El segon diumenge de confinament no té res a veure amb el primer, ara fa set dies.

M’aixec, surt al balcó i gaudesc de la meva dosi diària de silenci urbà.

Dues veïnades de la finca de davant, a les quals mai havia posat fesomia, fan la xerradeta des dels seus respectius balcons mínim quatre metres de distància.

La corona crisi ens ha posat el focus també en les mides. En aquest cas de seguretat. Sortirem d’aquesta emergència com a experts en calcular metres i metres i mig de distància.

És diumenge dematí i només tenc la certesa que no sortiré de casa. Avui no aniré a comprar ensaïmades i croissants de xocolata al forn, i això que n’estic temptat.

Quan un mallorquí de soca-rel renuncia a anar al forn un diumenge i després comprar el diari és que ja s’ha aplicat el confinament zero.

Avui, una setmana més tard, faig la primera vídeo conferència amb els meus pares. A la fi els he pogut veure, i la imatge era de mala qualitat.

Crec que no m’arribaré a acostumar a veure’s a tots a l’ordinador, amb les vostres habitacions com a escenari, i sempre amb la càmera tan a prop de la vostra casa.

Quan un mallorquí de soca-rel renuncia a anar al forn un diumenge i després comprar el diari és que ja s’ha aplicat el confinament zero.

Pas molt de temps al balcó. Tracto de posar-hi imaginació. És com si fes una setmana que estam de creuer pel Mediterrani.

Passam tot el dia junts en un camarot, i no veim el mar ni ens movem de lloc. El nostre rumb és simplement romandre al vaixell i en arribar a port, gaudir d’una ciutat meravellosa del nostre mar: Palma.

Sempre veig el mateix des de fa una setmana, així que, per poder imaginar-me com és la vida més enllà de la finca del davant, recorr a l’olfacte.

M’arriba l’olor de cafè del pis de devora a primera hora. Més cap a migdia comencen a pujar des de les cuines dels pisos d’abaix olors a sofregits. Avui és diumenge malgrat tot, i es nota perquè la finca s’omple d’aromes a paella, peix al forn i, ja més a prop del migdia, llagostins torrats.

Nosaltres cuinam un arròs brut, i aquí ve la primera fita del dia. He perdut el pot d’espècies del meu cosí Felip d’Inca (les “4 espícis“), i toca reinventar-se. Agaf clau, canyella, pebre negre i nou moscada i començ a fer mescles.

Descobresc una ritual ancestral. A l’Índia la barreja màgica d’espècies en diuen masala. Altre cop l’olfacte em guia cap al punt d’equilibri entre cada una de les quatre espècies.

Avui és diumenge malgrat tot, i es nota perquè la finca s’omple d’aromes a paella, peix al forn i, ja més a prop del migdia, llagostins torrats.

L’arròs surt més que bo. Triomfa, i ho dic perquè a ca meva tots 4 som de gust refinat. Na Maria me dóna la ració diària de filosofia terrenal. “T’ha sortit bo perquè hi has posat atenció, perquè ara no tens tantes coses al cap”. Això era la plena consciència. El Mindfullness. I ara no fa falta pagar 40 euros per sessió. Basta fer un arròs i intentar que sigui apoteòsic.

Parl amb en Jaume i en Joan, dos amics meus que també han aparcat la feina i s’han concentrat en la casa. Les seves, les nostres dones són les que treballen (fan feina, laboren) i nosaltres ara feim de madones.

Com passava amb les nostres mares i predines, no podrem posar al nostre currículum les hores dedicades a cuinar, granar, escurar, aplegar roba durant aquestes setmanes d’economia de guerra.

Així que aquí van les meves mamballetes d’avui: a les dones que, faci vent o faci sol, vagin ben o mal donades, s’han passat la vida dintre de les cases fent la invisible tasca d’equilibrar tota una societat.

Quan hem explicat als nins que el confinament s’allarga dues setmanes més hem fet el possible per atenuar el cop. Els he dit que podran seguir posant-se ketxup dues setmanes més.

La imatge d’avui és de na Maria Antònia, que viu a Son Espanyolet. Des del petit jardí de la seva planta baixa ens mostra una gàbia d’una ocell que ha sortit a volar.

Aquesta crisi ens ensenyarà a volar un altre cop.

Gràcies per llegir.