Tercer dia de confinament a casa per la pandèmia del covid-19. El dematí ha sigut caòtic. A casa tots necessitàvem ordinador i connexió a internet. Na Maria per accedir al remot de l’oficina, els nins per accedir a l’escola i jo per avançar una mica en el meu curs a distància (quina paradoxa).

Tots ens hem despertat amb ganes de tastar una mica de la normalitat que s’ha emportat la crisi mundial de covid-19, i per això depeníem de la tecnologia. Primer aprenentatge: per la pròxima pandèmia haurem d’estar més preparats per fer tele treball, tele escola i fer de tele amics. Ja ho avanço una feina de futur: expert en condicionar les llars per sobreviure a les pandèmies. Que tal ‘tele tècnic‘?

Parlant de distàncies, jo no m’acostumo a fer de tele fill i reduir el contacte amb ma mare i mon pare a tres telefonades al dia per explicar-nos la sort que tenim.

Per la pròxima pandèmia haurem de renunciar a la nostra condició de llatins. No us crida l’atenció que els dos països més palpadors d’Europa siguin els que tenen més contagis? Jo però tenc ganes de besar-vos i abraçar-vos a tots, encara que sigui d’estraperlo.

Avui al carrer he vist una parella fent-se una besada amb llengua clandestina. Ell ha aturat el cotxe davant el portal del pis d’ella. Ha sortit del vehicle i amb molta rapidesa s’ha produït el desitjat petó que, segons el decret de l’Estat d’Alarma, és un acte de desobediència.

Pocs minuts més tard han passat pel mateix tram del carrer dos agents de la Policia Local motoritzada. L’escena d’amor prohibit ja havia passat, però em jug el que volgueu que els dos municipals, si els haguessin enxampat besant-se com si fossin fugitius, no els haguessin sancionat. Per alguna cosa la Local és la policia de proximitat.

Al carrer, l’escenari és molt pitjor que dintre les cases. És molt trist caminar tot sol en una ciutat muda amb la sensació de sentir-se observat. És humiliant veure com al supermercat els agents de seguretat privada atura als pares que van amb els seus fills a comprar perquè posen en perill la salut pública.

Al quiosc més proper a ca meva ja no venen retallables ni altres artefactes per entretenir els infants per “dissuadir-los de sortir de casa”.

El que ha hagut d’escoltar el meu fill gran aquests dies sobre els nins i el covid-19 sí que és insalubre. Per la pròxima pandèmia a veure si aprenem d’una vegada a tractar els infants com a infants i a parlar-los com a infants. Pens que Pedro Sánchez hauria d’haver enviat algun missatge als milions de nins i nines per tranquil·litzar-los un poc.

Avui el meu homenatge i reconeixement és pels professors i professores. Penso amb com s’ho fan per intentar dirigir unes aules virtuals des de casa seva quan ningú els ho havia ensenyat abans. Seria un error exigir-los ara que es facin responsables de la formació dels nostres fills, no perquè no se sàpiguen espavilar, sinó perquè ells també tenen dret a acostumar-se al confinament, a sentir debilitat, a sentir-se estimats.

Quanta injustícia s’ha comès amb els mestres els darrers anys. Quan superem la pandèmia propòs que els pares i mares els facem mamballetes en arribar a l’escola a primera hora del dematí.

Avui he començat una quarantena light de desintoxicació del telèfon mòbil. No me n’he ensortit del tot. De fet, en un moment de debilitat m’he fet un compte a tik tok per remuntar l’ànim de la meva filla petita. Si m’ho conten fa dues setmanes, no m’ho crec. Per la pròxima pandèmia crec que estaré plenament reconciliat amb la tecnologia i la transformació digital.

Fa un mes, tot criticant la suspensió del Mobile Congress i els discursos apocalíptics sobre el covid-19 vaig dir que tot era una estratègia de les grans companyies tecnològiques per fer-nos quedar ja definitivament sempre a casa.

Avui en canvi don les gràcies a Nintendo i Netflix perquè aconsegueixen que m’oblidi del covid-19 durant unes hores al dia.

Acabo amb una ració de consols. Quan passi aquest malson tots podreu dir que vàreu viure una cosa semblant a una guerra. Tendreu mil històries de superació per contar a les pròximes generacions, tal com feien els nostres predins quan parlaven de les guerres civils i mundials. Ells però hagueren de sortir de casa. Nosaltres no ens hem de moure.

La millor frase d’ànim l’ha dit l’entrenador de l’equip de Futbol Sala del meu fill avui al whatsapp de pares: “Vamos chavales, jugamos en casa”.

Milers de milions de persones de tot el planeta són ara mateix a casa seva sense poder sortir. És dramàtic, sí. Però no me negareu que tot plegat transmet una energia especial. Ara sí que sabem que és la Humanitat (amb majúscules).

Quedem a casa perquè el dia que ens poguem abraçar de nou serà una experiència inoblidable.

“Vamos equipo! Y que nos quiten lo confinado!”