Hi ha persones a la vida que tenen la capacitat, i finalment el mèrit, extraordinari, de romandre en el mateix lloc durant tota una vida. Passa per exemple als negocis. Segur que coneixeu algun botiguer o botiguera que, després de quaranta anys, continua immòbil darrere l’aparador, esperant atendre els clients.

La imatge continua essent la mateixa de tota la vida, només canvien els productes, que es van modernitzant, i, és clar, el color de cabell del propietari.

Me fascina tornar a entrar en una cafeteria vint anys després de la darrera visita i trobar-me, darrere el tasser, el mateix home o dona que hi havia quan vaig sortir per la porta dècades enrere.

Admir les persones que dediquen tota la vida a un negoci, i que han renunciat moltes coses per estar sempre darrere el taulell. Mentre la majoria dels privilegiats joves occidentals d’avui en dia pensen a comprar, en estudiar, en viatjar; encara hi ha persones, normalment d’edat avançada, que es mantenen fidels al seu punt de partida, del qual ja no se mouran.

Als que tenim la possibilitat i capacitat d’agafar en qualsevol moment un Ryanair per fer una escapadeta de cap de setmana a qualsevol ciutat europea, ens agrada entrar en una cafeteria, posem al cas, de Bolonya, i trobar darrere el tasser un home gran que ens serveix un cafè que, sabem del cert, és igual de bo que fa quaranta anys.

Costa trobar ja llocs i persones previsibles, i quan ho feim, tanmateix, les trobam extraordinàries.

Amb Javier Aguirre, sense voler comparar el futbol amb res més, me passa una cosa semblant. Quan va fitxar pel Mallorca, ara fa més de dos anys, sabíem què passaria. Sabíem que era un entrenador defensiu, que esprem al màxim la capacitat de sacrifici dels seus jugadors. Sabíem que fitxàvem experiència i seguretat. Un salvavides. Un home previsible. Ben al contrari que ‘random‘, la paraula que defineix la contemporaneïtat.

Ben igual que els botiguers de tota la vida, Aguirre han anat mutant els seus cabells del negre de fa vint anys, al blanc d’avui en dia. El futbol va canviant, com els clients d’un bar, però ell és el mateix, però més major.

Jo me l’imagín sense entendre ben bé com funciona un mòbil, amb unes ulleres per veure de prop responent whatsapps, amb la pantalla aferrada a la vista. Me l’imagín de tertúlia a una cafeteria mentre juga a dòmino amb altres jubilats.

Aguirre té aquest savoir faire d’un padrí, quan parla ho fa des de l’experiència. No espereu idees revolucionàries ni imaginatives de Javier Aguirre. Com passa amb la gent gran, abans de parlar-hi ja sabeu què us dirà. I potser no us agradarà, però al cap dels anys pensareu: “Tenia raó”.

Abans dels partits, amb Aguirre, els aficionats del Mallorca sabem que l’equip serà defensiu, que el resultat serà curt i igualat. Sabem que tirarem poques vegades a porta i que a nosaltres també ens faran pocs ‘uuuis‘.

Són aquestes virtuts, perquè ho són, les que varen permetre al Mallorca salvar a categoria fa dues temporades, i també la passada.

En dos anys amb Aguirre, el Mallorca ha empatat 21 partits i ha guanyat o perdut per un gol de diferència en 42 ocasions, la majoria per 1 a 0 o 0 a 1. Per tant, el mexicà ha complert amb les expectatives d’entrenador defensiu, però que sempre manté viu el seu equip als partits. Els fets diuen que ha mantingut el Mallorca tres anys a Primera Divisió.

Però passa amb el futbol que les dinàmiques s’acceleren i la paciència s’esgota amb facilitat. Aquest esport viu de la imaginació, de la il·lusió, i no tant de la certesa i la seguretat.

Aguirre va aconseguir classificar el Mallorca per una final de Copa, i l’afició sempre valorarà aquest mèrit de la mateixa manera que no entendrà per què el mexicà no va situar Abdón Prats al camp. Ell ho va fer perquè creu amb els seus valors (defensius) fins el final. I això no ens ha d’estranyar tractant-se de Javier Aguirre.

Se n’anirà del Mallorca, però deixarà una gran empremta al club. Segur que el dia que torni a Son Moix amb un altre equip s’endurà una gran ovació. Ha estat capaç d’entendre l’afició mallorquinista, i ha sabut manejar com pocs entrenadors l’entorn del club. Deixa l’equip a Primera amb un joc que no enamora i que esgota la paciència d’una afició que, en temps d’Instagram, necessita que passin coses sovint i que siguin maques.

Javier, si lees esto, te doy las gracias por ser un tipo educado, fiel a sí mismo y que de vez en cuando nos ha hecho reir. Esta temporada, has conseguido que haga alguna cabezadita en el estadio, menudo Pendejo. Yo también quiero que el Mallorca juegue tan bien como en el FIFA, pero también estoy seguro que que acabaré echándolo de menos.