Estimats compàtriotes.

15 dies de creuer per la mediterrània al meu pis i encara som incapaç de sentir la calma d’aquest temps.

Ara he entès perquè els nostres predins fan i feien tanta confitura. A la imatge que il·lustra aquesta entrada hi ha tota una varietat de pots de confitura elaborats en els confins de diverses cases de França i Mallorca.

He posat els pots devora dels videojocs que tenim a casa per fer una metàfora de com passen el temps les generacions de predins i néts de la Mallorca actual.

Devora el Fifa 20 i he posat Mandarina 20 Legacy edition fabricat per mon pare.

Admet que gairebé mai m’he menjat els pots de confitura que me regalau. Però mai us he dit que no, perquè sabia que m’estàveu regalant una porció de qualitat del vostre temps.

El meu estimadíssim amic Pere sap de què parlo. Pere, te guard confitura, això sí, sempre i quan el confinament no s’allargui massa.

La gent gran que fa confitura, que empota tomàtiga seca, olives, prové d’una generació educada en l’ofici de conservar i fer retre les coses.

Amb aquests quatre pots de confitura, amb galletes salades i les 4 sobrassades que tenim a la cuina a casa meva en podem alimentar durant 2 mesos.

Els videojocs que hi ha al costat dels pots també ajuden a passar el temps però tenen el mateix sabor a totes les pantalles de tot el món

Com més s’atura el país, més es sobre activen els cervells dels espanyols.

Paradoxes del món actual. Què hem fet amb el temps? Estic 24 hores a casa, amb un son de 8 hores, no tenc obligacions laborals, perquè estic a l’atur, i tot i això som incapaç d’asserenar-me.

Tenc pànic al buit, a no tenir res concret que fer; a no complir amb les rutines.

Si no faig els 30 minuts de gimnàstica que ens recomanen els gurús del confinament tenc ansietat.

Si la cuina no està del tot neta m’angoixo. Si no estic prou temps amb els meus fills me sento frustrat.

Els èssers humans tenim una increïble capacitat de crear-mos necessitats i generar-nos expectatives.

I com més s’aturi el país més s’activarà, com deia, el cervell dels espanyols, i les grans plataformes digitals aprofitaran l’ocasió per dir-mos que, si volem ser més humans, val més que ampliem el wifi i la fibra.

De vegades penso si tot això del covid-19 és un invent per acabar de confinar-nos a casa amb 100 megas, perquè, ho hem d’acceptar, abans de tot això ja hi estàvem.

Ara que estam sempre a casa, m’agradaria saber quantes hores al dia està connectada una familia, i quin percentatge d’aquest temps es dedica a l’entreteniment, quin a fer deures i obligacions, i qui a informar-se bé.

Quan obro el whatsapp i veig tants de vídeos de periodisme ciutadà que se propaguen als grups d’amics se me fa un nus a l’estòmac.

La comunicació és ara mateix allò que ens rescata de la soledat del confinament, però és una comunicació descontrolada.

Vivim sobre comunicats des de fa molt de temps. Retransemtem el que ens interessa de la nostra vida a totes hores i ens protegim contínuament en les emoticones.

Per la pròxima pandèmia proposo que estiguem més pèndents de la nostra comunicació interior.

I que deixem de pensar que podem expressar les nostres emocions les 24 hores del dia i a qui ens vengui en gana. I que empotem confitura.

M’entra una mica de nostàlgia del confinament. Penso en el dia en què desparegui aquest silenci del carrer i que l’aire deixi de ser tant pur com ho és ara.

Ho recordaré i de ben segur que ho trobaré molt a faltar. L’aire que respiram sí que és un bé essencial, senyor Sánchez