M’agradaria saber si en algun moment d’aquest confinament sentiré la calma i el silenci del temps que ens ha tocat viure.

A l’exterior el renou és mínim. Quietud és la paraula. Però quietud ara no és sinònim de serenitat.

Surt al balcó i on abans veia persones començo a veure animals engabiats en un zoo. Fa tres anys vaig visitar el Bioparc de València amb la família. “És un zoo diferent dels altres, els animals viuen en semi llibertat”, vaig arribar a llegir als comentaris de Trip Advisor.

Recordo com els goril·les, especialment el mascle dominant, ens miraven a través de l’enorme vidriera que separava la llibertat de la semi llibertat.

Era una mirada estranya, penetrant, la d’una espècie ancestral que ha sigut vençuda per la humana.

Ara me deman si la crisi del covid-19 és una venjança dels animals envers els homes que, obligats a confinar-se, ara proven la medicina de la ‘semi llibertat’.

De fet, els animals ara mateix segueixen confinats, però sense perill d’infecció per covid-19.

L’empresa ha dit que garanteix la cura dels animals i el seu “benestar” durant l’estat d’alarma, mentre que, fora de les gàbies, ha anunciat un ERTE per “garantir la viabilitat de l’empresa i la protecció de l’equip humà”.

Les espècies queden al zoo i ara no hauran de passar per la rutinària humiliació de ser observats pels humans.

Corren bons temps per la majoria dels animals de la terra, i no només em referesc a les mascotes.

Per cert, algú me pot definir exactament què és el benestar animal? Algú ha demanat mai als animals que és allò que els provoca benestar?

I ja per acabar: algú ha pensat en el benestar de 7 milions de menors d’edat durant les setmanes de confinament humà?

Us recoman aquesta reflexió sobre la “desaparició” dels infants a la corona crisi. L’escriu el filòsof César Rendueles. Les autoritats, diu, no han confiat en que els adults que tenen nins o nines menors de 15 anys “no actuaran amb la mateixa responsabilitat” que els adults que tenen mascotes a casa.

Els infants són també un col·lectiu vulnerable.

Segurament el més vulnerable. Amb la crisi del covid-19 han “desaparegut completament de la vida pública”, relegats al controlable àmbit privat i al perillós univers del “mira la tele una estona”.

No he escoltat cap poderós defensant els drets dels infants durant aquest confinament, ni tan sols aquells que durant anys s’han escudat en la teoria de l’adoctrinament de les aules per fer política i empobrir el debat educatiu.

Supòs que els he de felicitar. Ara els nins són a casa, mirant Clan i sopant de pizza.

Però vull insistir en una idea que sembla ara subversiva: els infants creixen sobretot fora de casa seva.

I si algun dia els deixau sortir una estoneta, encara que sigui a 100 metres del portal de les cases, encara que els faceu vestir d’astronautes esterilitzats, a l’estil Txernòbil, amb mascaretes i guants, segurament vos sorprendran. Fins i tot n’acabaran fent de tot plegat una festa de disfresses.

El meu amic Joan de Petra diu que ens hem passat tota la vida cercant el confort de portes cap fora, i que ara toca fer-ho de portes cap endins.

El nostre univers és la nostra casa. La meva mai havia estat tan neta i ordenada. I hi ha molta d’harmonia. Que no calma. La serenor es cultiva dintre però s’alimenta de fora.

Les meves darreres paraules d’aquest diari són per totes aquelles families que cada dia us connectau a través de video conferència amb els meus fills.

No és una sistema que m’agradi especialment, sobre tot si no s’empra d’una manera racional. Però avui per avui és l’únic contacte exterior dels infants.

Quan els meus veuen els vostres a través de la càmera de l’ordinador fan una cara d’alegria i emoció que els pares no podem aconseguir.

Sempre ens quedarà el Fornite.