Primer cap de setmana de confinament a casa amb la familia pel covid-19. Tot és molt extrany. Entram dins una nova realitat que, ara sí, supera la ficció.

El coronavirus ens ha pres moltes coses, i la més important de totes és la normalitat.

Avui diumenge, quan m’he aixecat, he vist per la finestra el dia radiant que feia i he pensat amb la passejada amb els nins per la plaja o la muntanya. Però no podem sortir de casa.

Abans de fer el cafè, per uns instants he pensat amb els croissants i les ensaimades que els diumenges acostumo a comprar al forn per fer berenars especials. Però no puc sortir de casa.

He anat a veure la familia, com faig la major part dels diumenges, i he tengut un sentiment de culpa. Perquè no puc sortir de casa.

En arribar a ca’ls meus pares no hi ha hagut la tradicional rebuda de ma mare, plena de besades i aferrades. Perquè no ens podem tocar.

Amb mon pare no he pogut parlar de futbol ni dels dinars solidaris que fa amb un grup d’amics jubilats. Perquè tot està supès. Tampoc hem fet plans, encara que siguin imaginaris, perquè no podem fer res, ni sortir de l’illa, ni circular pel carrer.

Quan he anat a la cuina per omplir-me un tassó d’aigua, també he pensat amb el covid 19. O quan hem fet l’aperitiu, he agafat una oliva trencada i de seguida m’he sentit culpable d’haver fregat les olives veinades, la qual cosa me convertia en potencial transmissor del virus als meus pares, que des de fa uns dies son “població de risc”.

El pitjor moment ha sigut a l’horabaixa. El meu cervell automatitzat m’ha recordat que demà els nins havien d’anar a escola i que haviem d’activar el mode motxilla, però res d’això serà així.

El futur ens el pinten negre, i això que fa una setmana ja ens estavem fent la idea que faltava només un mes pel nostre proper viatge.

Que també s’ha cancelat. O discutiem sobre com ho haviem de fer per poder combinar el campament dels escoltes amb el partit del Mallorca – Barça. Però tot s’ha suspès.

Quan poso la ràdio sempre hi ha una roda de premsa d’un governant que supera l’anterior i que ens anuncia la pèrdua de més drets com a ciutadans. A ells i elles, i en especial a Pedro Sánchez, els demano que suspenguin també les males notícies perquè són molt contagioses.

I al carrer, un silenci de més d’agost però amb les cases plenes de gent confinada. No ens podem queixar. No podem questionar. Hem de creure el que ens diuen, i esperar novetats. De moment, no hi ha cap certesa de res.

Sento parlar tot el temps d’higiene física però no tant d’higiene mental. No aturo de rebre missatges de com m’he de rentar les mans però pocs sobre com m’he de comportar en aquesta forçada convivència de 24 hores.

Penso molt cap enrere perquè si penso en el futur tot s’acaba infectant d’aquest malson. Penso en els meus predins, en les seves històries sobre supervivència.

Recordo les històries que me contava el meu predí Joan en temps de postguerra. De quan la Guàrdia Civil l’aturava a la carretera i li demanava qui era i on anava. Y sento un escalfred.

La meva predina Antònia no tudava res. Un dia d’agost recordo que va treure una barra de torró de xocolata de Suchard que havia guardat al rebost de l’anterior nadal. Ella sempre deia “per si un dia” i nosaltres no ens la preníem seriosament.