Un dematí més, les dades que expliquen els informatius a la ràdio són paralitzadores. Vivim una mena de tirania de les matemàtiques. Tants nous casos de coronavirus, tants d’ingressats. Tanta incidència acumulada.

Reduïts a números, les històries personals perden rellevància. Aquests dies faig ús de la llibertat que encara se me permet de poder caminar per la ciutat, tot cercant el pols d’uns carrers buits i desolats. Els contagis van minvant al mateix ritme que el carrer deixa de bategar. Així és aquesta guerra. I els bars i les cafeteries en són les noves trinxeres.

Entre el carrer i l’interior dels que encara estan oberts hi ha una barrera mental, però també física. Una taula, gel hidroalcohòlic. Defora, les persones que encara cercam persones. I dedins, persones que sobreviuen, irreductibles, i no només econòmicament. Tracten de sobreviure a la memòria i l’oblit.

Bar Centro. Son Cotoner.

Un dels cafès amb més solera del barri. La seva propietària, d’origen xinès, obre els dematins fins a migdia, ja que només ven cafès per endur-se’n. A l’entrada del cafè, que fa cap de cantó, hi ha dues taules quadrades juntes que fan de separació entre els clients i ella.

És una imatge que es repeteix a molts de bars i cafès dels barris. Damunt la taula hi ha sempre el pot dispensador de gel hidroalcohòlic, que és la manera que tenen els comerços d’avisar que compleixen les normes sanitàries. Ara són, si se me permet la broma, cafès amb ‘gel’.

A partir d’aquí, cada propietari fa afegits damunt la taula. La ‘madona’ del Centro ha posat tots els diaris del dia, una capsa dispensadora de torcaboques de paper de Coca-cola, i un plat de cafè net (de cafès Rico) amb culleretes i sobres de sucre a gust del consumidor.

Són les 9.15 h d’un dimarts i al Bar Centro han fet 30 euros de caixa. Me menj una ensaïmada amb un cafè amb llet a una finestra que connecta amb la barra. Ella, la madona, surt a fer la xerradeta. No se troba còmoda en aquesta nova trinxera, i en aquest rol d’encreuar els braços i esperar, com passa a una tenda de roba. Enyora servir els parroquians a les taules, i diu que no aguantarà “massa temps” així com està.

Ensaimada i cafè tallat amb soja a la improvisada barra de la finestra al Bar Centro.

 

Bar MaritaSon Dameto.

Vicenç Tur, que regenta aquest bar de berenars situat just davant del centre de salut, està literalment darrere la barrera, com els toreros. Ens serveix a mi i al meu amic Jaume des de la finestra del bar. Davant seu, al carrer, ha posat una taula, en aquest cas redona, i el gel per les mans a damunt.

Mir la foto que s’ha deixat fer i veig més una taquilla que una cafeteria. Una separació física entre els clients que volen seguir sentint-se clients, i els propietaris que volen sentir-se útils. On molta de gent veu un possible focus d’aglomeracions i contagis, jo hi veig un senyal de vida, un acte de generositat, i una forma de guanyar-se la vida molt digna.

Bar Marita

Bar Goa. Santa Catalina.

Després de tantes restriccions, i tan esglaonades, els propietaris d’aquest bar de la Plaça Progrés decidiren tancar. I el Goa és un d’aquests bars de fan bategar el cor dels ja darrers reductes de vida mallorquina enmig de l’especulació i la vida escandinava. I que, si tanca, és senyal que realment la cosa està fotuda.

Però passen els dies i s’adonen que, si obren, molta caixa no faran, però almenys li demostraran al barri que encara hi són. Obrir, és, efectivament, un acte de fe i també de salut mental; conductisme d’aquells que no saben fer altra cosa que fer feina, i més feina, i servir un cafè, i un altre, i un llonguet, i una copa. I així tota la vida.

Un client del bar Goa espera a la cua del cafè take away.

Al Bar Goa cada dematí hi ha cua pel cafè. A la fila convergeixen totes les classes socials: obrers, funcionaris, jubilats, estrangers adinerats. Un home amb un Audi d’aquests per bravejar mal estaciona el seu vehicle en un cap de cantó, i se posa a la cua per rebre la seva ‘dosi’ diària. Davant seu estan els parroquians habituals, homes viscuts, desenfeinats, que només surten de davall les pedres per anar al bar.

Els cafès i els bars tenen aquest magnetisme que els fa únics. M’ho recordà el meu amic Juan Pérez el dia que li vaig confessar la meva afecció al Bar Plata: “l’assassí sempre torna al lloc del crim”.

Un client del bar Goa espera a la cua del cafè take away.

Bar SavoyCanamunt.

Tenc devoció per aquest bar. Tot allà dins és tant antic i autèntic que, quan hi entr, torn jove. Lloc ideal per sentir-se d’aquest món, per passar desapercebut, per gaudir de la companyia pròpia. Palau de la barreta. Un lloc honest com pocs. Com serà el Savoy ara que no hi pots entrar?

Una taula barra a defora barra marca la trinxera amb els vianants. Has de guaitar a la porta per saber si està obert. L’amo mira la televisió, i quan se gira i veu que hi ha clients se posa molt content. Tot i la distància que marca la trinxera, segueix vestint amb la camisa blanca i els calçons negres,l’uniforme que delata una vida dedicada a servir.

El cafè és intens i està ben servit. Ràpid, com sempre. Bo, com sempre. Tasseta de cartó damunt un plat de ceràmica i la cullereta de ferro. Això ens obliga a prendre el cafè davant seu. Segurament és la seva manera inconscient de retenir el client. Desenfeinat, fora del seu hàbitat natural, sense la barrera psicològica de la barra, treu la seva faceta més socialitzadora. Feim una bona xerrada, la més llarga que farem mai segurament.

El Savoy tanca a les 18 h, mai ho havia fet tant tard. És un cafè de berenars. Però ara s’acosta a un 24 hores de cafeïna. Saber que està obert, encara que sigui en aquestes condicions, és una alegria gran.

Bar Savoy. Canamunt.

Bar Can Frau. Santa Catalina.

El mercat de Santa Catalina té tantes línies pintades a terra i tantes separacions que sembla més aviat un aeroport. Can Frau és segurament un dels indrets amb més magnetisme del barri. Un petit bar que ha tengut l’habilitat de seguir enlluernant als clients mallorquins de tota la vida i a la vegada atreure els turistes que volen gaudir d’una experiència real.

La pandèmia ha deixat el bar sense la barra ni el petit espai interior per on circula tanta de gent durant un dia ‘normal’. I jo me deman: seria el mateix Can Frau si tengués un local gran i modernitzat enfora del mercat?

Ara només queden tres treballadors, els que jo anomèn el Dream Team, que segueixen cuinant i servint cafès però ara a un ritme més pausat.

Sense les aglomeracions del passat, allò que fa fort Can Frau són les olors. A bacallà a la mallorquina, a frit, a pilotes… La pandèmia segurament ha potenciat el nostre sentit olfactiu, i quan t’acostes a un lloc com Can Frau alliberes endorfines senzillament olorant tot el que surt de la cuina.

Un cafè de Can Frau al carrer, davant el mercat de Santa Catalina.

Faig el cafè defora, el pos damunt un piló. Alguns pensareu que estic incomplint alguna norma. I jo us diré que aquest és l’únic moment del dia que té un cert humanisme. En què per un petit instant escapam de les matemàtiques i no ens sentim fiscalitzats. A la cua del cafè sentim que formam part de la col·lectivitat, encara que sigui per uns instants: la jutgessa, el ‘guiri’, el borratxo, la padrina, el camioner, el policia.

Durant aquestes setmanes he vist treballadors d’Emaya fent un cafè i ‘bocata’ asseguts damunt l’escala d’una finca. He vist cambrers repartint d’amagatotis cerveses a cases on  viu gent que està tota sola. He escoltat també bromes, rialles; l’amo del bar LQ, de Son Espanyolet, diu que, amb l’excusa de la Pandèmia i la reducció de costos, ha eliminat la llet de Soja dels cafès amb llet.

Bar Ca’n Sito. Son Espanyolet.

He vist coses que segurament se surten de les normes i els protocols, sí. Però he sentit un lleuger batec de la ciutat esmorteïda per la por i la desconfiança. Però també he entès encara més el sentit i el significat dels bars i cafès, tan assenyalats per aquells que gestionen la crisi sanitària.