Ramón Muñoz i el hit “Tú lo sospechas (soy de derechas)” començà a capgirar la truita a l’escena musical, l’any 2008. Fins llavors, l’orgull de pertànyer a una ideologia i fer-ho públic era una exclusiva de l’esquerra.

Muñoz és ara l’estendart de la Vox Divine, una generació que reivindica la condició de ser de dretes. Fan públic, a través de l’art, el dret a estar tot el dia de mal humor, a tenir por de la immigració, a poder cantar, en clau de Sol, que Catalunya és una regió.

Aquesta és la increïble història de Ramón Muñoz, l’artista silenciat a twitter que una nit s’atreví a dir, dalt d’un escenari: “Lo digo de veras, cerremos las fronteras”.

Dibuixet de Jaume Balaguer.

Adorat lector, ja pots estar tranquil. Ho sospitaves però ara ja és oficial: ets de dretes. Allibera’t. Ara ets tu, i no l’esquerra, qui té dret a protestar, qui té la paella pel mànec, qui pot canviar les coses.

Ja no te n’amaguis més. Ara ets tu l’antisistema. Ets tu qui està indignat.

Ara, una part de tu que estava oculta i no podia sortir al carrer, avergonyida, és la que pot capgirar la truita (espanyola, comme il faut). I ara a més a més, et pots reafirmar en els teus valors, que fins ara vivies a la clandestinitat, amb la nova cançó protesta de dretes.

Ramón Muñoz, el cantautor silenciat per la Democràcia.

L’anomenada generació de la Vox Divine ha aconseguit penetrar en el subconscient dels ciutadans i donar-li visibilitat cultural.

Tot va començar una nit de l’any 2008 en un local clandestí de la Tercera Edat a Catalunya.

Les cámeres de TV3 varen ser testimoni del primer cantautor de dretes que va aparèixer a la televisió, almenys que jo i Google recordem. Herois quotidians, dirigit per Empar Moliner, va aconseguir mostrar al món un fenomen clandestí que des de llavors no ha fet més que créixer.

Ramón Muñoz, nascut a Pozuelo de Alarcón el 1970, fill de militars i que havia fet les seves primeres actuacions de forma clandestina a la cafateria de la Universitat Juan Carlos I,  inicià la primera gira en una sala petita i davant un públic reduït, de gent gran, però molt entregat.

Pujà a l’escenari amb la camisa de coll i engominat, amb un posat seriós, enfadat.

Ara, una part de tu que estava oculta i no podia sortir al carrer, avergonyida, és la que pot capgirar la truita. I ara a més a més, et pots reafirmar en els teus valors, que fins ara vivies a la clandestinitat, amb la nova cançó protesta de dretes.

Tenia un to de veu nasal, brusc, apagat. Era una barreja de Paco Ibañez i José Maria Aznar. Al públic només es limità a saludar-lo diguent: “Soy de derechas”. Amb això, ja en tengueren pou. Va caure la primera gran ovació d’una nit històrica.

Muñoz cantava sense complexos a un públic que no era jove, ni portava els cabells llargs, ni tatuatges, ni símbols de la pau mundial. Era gent gran, asseguda, amb un carajillo a la taula i que jugava a parxessi.

Persones que portaven anys a casa seva tancades, visquent en silenci la seva condició de dretans; una flama que només podien apagar mirant programes de tertúlies com El Gato al Agua o escoltant Jiménez Los Santos a la ràdio.

“Lo digo de veras, cerremos las fronteras a la llegada de tanta immigración”, i el públic l’ovaciona.

“Pertenezco a la derecha pura y dura…. por eso me miran como el demonio, no pruebo el sexo contra natura porque no apruebo de los gais el matrimonio”, i els assistents embogeixen, enrabiats, com si Muñoz estàs dient, en forma de cançó, el que fa molts d’anys que pensen i no s’han atrevit a dir.

L’art d’avanguarda associat a la dreta espanyola és ja un fenòmen cultural.

La cançó, que acompanyava amb la seva guitarra, no tenia el component poètic ni les metàfores recercades que es pressuposen a un cantautor.

Muñoz parlava clar, no obligava a pensar. Li cantava al fetge de la gent. No ens mostrava cap camí imaginari ni idíl·lic: “Los chistes del Roto no me hacen gracia”, “no compro condones en la Farmacia”.

Fins no fa gaire temps tots érem de dretes, però només de portes cap endins, en la forma de pensar i sobretot de reaccionar mentalment.

Amb Muñoz, a la fi, un part del nostre cervell ha trobat la manera d’alliberar-se i ser aplaudida.

Persones que portaven anys a casa seva tancades, visquent en silenci la seva condició de dretans. Una flama que només podien apagar mirant programes de tertúlies com El Gato al Agua o escoltant Jiménez Los Santos a la ràdio.

La dreta com a ens polític ha sigut durant moltes dècades un subjecte indeterminat, carregat de prejudicis, socialment estigmatitzat.

Jo som d’esquerres volia dir que tens valors, que volies un món millor, més solidari, més crític… En definitiva:  que eres el bò de la pel·lícula?

En canvi, jo mai fins ara havia escoltat a una persona dir amb orgull que és de dretes, com si la ideologia es visqués d’una manera diferent en funció del bàndol al qual un pertany. Però això està canviant. S’ha capgirat la truita.

Alliberada de l’estigma, ara sembla que el vocabulari i la tendència s’ha canviat de bàndol, i dic bàndol perquè Espanya és un dels països més polaritzats del món.

Ara és la dreta la que ha guanyat (i no l’esquerra, les forces de progrés). Ara, si es confirma la nova majoria de PP, Ciutadans i Vox a Andalusia, és la dreta la que pacta, la que genera una ‘amanida’ o ‘tutti frutti’ de partits (això ho ha dit el PP estant a l’oposició de forma incansable).

Ara és la dreta la que protesta, la que està indignada, la que vol canviar les coses. Vox és un partit antisistema, tot i que aquesta paraula no els agradarà, en el moment que vol rompre l’Espanya autonòmica. Ara és la dreta la que parla de Règim quan s’atribueix la fi del govern (democràtic) de Susana Diez a Andalusia.

La cançó protesta de dretes no somia ni li mostra a la gent el camí a Ítaca: diu que tancarà les fronteres, sense massa melodia, però amb bons hastags.

Ara és la dreta la que alerta i condemna un Cop d’Estat, però no militar, si no dels colpistes catalans (elegits democràticament).

Però el missatge no és optimista. El Yes We Can d’Obama s’ha baratat amb el Yes We Spain, com l’espectacle de Carlos Latre, que és una forma de dir que sota el nom i la bandera espanyola s’amaga tota l’esperança d’un poble.

S’ha capgirat la truita. La dreta s’apodera dels ismes. Sent en un bar parlar de feminisme nazi al meu amic de dretes, feliçment alliberat. A la barra, n’hi ha un que diu que votarà Vox perquè la “Democràcia és una Dictadura”.

La veritat sobre Ramón Muñoz

En aquest nou escenari, la cançó protesta de dretes està agafant molta de força. Ramón Muñoz, després de 10 anys de silenci “per culpa de l’extrema esquerra colpista que control twitter”, presentarà pròximament el seu nou disc, esperadíssim per un públic que embogeix amb les cançons que ja han aparegut, en primícia, a ITunes.

El treball s’anomena Ya no lo sospeches (Soy de Derechas), i conté cançons com Démosles canya, somos España; Alcémonos en el Valle; Ante la senyera, Rivera o Amanece en Andalucia.

De moment, l’esperat nou disc de Muñoz ha tingut poques descàrregues, però ha sigut tuitejat prop de 100.000 cops i ha sonat a tots els programes de ràdio de caire generalista. Carlos Herrera, a La Mañana de la COPE, va deixar sonar durant 2 minuts el tema No me hace gracia la Democracia, que conté la següent estrofa:

Lo digo con cansancio y amargura

Anelo los tiempos de ley y castigo

Tiempos de obediencia y censura

Al que no haga lo que yo digo

Jo pensava que Muñoz era un fenomen extranys inversemblant; que era impossible ser de dretes i fer cançó protesta. De fet, tenia raó, ja que vaig ser víctima de l’engany d’un programa de televisió, i ara vosaltres sou víctimes de l’engany, sí és que en qualque moment us heu cregut tot això.

Muñoz era un invent, una paròdia, un gag d’un programa de fals documental presentat per Empar Moliner que, a través d’històries i personatges inventats, feia un humor deliciós carregat de crítica social. Herois Quotidians

Una dècada després el gag no ha perdut ni potencia i frescor, és totalment viu. La realitat avui està a punt de superar la falsa realitat.

El fals cantautor de dretes de 2008 a Herois Quotidians no parla d’anhels ni de buscar el camí cap a Itaca. Diu que Catalunya “es una región”. Vox diu que suspendrà l’autonomia de Catalunya.

Canta “cerremos las fronteras a tanta immigración” i Vox considera que las fronteras son necesarias para proteger nuestra libertad, nuestra seguridad y nuestra identidad”.

A Muñoz (el gag) els acudits de El Roto no li fan gràcia, i Vox (la realitat) no deixa entrar a la Sexta a la seva seu.

De ben segur Empar Moliner se n’haurà recordat d’aquest fals cantautor de dretes, i per ventura haurà pensat si, ara que la dreta ja no se n’avergonyeix d’esser-ho, començarem a veure llibres d’intel·lectuals de Dretes als aparadors de les llibreries, tertúlies de Dretes als cafès, pòsters o samarretes de líders de dretes entre els instagramers (abans els deien joves), o recopilatoris de cançó protesta de dreta sota el títol Libertad Con Ira. O pintades al carrer d’un feixista acusant algú de feminista o pensionista.

Empar, ja sé que tot això mai ho veurem, però almenys no ens treuran el bon humor. I això que la Droite Divine d’humor en té ben poc, per no dir gens.