Editor's Rating

Avui, dia 20 de gener, Sant Sebastià, patró de Palma, la ciutat és gris. I no és un retret. La llum del dia està esmorteïda, plana, sense matisos. Com a bon palmesà que (crec) que sóc, he mirat les muntanyes diversos cops al dia, però gairebé no les he vist. Els núvols estaven baixos tot creant una certa sensació de boira o calitja, només la Serra, i quan passa això a jo me falta alguna cosa. Necessit que des de Palma se vegin les muntanyes, i que facin més agradós els meus habituals trajectes en cotxe per la via de cintura.

Avui, quan ens hem despertat, hem pensat què podíem fer per celebrar Sant Sebastià sortint de casa. Hem decidit anat a passar una estona al Parc de la Mar. Empesos per la tradició aguiloniana hem agafat les bicis. I hem emprès la diada ciclista més solitària que mai recordarem. Prèviament hem pegat un bot al Tangopan, la cafeteria que des de fa ja uns anys gestiona un matrimoni d’un italià, i una argentina, na Mariela, filla de pastisser.

El Tangopan està situat al cap de cantó ‘bo’ de la plaça Fleming, on abans hi havia el bar Milà. És una cafeteria d’aquestes que fan ciutat, i barri. Sempre oberta, amb un bon servei, bons productes i dues persones que fan feina de sol a sol. Si demanés un cafè sempre te l’adornen amb una galleta i un tassonet d’aigua en gas, i no fa falta afegir res més.

A base d’hores i hores d’esforç i dedicació, Tangopan ha aconseguit sobreviure a un atac xenòfob (una pintada a la façana) anys enrere, però sobre tot ha sobreviscut al record del Bar Milà.

Palma és una ciutat amb molts de nostàlgics, carregats de prejudicis, que enyoren un bar al qual no anaven mai.

El Parc del Mar ens acull amb aquest cel gris i fred, i nosaltres li mostram la indiferència que mereix. Mai m’ha interessat el llac artificial, ni m’entusiasmen les palmeres i les escultures. Avui el parc té sentit perquè és un lloc obert, ventilat, per gaudir durant uns moments d’una certa llibertat i respirar un aire més pur, tot oblidant per uns moments l’arrest domiciliari dels darrers 10 mesos.

Avui només tenc ullets per La Seu. Sí, perquè des d’ahir, 19 de gener de 2020, la catedral ha agafat un sentit que mai fins ara no havia tengut.

El repic de campanes de dimecres a les set de l’horabaixa, en honor a Sant Sebastià, m’han fet sentir alguna cosa més enllà del monument. Fou una experiència extraordinària, que s’ha de repetir, perquè els pocs valents que érem allà per escoltar els tocs de n’Eloi, ens vàrem emocionar de bon de veres. I dic valents perquè, ara per ara, sortir al carrer és un acte de valentia, carregada de tensió. A la pandèmia no ens hem d’amagar dels soldats, ens hem d’amagar de nosaltres mateixos.

No és només el so eixordador de les campanes, és el silenci que descriuen en una ciutat buida de gent i d’ànima.

La pandèmia ens ha proveït de molts de silencis, la majoria mals d’omplir. Però el silenci de dimecres passat davant La Seu fou enriquidor. Estava carregat de contingut.

Vaig pensar molt durant aquells prop de 5 minuts. Vaig pensar en els morts de la pandèmia, ens els mesos d’emocions reprimides, amb la manca d’experiències viscudes, i amb la distància física i psicològica que s’està creant en una època en què totes les decisions que es prenen van contra l’essència humana (i no és totalment un retret).

Mai tampoc m’hagués imaginat un Sant Sebastià tant silenciós, i això que, com deia George Sand, “l’ànima de Mallorca (i de Palma, afegeixo), és el silenci”.

Palma ha sigut sempre una ciutat amb baixa autoestima. Als palmesans mai ens ha costat fustigar-nos amb expressions com ‘Palma està morta’. Ens sap més greu que a ninguna banda que tanqui una tenda emblemàtica a la qual ja feia anys que ni tant sols hi entràvem.

Com podia una ciutat carregada de negacionistes tenir unes festes mínimament dignes i populars?

Idò va passar. I en el pitjor moment de la pandèmia (la frase és un bucle), a la ‘Palma buidada’ del centre, davant la Seu, obra el miracle. I tenc un ‘subidón’.

El silenci de La Seu, potenciat per les campanes de n’Eloi, ens comunica entre nosaltres de manera brutal. No hi ha festa, no hi ha hagut alcohol, i escoltam el silenci en plenes facultats. Qui sap si, quan s’acabi la pandèmia, enyorarem aquest recolliment històric, per sagrat.

Empès per l’entusiasme de l’obreria i les confraries, superat l’escepticisme cap a les mal anomenades neofestes, l’any passat me vaig entregar a aquesta inèrcia tant bona generada des de 2013 a la ciutat i els seus barris.

Si alguna cosa m’ha ensenyat l’anomenat Sant Sebastià alternatiu és que hi ha una Palma que va més enllà de la història, els monuments, els edificis i l’herència política.

La ciutat acostumada a moure’s al ritme que marca el seu Ajuntament i la seva burocràcia, va despertar. I jo vaig ser el primer que no entenia d’on havia sortit aquest moviment.

Hi havia, hi ha, vida palmesana, i no me refereixo a anar de compres per Jaume III o passar-se un dematí assegut a la terrassa, en alguna de les quatre primeres taules del Bar Bosc, a contemplar la vida ciutadana des de la barrera.

El nou Sant Sebastià, que algun dia serà, simplement, Sant Sebastià, és un moviment en efervescència, obert, sense perjudicis, que arreplega tota mena de persones i sensibilitats. És una cosa molt bella i a més a més nova. La gent té ganes de crear rituals, de promoure tradicions, i de festa. I en aquesta olla que bull d’idees i romanticisme tothom hi vol ser.

No fa ni dues setmanes, quan ja se començava a percebre la tercera onada de la pandèmia, el portaveu del comitè autonòmic de malalties infeccioses, Javier Arranz, va assegurar que les celebracions de les festes populars haurien de “desaparèixer del cap” de la gent, tot apuntant a Sant Antoni i Sant Sebastià.

Arranz és un metge, un científic que ara per ara té molt de poder en les decisions que pren el govern en la gestió de la pandèmia.

D’ençà que l’autoritat és bàsicament sanitària, ens hem acostumat a ser assenyalats com a causa de contagis només pel simple fet d’ajuntar-nos amb altres persones.

I la majoria, crec, hem seguit les instruccions. Una altra cosa és que, un científic, expert en pandèmies, ens vulgui treure del cap una festa, que al cap i a la fi és una il·lusió, una celebració compartida.

Puc entendre que a ell, acostumat a l’ambient dels hospitals i les universitats, li resulti irrellevant expressar-se d’aquesta manera envers les festes populars. De fet, si pot dir una cosa així és perquè està ‘immunitzat’ de dir el que vulgui perquè des de fa 11 interminables mesos la política pivota sobre la tesi d’evitar contagis.

Però fins aquí podíem arribar. El que pensam, el que sentim, el que som, no pot estar també monitoritzat per les matemàtiques, les grans triomfadores d’aquesta crisi, que és un atac contra les humanitats.

La meva confraria es va estrenar l’any passat amb un dinar que va arreplegar gent molt diversa, i que, tot i les circumstàncies, va crear un bon clima de festa per poder seguir existint els anys vinents.

Avui però, en ple bucle pandèmic, s’ha desmembrat. I no és un retret. El virus ha posat una distància tan sideral entre tots nosaltres que ens he manllevat les experiències compartides, que son la gènesi de la festa.

Des del 19 de gener de 2020 no he tornat a veure a la major part dels confrares de Es Capitol, i els que he intuït duien mascareta i aquesta mirada poruga, d’ulls asgotats del sobre esforç, que ens ha incrustat la pandèmia.

A La Seu també vaig retrobar-me els gurus de la festa en les mateixes circumstàncies, amb aquesta distància física i psicològica, que és també el pitjor que ens podia passar. Cada onada de coronavirus també ens arruga una mica més les ulleres i sedimenta la nostra tristesa.

Per això, les campanes de La Seu, el so que retronà entre el silenci de la ciutat submergida (ara sí, Llop), fou un moment d’emoció compartida i unió indescriptible, molt més rica i esperançadora que una quedada per Skype o Zoom. I, a més a més, gratis. Tot un mèrit per unes festes que sempre han pivotat sobre el pressupost municipal i la col·laboració de les marques.

En aquest Sant Sebastià meu particular, l’acció la posat la sèrie de Star Wars Mandalorian. I és que, en temps de covid, l’excitació i el moviment, per no dir la cultura, és a les nostres pantalles en forma d’streaming, sempre i quan siguem premium o prime.

Per això, tot el meu reconeixement i admiració als mandalorians de Sant Sebastià. Amb la boca tapada, envasats al buit, privats de tantes hores de dopamina palmesana, però fent camí, amb l’armadura, incorrupta.