El color d’un semàfor en un país estranger marca la nostra existència. El tantes vegades definit com “paradís” de la calma, viu, de portes a dins, en constant alerta.

Semàfor verd. Alegria.

Semàfor taronja. Preocupació.

Semàfor vermell. Desesperació.

Pendents de la imatge que projectam a l’exterior, i convençuts en la idea que el turisme ‘ens dóna de menjar’,  la covid ens recorda novament que som presoners d’una marca.

Gairebé un any i mig després del confinament, el virus, al més pur estil Marvel, amb les seves infinites mutacions, segueix guanyant la guerra.

I quan els humans, que per alguna cosa som humans, ens creim que hem vençut una batalla, la distància entre la victòria i la derrota es fa més ampla.

La covid ens està posant al nostre lloc, encara que no ho volguem fa. Quants cops més ens faran falta per assumir que el virus ataca directament la condició humana i el món que hem construït?

Del SOS Turisme al SUS covid

A l’aeroport de Palma, un divendres horabaixa, no deixen d’arribar avions. Cada dos minuts n’aterra un. Mallorca es va omplint de turistes en plena explosió de la variant Delta a tot Europa.

Fa dos mesos, el govern bravejava amb les ‘menors’ xifres de contagis a tot Europa.  Amb aquells percentatges, i després de mesos de pressió brutal del sector turístic i de restauració, ‘obrírem’.

Batalla guanyada? Un miratge.

Cada vegada que obrim, la ‘patena’ vírica que deixam els soferts mallorquins, deixa de ser-ho. Per què? Perquè la nostra economia depèn de l’arribada massiva d’éssers humans en un espai de temps limitat. I llavors, el virus s’imposa novament.

Guerra perduda.

Com ha dit Matías Vallés, el turisme s’acaba convertint en el pitjor enemic del turisme.

Esclaus de la nostra imatge

La socialització de la nostra vida ens ha convertit en esclaus de la nostra imatge. I aquest dogma, traslladat a una ‘indústria’ (una altra paraula gruixuda) tant social com la turística, el còctel esdevé explosiu.

Ara més que mai, quedar bé és ‘el missatge’, però les xarxes socials ens han tret el control sobre el mateix. Ara la reputació és bellugadissa. Unes adolescents pengen un vídeo a twitter sobre ‘l’infern’ que pateixen a un hotel de 4 estrelles, amb vistes al mar, i al denominat ‘sector turístic’ li entra el pànic.

A Kellys, recentment estrenada al Teatre Principal, l’hoteler que interpreta Xavi Núñez està més preocupat del ‘quedar bé’, de la “imatge que transmetem com a destinació”, que del propi conflicte laboral de les cambreres de pis.

I elles, mentrestant, s’inflen de pastilles per poder suportar la pressió. Ansiolítics per conviure amb l’angoixa de ‘viure del turisme’.

Cada estiu ens recorda que, més que un orígen, unes illes, amb un cultura i un tarannà propis, som ‘destinació’. Una finalitat, que justifica els mitjans.

Perquè ens poden ‘tocar’ la llengua o els costums però no ‘la panera dels ous’.

Pendents en tot moment de si una cosa o una altra és bona per la nostra imatge, la informació turística acaba essent angoixant, crispada, trepidant. El sector envia un SOS d’alerta.

I això que el turisme ‘ofereix’ calma, esbarjo, descans, diversió.

Estam disposats a fer el què sigui per mantenir ‘allò que ens dóna de menjar’.

Curiosament, a l’affaire dels estudiants confinats a l’hotel covid, som nosaltres els que els acabant donant de menjar. I així i tot els ‘turistes’ adolescents s’han queixat.

Ens hem acostumat a escoltar que ‘vivim del turisme’, i estam disposats a sacrificar-nos de tal manera que permetem que siguin els turistes els que visquin de nosaltres.

Què hem fet perquè ens haguem auto convençut que ‘vivim’ del que decideixin els altres?

Potser ha arribat el moment de decidir que més enllà de la ‘marca Balears’ hi ha persones que habiten en unes illes esclaves de la seva condició de ‘paradís’.