Estimats compatriotes:

El dissabte 28 de març de 2020 és el dia del meu 43 aniversari.

He comanat 4 ensaïmades petites a Fruites Bàrbara. En dues setmanes de confinament he manifestat una addicció a les ensaïmades fins ara desconeguda.

En 43 anys he conegut autèntics Papes de l’ensaïmada mallorquina. Durant un període de la meva post adolescència vaig cultivar, amb el vincle de mon pare, una amistat amb en Miquel del forn de Sa Pelleteria que m’obligava a visitar-lo molt habitualment als seus dominis.

Vaig definir, en una crònica a La Vanguardia, Sa Pelleteria com l’epicentre mundial de l’ensaïmada.

Era un lloc obscur, brut i desordenat, i en canvi, les ensaïmades den Miquel eren delicades, equilibrades, perfectes. Eren, com va escriure Josep Pla, “aèries” a més no poder.

El millor de Sa Pelleteria però era en Miquel. A mi les ensaïmades mai me varen entusiasmar, i més en temps de pubertat. Fins fa dues setmanes, a la meva vida, el balanç de croissants versus ensaïmades era favorable als primers. 6-3, 6-4 i 5-5.

Però en quinze dies de confinament he remuntat un break en contra del croissant i ara he descobert un delit per l’ensaïmada que m’ha sorprès a mi mateix.

Surt al carrer a cercar les ensaïmades i sé que m’he deixat alguna cosa. Duc la cartera, les claus, la jaqueta, però no duc la mascareta.

I no la trob. No sé on l’he deixat, però estic segur que acabarà sortint. Hem estat fent dissabte en dissabte i quan reordenem la casa la mascareta apareixerà.

El meu aniversari comença molt potent. La meva família m’ha preparat una festa matinera tan devastadora que m’omple el cor per tot el dia. Més encara, per tota la vida.

El berenar és a base de pancakes casolanes, xarop de fruits vermells, suc de taronja, cafè i confitura.

Un aniversari confinat és un aniversari essencial.

Me fan cinc regals, i cap és de Media Markt o El Corte Inglés. Són regals fets a mà, amb el cor i amb dedicació. N’Aina m’ha fet un àlbum de la meva vida amb fotos que ha pellucat per tota la casa.

M’ha fet una figura amb un rotllo de paper de vàter i ha clavat el meu tupè dels cabells. En Joan m’ha fet un val per múltiples moments de gaudi compartit, i una llista de Spotify de les cançons que sap que m’agraden, i també l’ha clavat.

L’explosió matinera dóna pas a un dia d’aniversari diferent, molt diferent. Jo no havia suspès la meva festa amb família i amics per salut mental, perquè fa 15 dies tots suspeníem la nostra vida molt per damunt de les nostres possibilitats.

Ahir, els amics i familiars que no varen venir a la meva festa en realitat m’estaven fent un regal. Jaume, apunta aquesta frase d’autoajuda per el teu llibre de confinament. Ets el nou Jorge Bucay.

L’horabaixa vaig a veure els meus pares i pos la ràdio. Parla en Pedro Sánchez. Justament aplec el moment en què encunya el concepte de permís retribuït recuperable.

Explica que, a partir d’ara, i durant dues setmanes, només poden funcionar els serveis essencials a Espanya.

I mira per on, avui, que faig 43 anys, necessit poder abraçar els meus pares, i ells encara necessiten més que jo els abraci. És una qüestió essencial.

Però no ho feim, perquè tenim por, i perquè ens hem aplicat de manera estricta les normes del confinament. Som uns vertaders patriotes.

De tornada a casa penso en què és essencial i què no en el món d’ara mateix. Penso en sí les males adiccions són essencials. Si comprar dues botelles de whisky és essencial. Si comprar pizzes congelades o un pot de dos kilos de Nutella a Mercadona és esencial. O si tenir 50 megas de wifi a casa per poder veure incultura ilimitada és essencial.

I penso en totes les depressions que està generant aquesta pandèmia, i que no surten a cap marcador simultani de la OMS. És essencial la salut mental de tots els compatriotes?

La meva madrina me telefona i m’explica el seu viatge a la India. Allà, m’explica, la majoria de la gent està conformada amb el que és i el que té. És a dir, amb la seva essencia.

El moment més divertit del dia arriba, com no podia ser d’altra manera, per videoconferència.

Els meus cosins Pascual han creat un grup de Skype i quedam a les 17 h.

Jo provenc d’una tribu. Durant bona part de la meva infantesa i adolescència, diumenge sí i diumenge també, vaig passar hores i hores jugant amb els meus cosins i cosines de la família de Bunyola, fills tots de 8 germanes, filles elles del meu predí Toni Pascual de can Perí i la meva predina Antònia de Can Fanet.

Han passat molts d’anys ja d’aquells diumenges a la finca de Son Vivot, que el meu repredí va comprar a Joan March i que, amb les seves pròpies mans, va construir perquè la seva família, la seva tribu, pogués reunir-se cada diumenge al voltant d’un dinar multitudinari i cooperatiu.

Ahir, per skype, des de casa, vàrem reviure aquella màgia dels dinars de Son Vivot. Allà hi vaig bufar les espelmes de tots els meus aniversaris enrevoltat de la meva tribu, i això ho heu de multiplicar per un exèrcit de ties, ‘tios’ i cosins que també acabaven escoltant el ‘cumpleaños feliz’ a cor de la tribu.

La imatge d’aquest post és del moment d’ahir en què vaig bufar els meus 43 anys per vídeo conferència. Faltaven molts de cosins a la pantalla però els que varen poder ‘assistir’ a la festa me varen fer un gran (vídeo) regal.

Provenc d’una tribu de gent plena d’amor per donar i rebre, de romanticisme i de nostàlgia.

A mi, aquesta manera de ser m’ha fet sentir més aviat incomprès i m’ha fet patir. El món no està fet per la gent com jo, com la de la meva tribu.

Ara però, amb el confinament, mir el milió de fotos que ma mare m’ha regalat dels meus anys compartits amb aquesta tribu i he redescobert el tresor que tenc.

Ara que vivim de records i d’il·lusions, assaboriré cada fotografia descolorida de la meva infantesa i somiaré en aquest Son Vivot que ens espera.

Perquè la meva festa d’aniversari d’ahir no és completa, president Sánchez. Quan acabi tot això faré una macro festa amb família i amics. Tots els doblers que estic estalviant seran per gaudir de la vostra companyia, encara que sigui en diferit.

Serà un aniversari retribuït recuperable.