Dia 2 de confinament. Des de casa se sent un mínim remor dels motors dels cotxes. La impaciència i els claxons han desaparegut, donant pas a aquest silenci que s’ha emportat la normalitat.

És el dilluns més extrany de la meva vida, i la de molta de gent. Li han faltat tots els ingredients que fan normal un dilluns de març a la ciutat de Palma.

Avui dilluns he acabat el dia parlant per skype amb els meus sogres i el meu cunyat.

Ara que ja no els puc tocar, m’he de conformar amb veure’ls i escoltar-los a través de la pantalla del portàtil.

És bestial. Com si l’Atlàntic ens hagués separat sobtadament. Com si uns fossin a Bali i els altres a Paris. Però no. El meu cunyat és al barri des Capitol i jo al Camp Redó.

La distància física entre els punts de la video conferència es fa en 15 minuts a peu. La distància emocional costa encara de calcular.

I no podem sortir. No perquè hi hagi bombes ni perills semblants als d’una guerra. De fet, al carrer no hi ha ningú.

Palma és com una maqueta d’ella mateixa a escala real. Com una ciutat de playmobil sense clicks. I amb un silenci que no és un silenci normal. És un silenci interpretable. Còmplice, això sí, però inquietant.

Ja no vivim en una urbe. Vivim confinats a les llars en favor de la salut pública. Obeim.

A les 20h sortim als balcons per amollar la tensió acumulada i se sent un viva Espanya!

La convivència és difícil i no s’amaga amb les fotos de felicitat que la gent penja a les xarxes. Instagram ha deixat d’emetre fotos de gent pagada d’ella mateixa a llocs idíl·lics.

Tenim dret a estar tristos i desesperats, però vivim tant socialitzats que ja no sabem què fer amb les pors i les angoixes.

Families confinades, gent que no pot sortir al carrer per airejar-se una mica, privilegi reservat als cans.

Obeim per salut pública però lluitam per mantenir la salut mental, sempre la gran menystinguda.

El dilluns més dilluns de la meva vida m’ha deixat vivències impensables ara fa dues setmanes.

De dir allò de “no passam prou temps amb els nins” hem passat a “he estat massa hores amb els nins”.

El que abans era una gran carència vital ara és com una obligació. Això sí, beneïda.

El covid-19 ens obliga a veure créixer els nostres fills, i de quina manera.

Fa una setmana vaig retirar les cases retallables de l’any de la picor que teníem a casa per tirar-les al fems. La meva dona les va guardar, i mira per on.

La meva filla ha liderat tot un poble de casestes de paper aferrades amb cola que tota la família ha construït amb les nostres mans.

Aquest dilluns m’ha fet veure la sort que tenc de tenir una terrasseta al pis i un terrat comunitari a la finca.

Cinc anys (com a mínim) després, he pujat al terrat i no per penjar la roba.

He practicat una mica de ioga. Els nins han pujat més tard i s’ho han passat pipa, recordant-me que els infants s’adapten molt més ràpid que els adults a les circumstàncies, la qual cosa no vol dir que no les pateixin.

Moltes vegades m’havien explicat com, abans, els infants eren feliços amb una pilota. I tenien raó.

El moment més dur del dia ha sigut parlar amb ma mare i dubtar sobre si era oportú anar a visitar-la.

Desconeixia si tenia dret o no a fer-ho, si anar a veure els meus pares com faig habitualment entrava dins les excepcions de l’estat d’alarma.

Ella havia cuinat pastanagues negres i com sempre me’n guardava un tupper.

I no sabia si agafar el cotxe i partir, perquè tenia la sensació de transgredir la norma i convertir-me en una mena de contrabandista de les fiambreres de la mare.

La meva predina Antònia sempre deia “si això és guerra que no vengui pau”. Ella era una dona de posguerra, que sabia perquè deia les coses que deia.

I jo sé que aquest tsunami del covid-19 no té res a veure amb una guerra, però el govern, cada dia, que dic, cada hora, ens va pintant un escenari pitjor i no ens regala cap certesa que poguem rebotar als nostres fills.