error comés pels que estan gestionant el conflicte.

El que vaig a explicar no té rigor ni credibilitat, com bona part del que llegeixo i escolto a les xarxes socials, les televisions i les ràdios, des de fa molt de temps. L’altra dia de pagès, en el vestidor d’una instal·lació pública, vaig escoltar com dos homes parlaven sobre lo que está pasando en Catalunya. La conversa era com un top 5 dels missatges manipuladors que diversos mitjans de comunicació estan escampant aquests dies de sensibilitat a flor de tuit.

“Esto de los catalanes solo se arregla dándoles más. Para que aprendan!”

“Ya te digo, qué se han creído que son? Que quieren, poner un muro como del de Berlín?”

“Si además son solo dos millones de 7 que hay en Cataluña!”

“Te equivocas, son solo 500.000, por que votaron 4 veces!”.

“Y qué me dices del Piqué, llorando como un maricón”…

I aquí ja vaig ‘desconnectar’.

Cada dia acabo discutint amb molta de gent sobre Catalunya i ja n’estic fart. Fins i tot amb els meus amics de la Península s’ha generat una certa distància. I no ho puc suportar. La pau social i política no pot esperar.

És un petit exemple de les conseqüències que té al carrer la interpretació de conflicte català. Que indigna, que es pot atribuir a mala informació, a curtesa, al que volgueu. Però s’ha de tenir en compte. El procés independentista ha agafat molta més força després de les repressions policials de l’1 d’Octubre, i no hi ha res que l’aturi, ni enviant a presó els pròxims tres presidents de Catalunya, en Trapero, ni els tancs davant El Corte Inglés de Plaça Catalunya.

La policia barra el pas a centenars de catalans carregats amb smartphones.

Però a peu de carrer està emergint amb molta força un missatge i una tensió que els governants han de respondre. Per què? Doncs entre molts de motius, perquè cada dia acabo discutint amb molta de gent sobre Catalunya i ja n’estic fart. Fins i tot amb els meus amics de la Península s’ha generat una certa distància. I no ho puc suportar. La pau social i política no pot esperar.

Vivim en un moment emocional excepcional a flor de tuit. Les xarxes han aportat als esdeveniments una dimensió que la classe política, especialment a Madrid, no ha sabut calcular. No pensar en què una càrrega policial a una dona de 80 serà gravada i immediatament compartida per un usuari de twitter és segurament el gran error comés pels que estan gestionant el conflicte.

Ara mateix, hi ha tanta tensió que basta amb dir que sóc independentista però que Visca Espanya, per esdevenir un pacifista de pebrots.

Que un Rei d’Espanya, des d’ara Felipe VI el Anticatalufo, es dirigeixi als catalans per televisió, mà dreta alçada, i amb un quadre de fons de Carlos III, el dèspota il·lustrat que va prohibir els llibres en català, és regalar als telèfons mòbils de milions de catalans silenciosos (perquè quan ets davant el mòvil no crides), un material de valor incalculable.

Jo estic saturat i esgotat, de rebre cada dia vídeos, opinions simplistes i inflamatòries, i acudits. Sí, atureu de fer acudits, per favor! Ja sé que les xarxes son adictives i que de vegades un no es pot reprimir de publicar un acudit, Meme, opinió, sense refredar el cap, però si una cosa es primordial en aquests moments és refredar el cap.

Aquest ‘angelet’ va qualificar l’1 d’octubre com a una ‘Intifada’ i ?El Estado de Derecho’ s’ha quedat ben tranquil.

I com que ja sé que no ho aconseguiré, aquí va la meva proposta:

Per molta constitució que m’hagin volgut vendre i ‘las normas de convivència que nos hemos dado los españoles (això sí, fa 40 anys) aquesta darrera setmana, jo, com la majoria de la gent, la recordaré per les imatges. Policies estomacant gent que vol votar, en Junqueres, com si es tractés d’un guardaespatlles, custodiant en Puigdemont en el moment que anuncia que Catalunya declarà el DUI. I sobre tot, el Rei, amb barba i posat rajoià, amenaçador.

Que un Rei d’Espanya, des d’ara Felipe VI el Anticatalufo, es dirigeixi als catalans per televisió, mà dreta alçada, i amb un quadre de fons de Carlos III, és regalar als telèfons mòbils de milions de catalans silenciosos un material de valor incalculable.

Per tot això (ara semblo Su Majestad quan acaba els seus discursos), en la batalla de les emocions, cal posar pau. I no parlo de refredar les coses, perquè és impossible, sinó de encetar una tercera via emotiva que aglutini un sentiment de concòrdia (quina paraula més constitucional, és el que hi ha).

Ara mateix, per si no ho havíeu pensat, el proper premi Nobel de la Pau té molts nombres de néixer a Catalunya. De fet, basta amb dir que sóc independentista però que Visca Espanya (com qui diu que és independentista i Visca Itàlia), per esdevenir un pacifista de pebrots. I si no mirau com ha rodat per les xarxes la foto d’una indepe besant un policia nacional l’1 d’Octubre. Vídeo d’Al Jazeera:

Així que deixo la idea perquè flueixi. Qui és el valent que s’abstregui de la trinxera emocional i en començi un altra, amb els seus hastags, vídeos, Memes, spoilers, el que vulgui, que dirigeixi l’atenció cap a un escenari d’amor i reconciliació exprés?

Una possibilitat: “Indepe: fes-te un pico amb un policia nacional i el Corte Inglés te regala una estelada. I si no estás content et tornam els doblers i salsa romescu gratis per una calçotada”.

#CatalognePeace