“Els pobles, les ciutats, els païssos són el resultat del diàleg que mantenen amb nosaltres” (Manel Alías, periodista).

I de sobte, els carrers del teu dia a dia i el silenci de la teva quotidianitat, s’umplen de gent, de renou i de festa.

Aquest dia, per unes hores, entre botigues de roba xineses i pizzeries take away. Aquest dia, marcat amb en vermell (o verd, o de tela de llengos) al calendari. Aquest dia, enmig de la planisia freda de gener, el centre de Palma, que a l’hivern s’assembla a l’escenari d’una pel·lícula de terror, cobra vida.

Perquè dia 19 de gener a migdia surts de davall de la teva pedra. Arribes (baixes) al carrer dels Oms. I allà, de fons, emergeix una petita gentada amb mocadors de tots els colors.

Direccions invertides. De camí a la Meca te trobes amb un conegut d’Algaida a qui, per primera vegada, “l’han convidat” a la festa de Sant Sebastià. La Part Forana cerca bauxa a la capital.

Ser mallorquí és en essència contemplar qui tens a devora, en silenci. I jutjar-lo. El palmesà és observador i escèptic per naturalesa. Rebutja la novetat i les dosis d’entusiasme. Ho ha de tenir molt clar per fer una passa.

D’entrada no li agrada “això nou de les confraries”. La seva zona de confort és torrar una xulla i, com diu un amic meu que té un bar, anar a veure “en Milindi o en Nacho Pop” als concerts de la revetlla.

Però tot això ha passat sempre de nit. I ara som de dia i fa sol.

A les onze Can Vinagre ja és un lloc inaccessible. Els confrares premium ho donen tot dins el bar. A fora, el poble aixeca el cap i contempla la façana de l’edifici de can Mateu com qui mira l’Ajuntament de Pamplona per San Fermín.

Enrevoltant el nucli dur, hi ha gent encuriosida que, empesa per la inèrcia, desemboca a Can Vinagre, i a veure què passa.

Un bar de vells en el sentit estricte i romàntic de la paraula és avui una llum molt forta. És on conflueixen els anhels dels joves de construir una nova tradició. Com diu un amic professor d’Institut, la història no només se recorda. També se fa.

Una dona despistada me demana si se poden comprar mocadors verds en alguna banda. Minuts abans, un home d’uns seixanta anys ha demanat a la barra 6 cerveses i 6 mocadors. En Toni de Can Vinagre, darrere el tasser, ha pres nota. I amb la seva dicció personalíssima i el seu volum exagerat, crida: “Vale, 6 cerveses i 6 ‘boquerons’!”.

Com ja és tradició, el 19G te trobes gent que fa anys que no veies. Una ex companya d’EGB me diu que és la seva “primera vegada”, i que s’ha apuntat “a la primera confraria que m’han deixat”.

Veus somriures en persones que no havies conegut abans. Tothom avui està especialment guapo i guapa.

L’alcohol fa via en escampar-se. I el palmesà se deixa anar. La festa esdevé un mega horabauxa de peterpans. D’homes i dones que ronden els 50 anys, però amb ànima jove. Que avui aparquen la seva vida adulta i les seves convencions per recuperar aquell adolescent que mai haurien volgut deixar de ser.

Han passat 30 anys, però te segueixen agradant les mateixes ties o tios que llavors. Diuen que hi ha una carpeta de ‘polvos pendents’ amagada en alguna estanteria d’algun lloc i que avui és el dia en què se s’obre. “El que passa a Can Vinagre, queda a Can Vinagre”.

Les petites gentades de cada confraria, i els curiosos que encara no s’han decidit, conflueixen a la plaça Sant Francesc. Si alguna cosa transmet aquesta plaça un dia qualsevol de l’any és silenci i pau. És la plaça de l’escola dels franciscans, del claustre i el seu llimoner, de l’esglèsia on per ventura has vist algun casament o algunes matines. I dels hotels boutique.

Dia 19 a les 19 hores l’Encontre de Confraries sacseja aquest espai de divinitat i l’omple d’un nou esperit.

Palma ens pertany a tu i jo, ni que sigui per un dia.

Costa de creure que fa només 14 anys dos amics decidissin que les festes de Palma eren inòcues, i que el l’any 2025 setanta-tres confraries hagin fet intransitable la plaça Sant Francesc.

Un grup de persones varen iniciar un nou diàleg amb la seva ciutat a principis de la dècada passada. Qüestionaren la sentència que diu que “Palma no té remei” i se posaren a escriure un nou relat.

Des de llavors han arrosegat milers, sí, milers de ciutadans que hem descobert tanta autoestima que teniem amagada amb la nostra ciutat.

Si soc confrare, idò, com diu la cançó, “sarà perché ti amo”, Palma.