La ciutat està perdent la seva personalitat amb tanta rapidesa, que un ja no sap si, acostumat al renou dels trolleys dels nous veïnats adinerats, enyora els anys en què tenia tots els nombres que l’atraquessin al barri xinès de Palma.

Palma estava carregada d’històries, algunes tristes, però eren històries de barri, ara mutades en històries de diners. El dibuix que me va dedicar Seguí al meu exemplar d’Històries del Barri, és d’un mangui de la plaça Major. En trobaves als anys 80 i 90.

De petit i adolescent vaig fer molta de vida al casc antic de Palma. Sovint, els migdies, havia de fer la ruta entre el carrer de Colom i la Porta de Sant Antoni. I això volia dir passar per la Via Sindicat. Amb la majoria de negocis tancats, el carrer per als vianants es buidava de gent.

Recordo que el travessava de pressa, acollonit, sense apartar la mirada del terra, no fos cosa que algun mangui, venint de cara o d’algun carrer del barri xinès, se m’acostés per atracar-me.

Quan arribava a la Porta de Sant Antoni sense ensurts, me sentia com el personatge Atreyu de la Història Inacabable després d’haver travessat les esfinxs i haver-se salvat, armat de valor, dels raigs làser que mataven la major part dels cavallers que intentaven començar la ruta a l’Oracle del Sud.

Històries del Barri, llibre imprescindible.

La Via Sindicat era, per a mi, com una aventura carregada de suspens. Transitava per una estreta i llarga via peatonal situada a la frontera d’un barri que me despertava una barreja de por i fascinació.

Era la porta d’entrada a un altre món, el del vici, les drogues, la prostitució, els delinqüents… D’això ja fa més de 20 anys.

Ara s’ha convertit en una via plena de franquícies que venen i se’n van, que obren tot el el dia, i on de cada vegada hi ha més establiments gurmet pensats per a guiris.

Quan arribava a la Porta de Sant Antoni sense ensurts me sentia com el personatge Atreyu de la Història Inacabable

El darrer pic que vaig caminar per Sindicat me vaig imaginar que, de cop i volta, venint del carrer de sa llongeta, apareixia un d’aquests atracadors dels anys 90, i li robava la cartera a un turista.

I jo li pagava (a l’atracador) i li donava les gràcies per haver-me fet rememorar els temps en què Palma era més insegura, més bruta però me la sentia més meva.

I de seguida vaig recordar una conversa amb l’historietista Gabi Beltran, coautor d’un dels llibres que més m’han emocionat en els darrers anys.

És Històries del Barri, un còmic dibuixat per Bartomeu Seguí, que relata les experiències de Beltrán els anys que va viure (i sobreviure) al barri xinès de Palma.

I jo li pagava (a l’atracador) i li donava les gràcies per haver-me fet rememorar els temps en què Palma era més insegura, més bruta però me la sentia més meva.

Mentre signava llibres per Sant Jordi a Plaça Major, en Gabi va fer un comentari irònic que me va fer reflexionar.

Parlava de com el paisatge urbà del barri que ell descriu, de la dècada dels 80, ens identifica molt més amb la ciutat que les gelateries, els pisos de lloguer turístic i els hotels (que neixen com a bolets) que han modelat el centre de Palma.

Deia en Beltrán que les prostitutes de la Porta de Sant Antoni ens resulten encara més autèntiques que els pijos alemanys que inverteixen a la plaça den Quartera.

Les prostitutes, els atracadors, els edificis decadents, les balconades a punt de caure, l’olor de pixum dels cantons, són de cada vegada records més llunyans per a un palmesà.

Ara m’estic intentant acostumar a una ciutat que és una mena d’escenari, una representació d’altres ciutats turístiques, que de cada vegada està feta pels que la visiten, i no pels que la habiten.

Passejo per ciutat i ensumo l’olor de perfum, de Cupcake acabada d’enfornar, de pernil de jabugo tallat a mà, de gelat de Mango i xocolata belga.

Faig una mena de slalom, sortejant turistes, per poder caminar pels carrers més comercials. I penso de vegades, que jo, com la resta de palmesans, ja som de les poques coses autèntiques que es poden veure pel carrer.

Ara m’estic intentant acostumar a una ciutat que és una mena d’escenari, una representació d’altres ciutats turístiques, que de cada vegada està feta pels que la visiten, i no pels que la habiten.

Els aborigens ens hem convertit, com explica el professor de la UIB, Eduard Moyà, en “productes de consum” turístic.

S’ha perdut bona part de la comunicació, del diàleg, entre els nous veïnats i els antics, resumida en un intercanvi monetari en un anglès macarrònic.

Allà on abans escoltava un silenci de migdia amenaçador, de carrers buits, carn dels manguis de les Històries del Barri, ara hi ha un constant renou de trec trec de trolleys, el que alguns palmesans compromesos contra la gentrificiació en diuen el carril guiri.

Els propietaris dels trolleys i usuaris del carril cerquen, per geolocalitzador, el seu piset de luxe llogat al barri xinès, ben aviat el barri Suec.

I jo us convido a reflexionar quines noves Històries del Barri generaran els nous llogaters per a contar en el futur. Perquè aquell barri que descriu Beltran al llibre n’estava ple, moltes de tristes, però en tenia.