I arribà el sisè dia de confinament.

“Felip? pots passar!”

Tranquils, no és l’infermer de la consulta del metge. És una de les botigueres de fruites Bàrbara, que me crida per dir-me que ja puc entrar a l’establiment a fer la compra. He fet 20 minuts de cua al carrer per comprar 6 kiwis.

Parlant de kiwis i fruites laxants, permeteu-me la licència de dir-vos que a mi la corona crisi m’ha provocat restrenyiment. Així que de moment vaig sobrat de paper de vàter. No descarto guardar-ne per si un dia n’he de fer contraband.

A la farmàcia m’he apuntat a la llista per quan arribin les mascaretes. Mentre espero, amb el metre i mig de rigor, una clienta està tota nerviosa perquè diu que té el cotxe mal aparcat i passa pena que li posin una multa.
Li dic: “no se preocupi”, la policia està per altres coses”, i m’entra nostàlgia de quan ens passàvem el dia vivint a contrarellotge i ens preocupàvem perquè el temps no ens bastava per res.

Ara pagaria (sí, és una redundància) de gust perquè la policia local me poses una multa per aparacar el cotxe en doble fila. En canvi, que te sancionin amb 3.000 euros per anar a veure ta mare deu ser molt dur.

Però alerta: els policies també ho deuen passar malament. Però són un cos jeràrquic, i ara és temps de jerarquia.

Per ells també el meu reconeixement i gratitut.

Ahir a la nit, a l’hora de sortir als balcons, un grup de Policies Nacionals motoritzats s’apuntaren a tocar el claxon i saludar els veïnats i mostrar el dit polse de la mà.

Darrere d’ells, l’ambulància que ve de Son Espases també ens tornà la salutació, i tot plegat semblava que estàvem en una mena de colcada de reis, sense reis i sense caramels.

Estàvem tan equivocats. Aquesta crisi ens ha canviat la noció del temps per complet. Ara sí que en tenim, i el nostre gran repte és deixar-lo passar i sobreviure.  Recordau que ara, per exemple, podem veure créixer els nostres fills, i de quina manera.

Per cert, entro al Facebook i no puc evitar tenir un sentiment de ràbia quan publicau les vostres fotos als fantàstics jardins de casa vostra. Sé que és un sentiment injust, però humà.

L’enveja és insana, però tranquils, a casa nostra els que millor ho porten són els nostres fills.

Al pis avui hem creat un pot dels desitjos. La idea ha sigut d’uns amics-pares-espartans. Durant el temps de confinament els nins ompleran aquest gran pot de vidre de coses que volen fer o tenir quan puguin sortir de casa.

N’Aina ha decorat el pot i ja hi ha introduit un papret doblegat amb els seus primers anhels. Són i seran secrets fins que s’acabi el confinament.

Només de pensar amb aquest moment, en el moment en què destapem els desitjos confinats, m’emociono. I és d’això del que ens hem d’alimentar.

Ens pinten un futur negre que en realitat no existeix, així que es fa necessari contrarrestar la tempesta de negativitat amb missatges d’esperança.

Amb la imatge d’avui, na Catalina Escanelles explica com a casa seva han aixecat la prohibició de jugar amb la pilota al passadís.

Per si us serveix de teràpia, pares i mares, als nostres fills els estam donant marge per reconquerir alguns capricis que, en circumstàncies ‘normals’ no faríem. Els hem dit que, per exemple, aprofitin per posar-se kétxup al menjar ara, perquè, això del confinament, no durarà sempre.

Gràcies per llegir.