La revolta dels clàxons dels camioners és sorollosa, i no ens deixa pensar. Perquè la guerra és cruel i Putin pot ser un dictador, però nosaltres bé que premem el botó del nostre smartphone per demanar qualsevol ximpleria que ens vengui de gust per Amazon.
Entre els milers de pensaments que llampeguen el meu cervell cada dia, s’encén una pregunta: ¿I Google, no hauria pogut fer res per aturar aquesta guerra?
Per això el cercador no té resposta. Jo som ingenu, d’aquests que encara pensa que existeix una intel·ligència col·lectiva que vol que el món vagi el millor possible.
Si alguna cosa he après d’aquests dos darrers anys greus és que l’home és de cada vegada més incapaç de pensar. I que no en té tota la culpa.
Nosaltres, els occidentals del primer món que vivim ‘de puta mare’ a costa de moltes guerres injustes que han anat eixamplant la categoria de tercera de la resta del planeta, hem perdut la capacitat col·lectiva d’avançar cap a un bé comú, i ens hem enfangat en la nostra individualitat i la nostra cobdícia.
Ciutadans bàsics, consumidors Prèmium
En dos anys hem perdut drets com a ciutadans i, en canvi, no se’ns ha qüestionat com a consumidors. Jo mateix he augmentat el nombre de subscripcions a plataformes de reproducció en continu al mateix ritme que he anat perdent el contacte amb éssers humans.
El dia a dia ens consumeix, o el consumim, perquè, al cap i a la fi, el que està en joc en aquesta crisi perenne és renunciar a molta de la vida superficial que tenim.
S’ha imposat un pensament únic que qüestiona el pensament i protegeix el consum. La idea que en dues setmanes ens podem quedar sense llet se sobreposa als problemes associats al sobre consum de llet.
Els lobbys empresarials avisen d’una crisi d’abastiment de productes que, en molts de casos, el nostre cos no necessita. Les fàbriques de cotxes acomiaden treballadors perquè no poden continuar fabricant cotxes de 30.000 euros que la majoria de la gent aspira a comprar tot i que no pugui.
Camioners amb mòbils de 2.000 euros
Aquest dret a tenir-ho tot i ara no s’ha qüestionat en cap moment quan el planeta ens està dient que no pot obeir amb tanta rapidesa els nostres desitjos.
Quanta despesa supèrflua té cada mes un camioner que protesta perquè diu que el preu d’omplir el dipòsit de benzina no li permet continuar fent feina? S’ha qüestionat en algun moment el dret de tota la població a comprar-se un mòbil de 2.000 euros, a subscriure’s a Movistar Plus, o a anar de vacances un pic cada any?
En canvi, pensar és, com diu l’activista LGTBIQ Samantha Hudson, un “luxe que no tothom es pot permetre”. La revolta que està en marxa ara és un exemple de l’individualisme i la saturació mental que pateix la societat. Però també de la desconnexió de la classe política amb el carrer.
La revolta de la societat de consum
La revolta dels clàxons dels camions és una revolta sorollosa, que no deixa pensar. És la revolta dels que viuen al límit, dia a dia. Dels que passen fred perquè no poden escalfar ca seva, però també dels que ja no es poden permetre encendre el jacuzzi que compraren d’oferta a Bauhaus.
És la revolta de la societat del consum, sedada, d’individus que no s’han aturat a pensar que viuen en un món inconsistent, insostenible i superficial.
La revolta del ciutadà digital que ha deixat de sentir-se col·lectiu, i que no sent representat per la classe política.
La revolta que deixarà d’existir quan abaixi el preu de la benzina perquè tots poguem continuar gaudint del nostre dia a dia de consumidors que no pensen (la ‘normalitat’ de Pedro Sánchez).
Perquè la guerra és cruel i Putin pot ser un dictador, però nosaltres bé que premem el botó del nostre smartphone per demanar qualsevol ximpleria que ens vengui de gust per Amazon. Sense pensar més enllà del desig. I així de devastat està el món.
Perquè el dia que baixi el preu de la benzina, tornarem a fer feina, a viatjar, i a comprar mangos i papaies, però segur que no ens demanarem quin preu s’ha pagat a Ucraïna perquè poguem tornar a omplir el dipòsit.
Cap comentari