La música d’Oasis va canviar la vida de molta gent als anys 90. Ara la reconciliació dels Gallagher podria canviar la seva i la de moltes families. Perquè en el rock tot està inventat, en Salut Mental en canvi queda molt per fer.

Quan ja fa trenta anys d’una primera vegada vol dir que ja tens una edat. La meva premiere va ser amb setze, però no estic xerrant d’amors orgànics. Perquè abans del primer petó jo vaig tenir el primer CD.

El vaig comprar a la tenda Runaway de la costa de Santa Creu. No tenia cap idea clara del que volia. L’estiu anterior havia entrat en contacte amb la música indie gràcies a una cinta de casset gravada per un amic. Era la sessió del DJ del club Mala Fama de Can Picafort. Hi havia Sonic Youth, Pixies, Dinosaur Jr, Magic Dirt, Frankenbooties.

Tenia 500 pessetes, que no donaven per un LP, així que vag començar a moure CDs i en arribar a la ‘O’ me vaig aturar. Oasis, ‘Some Might Say’. Preu: 500 pessetes. No coneixia el grup, però me va cridar molt l’atenció el nom, el logo i la portada. Una mena de composició costumbrista en una estació de tren anglesa d’un dia gris.

El vaig comprar, tot pensant que, si l’havia triat en Peter de Runaway per la seva tenda, era garantia. Allò sonava diferent de tot el que coneixia de l’indie, que era molt poc. Cançons molt redones, grandiloqüents, perfectes; molta guitarra en primer pla, i una veu d’una potència descomunal.

Vaig escoltar Oasis per primer cop sense conèixer les grans bandes britàniques dels 60 i 70. A casa hi havia LPs de Mocedades, Dyango, Rafael o de La Trinca.

Anys després he conclòs que, en realitat, vaig descobrir els Beatles, o els Kings, fins i tot els Rolling Stones, a través d’Oasis.

En una entrevista recent, Noel Gallagher bravejava que el seu grup, Oasis, va “canviar la vida de molta gent”. I en part tenia raó. Oasis fou d’aquelles bandes que varen posar el rock and roll al servei de la gran massa. I que feren possible l’impensable.

En aquells temps (1993) quatre amics de l’Institut vàrem decidir crear una banda de rock. La majoria no teníem referències musicals del gènere, però escoltàvem Nirvana i Oasis, i amb això ja era suficient per començar. Perquè les seves cançons eren bàsiques, i els acords fàcils de treure d’oïda.

En aquell temps no hi havia internet, i gairebé no sabíem res de les bandes que adulàvem. De Nirvana, jo sabia que el seu cantant nomia Kurt Cobain, que vestia camises de quadres de supermercat i que se drogava molt.

D’Oasis me cridava l’atenció que hi havia dos germans, i que vestien bé; eren elegants, duien la camisa ben planxada i se pentinaven a l’estil Beatle.

Però no sabia res de la seva dinàmica de grup, ni tan sols que aquesta fos part del producte. La primera vegada que vaig veure un reportatge sobre Oasis vaig quedar molt impactat. Era al Telediario de TVE. Coincidint amb el seu primer concert a Espanya, les càmeres mostraven les hores prèvies d’un grup de joves maleducats, fent gestos ofensius des del bus que els traslladava a l’escenari.

Amb molta sorpresa i estupefacció vaig descobrir un grup liderat per dos germans maleducats, enfadats amb el món, que destrossaven les habitacions dels hotels de luxe on s’allotjaven, i se barallaven constantment.

Oasis no mostrava ganes ni entusiasme pel que feien, que era, com va dir més endavant el germà gran, “canviar la vida de la gent”.

Aquella actitud de rebel·lia i insatisfacció d’Oasis contrastava amb la bellesa i la perfecció de les seves cançons. Rere l’estètica fina i les ulleres de sol de Liam Gallagher hi havia un ésser embrutit, que sempre anava gat com una sopa, i que se comportava, sense que li importés en absolut, com un orangutan davant les càmeres.

Li vaig tocar Wonderwall amb la guitarra acústica a una al·lota una nit d’estiu al far de la Mola de Formentera quan encara no sabia que, rere els creadors d’aquell himne celestial, hi havia dos joves de classe obrera de Manchester, traumatitzats de per vida, i que se passaven el dia barallant-se.

Ara que s’han tornat a ajuntar he tornat a reflexionar sobre l’èxit d’Oasis, i perquè la constant brega dels germans amb les càmeres i els micros com a testimoni no feien altra cosa que augmentar el seu èxit. Perquè, com a banda, no eren cap exemple de res.

A Magaluf, l’any 2002, varen fer un concert curt, amb molta desgana, sense empatia cap al públic. Semblava que tocaven al 50 per cent. Liam Gallagher només va dir dues paraules en tot el bolo:”fuckin españoles!”.

Com a tipo sensible que m’he declarat en més d’una ocasió, jo sempre estat incapaç de separar la música (d’estudi, que no vagi per dit) amb l’actitud d’Oasis.

El concert de l’Isla de Encanta fou una gran decepció. No me va transmetre res. Tot el que he adulat d’Oasis està gravat (i molt bé, per cert) en els seus tres primers discs (o dos i mig).

Les cançons d’Oasis te les acabes sabent de memòria, te toquen la fibra sensible, són temes per celebrar en comunitat.

I, en canvi, ells se mostren insensibles, desagradables amb els seus aduladors. Noel Gallagher en més d’una ocasió ha enviat “a la merda” els fans, i, així i tot, encara és un tio respectat.

El meu gran amic Jaume Jiménez diu que Oasis connectaren amb el públic britànic de classe mitja i baixa perquè eren autèntics, perquè anaven (van) de macarres, (de chavs) però ho són de bon de veres.

És per això, segurament, que sempre s’han mostrat com són, sense filtres, als mitjans de comunicació. Els Gallagher s’han barallat sempre en públic, han estat víctimes dels tabloides britànics, però també se n’han beneficiat.

El seu conflicte permanent és una mina d’or si pensau en els milions i milions de lliures que guanyaran en el seu esperat retorn, l’estiu de 2025.

D’aquí a l’esperada data falta prop d’un any. Podem imaginar que, durant els mesos vinents, se xerrarà més de la relació dels germans que de la música d’Oasis. La premsa britànica ja fa temps que ha convertit la banda en un reallity sobre com no has de tractar el teu germà.

Als anys noranta, quan la Salut Mental no estava al debat públic, Oasis eren l’exemple de banda jove capaç d’arribar molt enfora musicalment, de reptar la indústria des dels suburbis d’una ciutat com Manchester i omplir estadis de futbol amb cançons de rock.

30 anys després de Definetily Maybe, Oasis no ha de demostrar res damunt l’escenari, però sí que tenen l’oportunitat de fer una gran cosa per la gran massa. Madurar personalment, o almenys mostrar-se així al gran públic.

Milions de persones que adulaven la música d’Oasis s’han passat trenta anys observant com el conflicte entre dos germans pot ser fins i tot una cosa cool.

Ara seria genial comprovar que la reconciliació dels Gallagher, més enllà fer-los encara més milionaris, és un exemple mainstream per una societat en què la gent tendeix a barallar-se molt.

Vos imaginau una abraçada entre en Noel i en Liam, i que se posin a plorar diguent-se un a l’altre “t’estim, fuck you”? No us ho creurieu, segur, però hi ha alguna cosa real en el món del mainstream.

Admirat Noel Gallagher, la vostra música (només la vostra música) va canviar la vida de milions de persones. Ara una abraçada sincera amb el teu germà també podria canviar la vida de moltes famílies. I també la teva. I millorar-la.