Ja es veuen els primers brots verds de la corona crisi. 

La imatge mostra tot el que pot arribar a passar en 5 dies en els confins de les cases.

Cinquè dia de confinament a casa amb els nins. Aquest és el balanç:

Un dictat, deures d’anglès que ens han fet descobrir el personatge de Lisa Simpson, sessió de bellesa amb n’Aina, la meva esteticista de capçalera, gimcana per tota la casa, una partida del joc Gestos, taller de cuina italiana que ha produït una parmigianna espectacular, torneig de ping pong taula de menjador…

Tot això en un sol dia, així que seguim recuperant les hores que lamentàvem no passar amb els nins abans del Coronavirus (a.C.).

Me deman si entretenir dos infants de 9 i 11 anys durant cinc dies de 8h a 22h computa com a títol de monitor d’esplai.

Sortirem d’aquesta crisi més pobres, però serem millors pares.

Si torn a fer feina algun dia exigiré un conveni de mínim 3 hores diàries per estar amb els meus fills i jugar amb ells. No renunciaré als drets que la corona crisi me va dotar.

A casa s’està infinitament millor que al carrer. Quan surto veig situacions bíbliques, realitats que superen la ficció.

*Un grup de soldats amb metralladores vigilant que els vianants no s’acostin entre ells.

*Vaig a la peixeteria de Carrefour i no he d’esperar ni un minut per ser atès.

*La meva dona pot sortir al carrer perquè té un permís de feina. És la versió ‘papers per tots’ de l’any 0 després del Coronavirus.

*Me trob un veïnat amb el seu fill al portal i intentam tenir una conversa a 2 metres de distància, però és impossible perquè som humans i llatins. I li dic adeu a les males per por a ser vist per la policia.

Però hem de ser positius. És l’hora de treure el millor de nosaltres, per això hem comprat tant de paper de vàter.

Avui he fet una migdiada prenent el sol al balcó que ha sigut mel.

Era fàcil imaginar que estava gaudint d’un horabaixa de relax a prop del mar en ple agost.

No us passàveu tot l’any desitjant descansar en un lloc tranquil escoltant els ocells cantar? Idò ja ho teniu, i sense sortir de casa.

Els horabaixes són molt llargs. A les 17 h ja ens hem quedat sense idees i ens rendim al magnetisme de tauletes, mòbils i ordinadors.

Quan surto al balcó (perquè tenc balcó, som un privilegiat) veig cares tristes i avorrides.

Tenc la sensació d’estar a un zoo de persones humanes tan apagades com els goril·les del Bioparc de València, que amb això del confinament ens duen anys d’avantatge evolutiu.

A l’hora de les mamballetes la gent ja no grava tant com els primers dies.

El vídeo ara ja no és tant original com ho era al principi. I el repte és passar les hores sense reptes.

Els humans ens hem acostumat a gravar-ho absolutament tot, a socialitzar gairebé tot el que som, feim i pensam, i ara potser ens ha arribat l’hora de la quarantena digital.

I és que retransmetre la nostra angoixa arribarà a no ser massa divertit algun dia, i qui sap si acabarem per canviar la pantalla i les interfícies per les converses reposades i els moments d’introspecció.

M’apunt a la teoria de la supervivència per explicar-vos la meva ració d’exercici físic d’avui.

-Casa meva-Carrefour a peu (15 minuts).

-Dins el supermercat he fet tots els passadissos dues vegades (15 minuts) i he acabat comprant dues garrafes d’aigua, de 5 litres cada una.

-Carrefour – casa meva. Les he agafat amb cada mà i com si fossin dos pesos les he pujat i baixat  amb l’avantbraç durant el camí de tornada, que ha sigut el més llarg que m’he pogut permetre (25 minuts).

Sí, ha nascut el coronarunning, que consisteix a fer exercici de forma discreta mentre surts de casa per anar a fer tot allò que l’Estat d’alarma te permet.

Per cert, avui el meu pensament és per tots els runners, especialment els que viuen dins pisos i no poden córrer més enllà del passadís de la seva llar.

Deu ser molt dur haver hagut d’aturar en sec el costum de la superació diària, tot batent marques i registres sobre l’asfalt. Però tranquils: confinats a casa sou també espartans.

El més dur del dia ha sigut haver de dir als nins que tampoc podem pujar al terrat.

Els infants mai es tenen massa en compte, això ja ho sabíem, i en la situació actual trob urgent que se prenguin mesures per fer-los retornar al carrer.

Us recoman l’info K d’avui en què es parla de l’avorriment i de com pot ser un estat profitós i productiu. Jo de petit me vaig avorrir molt i no tenc cap trauma.

Ara avorrir-se és un pecat, perquè hem acabat fent del temps un bé productiu. Per això un dia vaig recomanar, en un article, a la gent que s’avorrís, encara que fos en anglès.

Ànims a tots i pensau que demà és divendres. Ah i els que soleu anar a ballar a la discoteca, feis quarantena, que els altaveus que feis sonar al balcó molesten, ara més que mai, al veïnats.

Com deia el gran M. Rajoy: “es el vecino…”.