“Yo soy Español”, cantaven milers de joves anit a la Plaça de les Tortugues de Palma. Eren joves de totes les capes socials, i amb tots els colors de pell.

Alguns, molts de fet, són espanyols perquè els seus pares se jugaren la vida per poder ser-ho. Espanyols.

En plena bronca política sobre els menors migrants no acompanyats que acull Espanya, ens hem de demanar si entre aquests hi haurà el pròxim Williams o Yamal. Ells i els seus pares volien ser espanyols i ho aconseguiren.

Molts africans somien esser-ho algun dia i poder dir “Yo soy español” amb els colors del seu país, Espanya.
El futbol uneix, tot i que de forma efímera, i reuneix al voltant de la bandera un ‘cayetano’ de Son Armadams amb un ‘moret’ de Son Oliva.

Però l’orgull nacional que hi ha futbol quan se guanya no ha sortit com alguns desitjaven. Ja és patriotisme a El Corte Inglés però també als locutoris de Son Gotleu.

Un adolescent de pell morena ha fet trontollar les nostres estructures mentals amb el seu somriure gegant i els seus bràquets.

Espanya ha canviat molt ens agradi o no i la victòria de la selecció ha fet aflorar aquesta nova realitat. Un exercici interessant de sociologia, i la demostració que la política no està a l’alçada de les circumstàncies.

I evidentment tot patrocinat per Adidas.