M’agrada estar al carrer per la revetlla de Sant Sebastià, rodejat de gent desconeguda, al voltant d’una torradora, també desconeguda. I el silenci. Mirar la carn, en silenci. Un silenci còmplice, que no incomoda. Un silenci en perfecta harmonia.

Tal com descriu Jaume Balaguer al seu dibuixet, la revetlla de Sant Sebastià de Palma és allò que més uneix als palmesans.

Tant senzill com torrar un tros de xulla i un botifarró al carrer, en una torradora que no saps d’on ha sortit, en silenci. En un núvol de fum permanent. Amb el folre polar més vell i tota la roba que fa olor a porc i a fum, a vi, que l’endemà contagiarà la casa i et recordarà que hi has estat.

Simplement això. Torrar un poc de xulla i un botifarró al carrer, en silenci, mort de fred, amb els ulls plorosos.

Això és Sant Sebastià. El sumum, lo més gran. Mirau si un palmesà es conforma amb poca cosa.

Els foguerons de Palma tenen això que per mi és màgia. No importa que no coneguis qui tens al costat, tot guaitant la xulla torrada. No importa qui sigui, què pensi.

La carn i el foc, el renou de la brasa, amb música de fons o sense, i el silenci. Són ingredients d’una complicitat única, que només passa a Palma per Sant Sebastià.

Uns torren xulla i llonganissa, els altres albergínies i seitán; ella pollastre al curry amb arepas, l’altte salsitxes i llom de tres colors.

Tothom torra les seves coses, tothom se fa valer, en silenci, amb les esgrelles, i marca territori. Debatim sobre el caliu, sobre si està ben torrada o encara és una mica crua la llonganissa.

Tothom calla i pensa. I torra. El món s’atura. Mindfullness palmesà. No hi ha retrets. No hi ha colors. No et planteges si aquell d’allà, el del solomillo, és de Vox.

Palma viu l’èxtasi silenciós d’una ciutat que és silenciosa, de gent silenciosa, discreta, que xerra poc i pensa molt. La ciutat dels silencis que diuen molt.

Ens comuniquem en silenci, sense gestualitat excessiva, ens deim “molts d’anys” durant un més i quan ja hem fet la passejada tornam a ca nostra. Perquè fa fred. Perquè ja hem vist dos o tres places.

Sant Sebastià és la festa de la majoria silenciosa, que mira el foc, que critica per sistema, que surt de ca seva si hi ha una torradora a prop i si no “ja hi anirem un altre any”.

M’agrada aquesta Palma silenciosa, me’n sento part. M’hi sento còmode. Ja no vull que les meves festes se semblin a les altres, no m’importa si no canto ni ballo, si no faig les 6 del dematí, si no tenc molts d’amics i coneguts, si no tenc a qui saludar.

Per Sant Sebastià ja no tendré pus mai més l’autoestima baixa. Seré allà, davant la torradora, posant-hi els cinc sentits. Segurament no em veuràs i si me veus i no me dius res, no te preocupis. Jo som allà. En aquell camp magnètic de complicitat, que fa olor a fum i a porc.

Visca Sant Sebastià. I visca la ciutat silenciosa.