Crònica de la ruta des de Màlaga cap a Sevilla en autocaravana per veure la final de la Copa del Rei.

La il·lusió no se pot tocar. La il·lusió no és un fet pròpiament dit; és una imatge, un supòsit carregat d’esperança i energies positives; és una projecció mental que si acaba esdevenint real tanmateix mai serà igual a la il·lusió original.

Dit per una psiquiatra: la il·lusió s’ha d’alimentar.

He passat per èpoques d’ànim molt baix; èpoques en què el simple fet d’aixecar-se del llit el dematí era pujar una muntanya impossible.

Fins i tot en aquests moments de gravetat i confusió la il·lusió és la que mou el teu cos.

La il·lusió, tot i que no sigui palpable, sí que desencadena esdeveniments durant el camí que recorres per acostar-t’hi. Mu mare, quan cuina per tota la família, els veinats del costat i els de més enllà, se mou per il·lusió. Perquè tanmateix sempre acaba cuinant de més.

Costa creure que el quinzè classificat de Primera Divisió sigui capaç de guanyar la final a una potència com l’Athletic Club, però la il·lusió de veure aquesta imatge, la del triomf i la glòria, és el que mou les persones, en aquests cas, els aficionats, a la recerca d’una fita que, si al final no s’assoleix, deixa tristesa, però un camí carregat de vivències i emocions que mai s’esborraran.

Dia 1. Fuengirola – Tarifa

El futbol mou passions. És una força irracional que treu de nosaltres una part desconeguda. El futbol, i el Mallorca, ha estat un canal de comunicació únic entre jo i el meu pare, i ara entre ell, jo i el meu fill.

En petites dosis, el futbol és una experiència màgica que pot arrossegar fins i tot a la gent que no hi creu.

Només la fe del futbol és capaç d’empènyer una família de mallorquins a llogar una autocaravana a Màlaga que els conduirà, en un trajecte de 4 dies, a la gran final de Sevilla.

Nosaltres havíem planejat anar a Praga per aquesta Setmana Santa, però el gol de Sergi Darder a la tornada de la semifinal a Sant Sebastià, va alterar els plans. Si l’artanenc hagués fallat, potser avui estaríem travessant el riu Moldava pel pont Carles, però la pilota va entrar.

Com una ona, de mallorquinisme kafkià, el desig de conèixer la capital de la República Txeca esdevé un plat de pescaito frito en una terrassa a la terra que va veure néixer Rocío Jurado.

La primera aturada i la primera nit la feim a Fuengirola, a la Costa del Sol, també batejada, i bravejada, com la Costa del Golf.

Fuengirola és un lloc massiu, governat per grans edificis que batallen per aconseguir el major privilegi de la vista a la mar. Al seu passeig de costa els hotels i apartaments gegants són fàbriques de serveis i benestar. És la cara més industrial del turisme.

Però el futbol mou passions, i més encara l’amistat. Perquè els llocs, per lletjos que siguin, els fan les persones. De la mateixa manera que diuen que són els ciclistes, i no les costes de les grans muntanyes, els que fan èpic el Tour de França.

A jo la vida m’ha ensenyat que són les persones les que te fan sentir bé a qualsevol banda. La felicitat, i això ho va concloure la Universitat de Harvard, depèn de la qualitat de les relacions personals. Quatre mallorquins i tres vascs sopam de peix i fritura en un restaurant de Fuengirola. No hem pogut trobar un lloc més enfora de les nostres llars per trobar-mos. Però hi ha una química difícil de descriure. El menjar i el futbol s’encarreguen d’amanir-la.

D’ençà que els bascs han entrat a la meva vida, jo he sigut una mica més feliç. Amb ells al costat el Mediterrani és més bell, i preuat. Per això els estim tant. I per això som un poc de l’Athletic.

La pregunta és: què pot fer atractiu (persones a banda) per a un mallorquí una zona de costa que no sigui sa roqueta?

Descartada la indústria de la Costa del Sol, la resposta pot ser Tarifa. Situat al punt més al sud d’Europa, aquest poble, que braveja d’haver vençut “els moros” i altres grans batalles de la història, encara no ha estat dominada pel turisme. El seu paisatge, la platja immensa, seria, si fos Mallorca, la platja de Palma. Un monopoli d’hotels i quiosquets, discoteques, pubs i altres maneres de prémer la costa.

Però a Tarifa hi fa molt de vent, i al seu gran i quilomètric arenal de color blanc pur no acabes de ser del tot benvingut. El clima deu ser tant hostil que no hi ha ni un sol hotel davant la mar.  Els turistes es refugien rere les murades, i a primera línia hi ha les escoles, els centres de salut, la piscina municipal i els suburbis. Me sorprèn caminar pel passeig de la mar i veure tot de grafits a les parets de fàbriques abandonades, i nins de famílies humils jugant de futbol en un barri que me recorda a sa Indioteria.

El vent ens ha respectat com a turistes novells. Just quan acaba la platja i comença a ciutat antiga, trobam un quiosquet on contemplam la posta de sol. Davant nostre hi tenim Àfrica, que està només a 14 quilòmetres de Tarifa, més a prop que la distància que hi ha entre Eivissa i Formentera.

Fascina i imposa contemplar a l’altra banda de l’Estret un altre país, una altra civilització, un altre continent, una altre cultura, una altra religió. Com una distància tant curta pot separar tant les persones i els seus anhels?

A les vuit del dematí, del dia següent, sol sortint, faig volar la imaginació cinematogràfica. Des de la murada de Tarifa, Marroc se percep com un la terra d’una civilització que te mira i que no la veus, amb recel, que va perdre les guerres medievals però que se prepara per una altra batalla, com passa entre els territoris a la pel·lícula de El Senyor dels Anells.

Me deman com se va viure la victòria del Marroc a Espanya al mundial de 2022, si des de Espanya (Tarifa) se sentien els crits del Marroc (Tànger). M’imagin un marroquí i un tarifeny fent broma sobre el partit en un parèntesi que només el futbol és capaç de generar, per fugir de la tensió rutinària.

Tot el que us he contat fa que la posta de sol de Tarifa sigui un regal. Íntima, en un paisatge immens, i amb una mar que no te l’acabes. En el meu cas, són dos els sols que me toca contemplar, però un només surt per mi i la meva família. El mallorqueta m’ha empès fins aquí, on gaudeixo de l’instant com poques vegades ho he fet.

No sabem com de forts podem ser fins que ser-ho és l’única opció possible. Aquest és un dels llegats que va deixar Juan Gómez,  Juanito, el mític jugador del Reial Madrid. Un nebot seu és l’encarregat de servir-nos en un restaurant de Tarifa que treballa la tonyina de totes les maneres possibles. Al tàrtar, a la planxa, confitada amb saïm, o a l’estil japonès. La tonyina és el producte ‘nacional’ de la zona, i els restaurants s’ho cobren. Quan menjo aquest peix no puc deixar de pensar que la seva pesca és una batalla campal i internacional, que se lliura en un mar que és un escenari constant de tensió i drames humans.

El turisme d’avui dóna poc marge a la improvisació. És, com descriu la pensadora Íngrid Guardiola, un estat esporàdic de la nostra vida, que expulsa tot allò que és problemàtic. El turista vol reconfirmar allò que ja sap amb antelació, dels llocs i de la seva gent. El turista és capaç de fer-se una foto al barri de Sa Calatrava de Palma davant d’una pintada de “Tourist go home”. O de capturar la imatge d’una pastera que acaba d’arribar a una platja de Tarifa. Tot acaba essent susceptible de ser visitat, però el turisme no fa res per millorar les fissures que té al davant. A Tarifa coincideixen dos moviments migratoris absolutament confrontats. El migrant de l’Àfrica que cerca un nou futur a Espanya i el turista que cerca a Tarifa una experiència que poder contar. El pescador se juga la vida a l’Estret per capturar tonyina vermella, el turista la demana amb salsa teriyaki a vint metres de la barca.

Dia 2 Tarifa – Sanlúcar de Barrameda

Partim amb pena de deixar un lloc tant especial com Tarifa, obligats a seguir fent ruta cap a Sevilla. Els viatges, quan fas això, són micro experiències express a llocs on t’hi quedaries i que no saps si hi tornaràs.

Posam direcció a Cadis. Durant molts de quilòmetres tot és verge i molt verd. A Andalusia ha plogut gairebé una setmana sencera sense aturar i el paisatge ha reviscolat. La relació d’aquest país amb l’aigua recorda als equips que lluiten per sortir del descens durant moltes jornades sense guanyar i que, quan ho fan, el bàlsam sembla més gran que la ferida. Un andalús me diu que amb aquestes plogudes tenen aigua tranquil·lament per dos anys, talment com quan un entrenador diu que, amb aquesta ratxa de bons resultats, el descens “és més enfora”.

Aquesta part de la costa andalusa és bella, tant diferent a la malaguenya, i tot perquè el clima no dóna treva. Davall de les muntanyes verdes i imponents, les vaques pasturen damunt un sòl verd ple de flors de tots els colors i davant les dunes gegants i la mar. Són molts de paisatges possibles en una sola imatge.

Durant un bon tram del recorregut la vista és interrompuda per l’acció de l’home en forma de grans molins de vent. N’hi ha moltíssims, estan situats en fila, i són enormes. A falta de grans hotels, l’home construeix grans molins per poder treure rendiment del paisatge.

No és fàcil gaudir d’una ciutat com Cadis, per molt que te l’hagin explicat, després de conduir durant dues hores en autocaravana. Però hem arribat a la ‘Tacita de Plata’, una ciutat de geografia impossible, tan rodejada per la mar que sembla impossible que pugui surar. Ens saluda una gran avinguda d’edificis altíssims i l’estadi del Cadis, abans Ramón de Carranza, ara Nuevo Mirandilla, per aplicació de la Llei de Memòria Històrica.

El Cadis, com el Betis, o l’Athletic, és d’aquells equips que tenen un tarannà que traspassa la part esportiva. És un club simpàtic que deu bona part d’aquesta aura al desaparegut Michael Robinson.

Els gaditans són graciosos sense voler-ho, i això és un avantatge. Te poden dir una floreta i no resulta ofensiva. “Que ojos tan bonitos, sí señor”, dit amb accent gadità no sona igual que “Carai quins ullarros” en mallorquí. La gràcia dels andalusos, en canvi, té una cara B. Quan se tracta de parlar de coses serioses, l’accent genera una barrera. Si un senyor te cobra 18 euros per anar i tornar amb el seu cotxe a un lloc que està a només 6 quilòmetres de distància, ho pots trobar un robatori i li pots dir amb les paraules que vulguis, però la seva forma de plantejar-ho segueix fent gràcia. Però és un robatori igualment.

Casualment, durant el trajecte cap a Utrera del tercer dia, un autobús públic porta un gran cartell de la Junta d’Andalusia amb motiu del dia de la comunitat que resa: “Somos líderes en al arte de sacar una sonrisa”.

Confés dues veritats: primer, que me sent molt còmode fent bromes contínuament amb la gent tot i que la situació requereixi un altre to. I segon, que vaig pagar els 18 euros, i que evidentment vaig riure durant tot el trajecte amb el (presumpte) autor del robatori graciós.

Deixam Cadis empesos per una calor i un sol que és com una galtada, i amb noves mostres de suport dels cambrers gaditans cap el nostre club. Passejam amb orgull les samarretes del Mallorca, cosa que no solem fer quan som a Palma. Som una afició / gent carregada de complexos, gens acostumada a ser el centre d’atenció, a protagonitzar els grans escenaris de futbol. Alguns espontanis m’aturen pel carrer per demanar-me si som família de n’Abdón Prats.

Passam la nit a una zona d’autocaravanes entre Xipiona i Sanlúcar de Barrameda, just davant la desembocadura del Guadalquivir a l’Atlàntic, amb Doñana de fons. Només queden dos dies per la final i ja som ben a prop de Sevilla. La conducció de la casa/vehicle me comença a passar factura. Especialment a la meva esquena. Tenc una contractura a la part esquerre del coll. Però estic a disposició del míster. No me perdré per res del món el que queda de partit. Fins al final.

Dia 3 Sanlúcar de Barrameda – Utrera

El nostre viatge a Andalusia, com he dit abans, és posterior a una setmana de pluges abundants. El dematí transitam molt a prop del Parc Nacional de Doñana, envoltats pels marenys i àrees de cultiu massiu. Els pobles del voltant són de cases petites, i de gent molt humil, que viu de l’agricultura. Se fa difícil ser turista en un lloc així, i més quan la teva autocaravana ha de sortejar clots en camins de pedra i arena en un pinar, això sí, espectacular.

Quan som turistes, ens sentim amb dret a tenir-ho tot. És una gran contradicció. Com a turista, m’agrada observar els ocells que viuen tranquils en el silenci de Doñana. M’agrada sentir que som en un lloc salvatge, i faig fotos. Me solidaritzo amb la lluita ecologista per protegir el Parc Nacional de les intencions del govern andalús. Després, però, m’agrada passar per un supermercat i trobar fruites i hortalisses a bon preu i de quilòmetre zero. O anar a un restaurant i degustar plats típics de la zona com la tonyina vermella dorada amb saïm.

De camí a Utrera aturam davant un supermercat de Lebrija. Compram una bossa de patates fregides de 200 grams i un pot mitjà d’olives, i ens costa tot dos euros. Situau-vos a Mallorca i posau preu pels mateixos productes, i sabreu què significa la insularitat. Cada vegada que viatjam fora ens adonam de com de difícil és la vida a la nostra terra.

Als mallorquins, i també als mallorquinistes tot ens va bé, tanmateix. Fa mesos que patim un jugador com Larin, incapaç de marcar un gol ni a l’arc de Sant Martí, i ni tant sols l’hem xiulat al camp.

És curiós això de ser foraster a Andalusia. Te mescles amb la gent pel carrer i sents els mateixos accents que a qualsevol cap de cantó onsevulga de Mallorca.  Tothom té família a l’illa. A una benzinera, l’home que ens atén ens explica que son pare és l’amo d’un quiosquet de Cala Agulla des de fa dècades.

No sé què seria de nosaltres sense els andalusos (o els peninsulars), de la mateixa manera que no sé si el Mallorca seria a la final de Sevilla sense els seus dos andalusos a la defensa: Copete i Raillo. Un d’Ecija, l’altre cordovès. Tots dos centrals, dos obrers de l’àrea pròpia. Raillo serà demà el capità de l’equip a la final de la Copa. Fa set anys jugava amb el Mallorca a Segona B, juntament amb Abdón Prats. Seria espectacular que tots dos aixequessin a La Cartoixa el títol de Copa del Rei, perquè, com diu la frase de guerra del mallorquinisme a Sevilla, “venim de l’infern per tocar el cel”.

Arribam a primera hora de l’horabaixa a la zona d’autocaravanes a Utrera, i ens atén un senyor que és el prototip que tenim els no andalusos dels andalusos. Mitja estatura i molt bru de pèl. Va vestit com un pinzell, repentinat cap enrere. Ulleres de sol. És l’amo d’una finca immensa d’oliveres i, a banda de produir oli, aprofita l’espai entre arbre i arbre per permetre (cobrant, en negre) que hi aparquin autocaravanes.

La final de Sevilla li permet fer el seu particular agost. Milers de seguidors de Bilbao viatgen a la ciutat i el seu entorn per veure la final. I els bascos, pel seu equip, paguen i fan el que sigui. El ‘cortijo’ està situat a 6 quilòmetres de l’estació de tren d’Utrera, i no hi ha transport públic que uneixi els dos punts. “Yo os puedo llevar, sin problema”, diu amb aquest accent sevillà que te convida a somriure. Però el preu no fa rialles. 18 euros anar i tornar amb la seva furgoneta. En negre, insisteixo. No pensam gaire amb el preu, pagam, perquè en aquell tros de terra ple d’oliveres i a 30 graus al sol no hi tenim res a fer. Volem baixar a Sevilla a veure l’ambient el dia abans de la final. Així que, talment turistes despistats que se deixen enganar per anar de l’aeroport de Son Sant Joan a Can Picafort, pujam al vehicle i pagam. Perquè nosaltres vivim del turisme i sabem què significa donar un servei quan hi ha molta demanda.

Per unes hores abandono l’autocaravana i puc gaudir de viatjar sense la  responsabilitat del volant. El tren de rodalies ens deixa a l’estació de San Bernardo. I d’allà ens desplaçam en tramvia fins a la plaça de la Catedral. Falten més de 24 hores pel partit, i els carrers de Sevilla estan plens de seguidors de l’Athletic. Són com xampinyons, compareixen de totes bandes. Hi ha famílies, grups de joves, gent gran. Nosaltres som gairebé els únics mallorquinistes a la ciutat. De tant en tant un seguidor de l’Athletic se’ns posa al davant i ens dóna la mà. Ens desitjam sort. “Aupa Mallorca!”, ens diuen.

Entro en una parròquia d’un carrer molt cèntric, encaixada entre un Mango i un Calzedonia. S’hi acaba de fer missa. El capellà, que ja està situat al confessionari, me mira i riu. El bigoti, la bufanta, les banyes de dimoni i la camiseta del Mallorca de l’ascens a Segona A s’assemblen bastant a una desfressa. M’acosto al clergue i li deman qui guanyarà la final, i me respon: “Ja saps que Déu sempre afavoreix els més pobres”. Al futbol els àrbitres sempre van amb els rics, pens per dins. Ens donam la ma. La seva religió no és la meva, però la situació és fraternal. El futbol ha tornat a obrar el miracle.

Dia 4. Utrera – Sevilla 

El dematí, ens despertam envoltats d’autocaravanes amb seguidors de l’Athletic. La majoria havien arribat el dia anterior provinents del País Basc, després de recórrer prop de mil quilòmetres per carretera, Hi ha sobretot famílies, i molts pocs tenen entrada. Han vengut a Sevilla a viure l’ambient de la final.

L’Athletic Club, com me recorda un amic de Bilbao, és “el sentiment d’un poble”. Ser de l’Athletic (a Mallorca li deim ‘el Bilbao’) és molt més que seguir un equip de futbol. És com una religió que traspassa la barrera de l’esport. Se pot ser de l’Athetic sense que t’agradi el futbol.

En un carreró de bars de tapes de Sevilla, pouat de retxes blanc i vermells, hi ha una taula amb amics que sembla que fan un dinar de ‘quintos’. Cap d’ells és basc. La majoria són andalusos i dos mallorquins. Devora hi ha una altra taula d’una família gran unida a través de tres generacions. Més enfora, un grup de joves vestits amb la samarreta de l’Athletic beuen i canten. La ciutat està inundada de zurigorriaks. Com me relata un altre amic basc, sembla que s’hi celebren les festes patronals de Bilbao.

Jo de petit era un poc de la Reial Societat, perquè tenia n’Arconada, i perquè guanyava lligues. L’any 1984, quan l’Athletic va aconseguir la darrera Copa del Rei fins ara, jo tenia 7 anys. Mai vaig tenir una simpatia especial per aquest equip. Me vaig criar en una cultura que relacionava l’Athletic amb els bascs i els bascs amb el terrorisme. De petit, al Luis Sitjar, quan venia ‘el Bilbao’ a jugar, sentia molts d’aficionats escridassant els jugadors rivals i els deien ‘etarres’.

Fa prop d’una dècada, en una platja de Mallorca, vaig conèixer una família de Bilbao que tenia una filla de la mateixa edat que la meva. A partir de llavors, a la vida m’he anat trobant més bascos, la majoria de Biscaia, amb els que he fet uns lligams molt forts. Com he dit al principi, els meus amics bascs treuen una versió de mi que m’agrada, i crec que jo també els don alguna cosa que ells també aprecien.

Tot forma part d’un procés personal, d’acceptació de la meva forma de ser.

Fa 5 anys vaig fer la visita a l’estadi de San Mamés, i el jove guia que ens va acompanyar va deixar caure que els seguidors de l’Athletic “som gent sensible”. Justament en aquells temps, després de recuperar-me d’una depressió, havia llegit sobre la alta sensibilitat i dels problemes, però també dels avantatges dels que tenim, ara sí ho puc dir, aquest do.

Assumir que som una PAS (Persona d’Alta Sensibilitat) i viure-ho com a un tret i no un defecte ha estat la meva gran revolució personal. Reconèixer que vius i sents les coses en alta definició, no amagar la feblesa, ni les emocions, entendre que no estàs obligat a encaixar en qualsevol entorn de la vida; tot això m’ha ajudat a sobreviure.

La sensibilitat és allò que més m’ha acostat als bascs, i per tant a l’Athletic Club.

Al centre de Sevilla, a les hores prèvies al partit, molts dels aficionats dels lleons ens veuen amb la camiseta del Mallorca i ens animen amb el clàssic ‘Aupa’ amb accent basc. Els mallorquinistes, en canvi, ens movem per la ciutat de manera més individual i discreta. Som l’excepció que confirma la regla.

Esperant un taxi, un matrimoni amb una nina ens escomet. Ens expliquen que són del poble de Diego Tristán, un dels jugadors importants de la història recent del Mallorca. Ens regalen una foto amb una imatge de Jesús del Gran Poder perquè ens doni sort durant el partit.

Arribar fins a l’estadi de La Cartoixa és un acte exigent. Com un sacrifici. I un escura-butxaques. La Fan Zone del Mallorca és com un filtre prèvia a l’accés definitiu al camp. L’organització ha muntat una mena de Mallorca Live Festival, amb un escenari gegant, food trucks i llargues barres de beguda. Una cervesa val 5 euros. Una hamburguesa Muriqi, 12.

El màrqueting ha entès que el futbol és capaç d’escurar-nos la butxaca fins a límit. Com a consumidors, el futbol ens adora i ens valora. Com a aficionats ja la cosa canvia. L’accés a l’estadi és caòtic. Quedam encaixats en una marea de mallorquinistes que, com nosaltres, no poden passar el primer control perquè s’ha creat un tap. L’agonia dura 40 minuts. El temps se’ns tira a sobre, i això que el partit és a les 22h.

Sent i veig com milers de persones canten l’himne del Mallorca amb les bufandes a l’aire i se me posa la pell de gallina. Aliè al negoci que és tot aquest muntatge, me pos a cridar i cantar quan sona la tonada de Sweet Caroline, la cançó de guerra de l’estadi de Son Moix.

L’entrada al camp és com una bufetada de gent i renou. Te trobes envoltat de gent que no coneixes però que vesteix de vermell, com tu, que porta la mateixa bufanda que tu i que canta les mateixes coses que tu.

És la meva segona final, i tot passa molt ràpid i és molt intens. Te puja una adrenalina especial, flotes. És impossible no emocionar-se. És una cosa tant col·lectiva que espanta. Me fa feliç que els meus fills visquin això. A la grada, i durant les tres hores de partit, tot és emoció. Hi ha crits de guerra, hi ha alegria, hi ha eufòria, però també por, esperança, i finalment tristesa. El guió de la final ens fa passar per tot això.

En un món en què les emocions estan tant controlades pels algoritmes, els mallorquins trobam tres hores de la nostra vida per treure tot el que ens brota de l’ànima. Treim tota l’adrenalina acumulada durant el dia a dia de viure a una illa de calma aparent. Cridam molt, desbocats, com si haguéssim estat tancats en una cel·la durant els darrers mesos.

T’abraces amb gent que no coneixes i que potser no veuràs mai més però el sentiment és tant profund que t’amolles. Amb mon pare m’he abraçat més al camp del Mallorca que a la vida real. I avui li agraeixo més que mai aquest sentiment que m’ha transmès.

No m’agrada el joc del Mallorca. No entenc perquè no som més ambiciosos. L’aficionat que s’asseu al meu costat me diu que tengui paciència, que tot consisteix en mantenir-se vius dins el partit. En resistir. I esperar fins els penals. Durant tota la segona part els jugadors no fan altra cosa que bloquejar els xuts de l’Athletic, de rebutjar les centrades a l’àrea, de xocar amb el rival en les pilotes dividides.

Jo voldria que Darder rebés una pilota al mig del camp, fes una passada filtrada a Larin i que el canadenc cedís a Muriqi per rematar a porteria buida, però els tres jugadors que han de marcar la diferència de l’equip no fan altra cosa que lluitar per recuperar pilotes, enfora de la porteria rival.

Però jo també hagués volgut que en els darrers 12 mesos les coses m’haguessin anat millor, que 2023 hagués estat un any idíl·lic, però la vida m’ha ensenyat que, en ocasions, ser fort és la única opció.  La fortalesa és la que duu al Mallorca ha disputar la final de Copa i és també allò que m’ha dut fins a Sevilla amb la meva família al complet.

La derrota en el futbol és tant intensa com la resta d’emocions associades a aquest esport. És exagerada. Les derrotes del Mallorca sempre m’han ensenyat a veure la vida amb major realisme. Si plor perquè el meu equip no ha guanyat una final vol dir que les coses no me van tant malament. I tanmateix, la tristesa en el futbol, és efímera.

Els dos moments més alegres de la nit per la nostra afició són el gol de Dani Rodríguez, en un exercici de fe eterna de l’equip, i quan arribam al final de la pròrroga amb empat. Celebram que estam vius i donam per fet que guanyarem la tanda de pena màxima. Per primera vegada amb tota la nit tenim certa confiança en la victòria.

Els penals són una successió de petits passatges que duen associades totes les emocions en petits instants. La més recurrent és el suspens previ a cada llançament. El meu veïnat a la tribuna de La Cartoixa no vol mirar. Li he d’explicar què ha passat cada vegada que xuta un penal un jugador del Mallorca.

I les notícies, a partir del segon llançament de Morlanes, són dolentes. Quan l’Athletic marca el penal que els dóna la Copa, quedam en silenci, se fa fosc a la nostra il·lusió. Passen 30 segons i alguns comencen a aplaudir, a animar els jugadors, que s’acosten a la grada per agrair l’esforç i l’ànim de l’afició.

El jugador més afectat és n’Abdón, tot i que no ha jugat. És el jugador del Mallorca que desperta més emocions a l’afició. És el referent en la trajectòria d’un club que fa 7 temporades estava, amb ell, a Segona Divisió B. És el davanter dels gols miraculosos, que tots guardam a la memòria, com el de l’ascens davant el Deportivo. Però no ha sortit. L’entrenador del Mallorca ha donat prioritat a la defensa, i gairebé li ha sortit bé la tàctica. Però ens ha privat de la il·lusió de somiar amb un gol salvador de n’Abdón. I aquesta il·lusió esdevé una gran frustració.

Ell plora i assumeix el seu rol. No protesta, no se queixa, en un exercici de mallorqunitat descomunal. Això és el que ens connecta amb ell. Segur que per dedins està fet pols i ple de ràbia, però no l’exterioritza. És un jugador molt seriós i inexpressiu que, en canvi, quan marca, explota, desprèn una alegria que és el Mallorca.

Durant aquelles hores a Sevilla una de les paraules que més s’escriuen a les xarxes socials sobre l’equip i la seva afició és ‘orgull’. El Mallorca, tot i el seu joc de trinxeres i les seves pors a travessar el mig del camp, ens ha apujat l’autoestima com a poble, que sempre he dit que és més aviat baixeta.

El consol de la derrota és l’orgull de ser alguna cosa comuna en aquesta illa. No és un mal premi. El futbol aconsegueix allò impossible, però també és cert que de forma intensa i també esporàdica.

Assumirem aquesta derrota i donarem la gràcies al futbol per aquesta sessió de teràpia col·lectiva.

No us explicaré com va ser la tornada a Mallorca, perquè fou una odissea que, quan se perd, és molt mala de passar. Però arribarem vius. A la pròrroga, això sí, però vius. Com el Mallorca d’Aguirre.