Al blog sobre cafès de Palma que tothom comenta, Juan Pérez es refereix al Bar Tulsa com el bar “que no existeix”.

Apel·lat per aquesta definició tan fascinant, per contradictòria, faig una visita completa a aquest saloon silenciós (ara sabreu per què ho dic) tan desconegut per la gran massa.

Estic segur que, com jo, molts de vosaltres, tot i passar centenars de vegades per davant del Tulsa, situat al carrer Tous i Ferrer, davant la plaça del comtat de Rosselló (el mercat de l’Olivar, per entendre’ns) mai us heu sentit temptats a guaitar, i molt menys a entrar dintre de l’obscuritat del bar.

“Per què no existeix el Tulsa?”, se demana Pérez, quan acaba la particular radiografia del bar al seu blog. Intentaré respondre’t, amic.

En primer lloc, el nom. Tulsa és una ciutat d’Oklahoma, i amb això ja no cal dir massa més. Situada al bell mig dels Estats Units, a 1000 quilòmetres del mar, Tulsa no té res a veure ni amb Europa ni amb el Mediterrani. De fet, Oklahoma és, al meu imaginari americà, l’Estat americà que mai visitaria. I no me digueu ben bé per què.

Tulsa (la ciutat) donà nom a una pel·lícula (Tulsa, ciudad de lucha) de 1950 que es va projectar al Teatre Balear, amb cartell inclòs a l’exterior. El western, que va ser nominat a l’Oscar pels millors efectes especials, va inspirar els creadors del bar que porta el nom de la que, per cert, és considerada la capital del petroli dels EUA.

I jo me deman: i si enlloc de Tulsa el bar es digués Toni, exisitiria més pels palmesans? No tenc resposta per això. Però sí puc afirmar que, un cop esbrinada la relació entre el cine i el naixement del bar, efectivament el Tulsa té un aire a Saloon de Western que fa que, quan entres te sentis un vaquer (que no un brut foraster).

Vol dir això que al Tulsa no ets “benvingut?” En absolut.

En segon lloc, el Tulsa no existeix per la discreció del servei. Els cafès adopten moltes vegades la personalitat dels seus propietaris, i al Tusla és evident que són reservats. Et fan sentir benvingut però a la vegada et deixen passar desapercebut.

Això sí, són molt eficients i ràpids. El cafè, servit en tassó de vidre de Duralex, és a la taula menys d’un minut després de comanar-lo. I això és or. 

En tercer lloc, l’espai. Sí, el Tulsa és un bar on ets sents ample. Té tant d’espai i tantes taules que mai està ple, i per això no et veus empès a consumir de pressa i partir per deixar la taula buida per a altres clients.

Hi ha dos Tulsas, tanmateix. El de la terrassa d’un carrer molt renouer, situada davant la plaça del comtat Rosselló, que més que una plaça és un pàrquing soterrat, i a la superície un dels grans atemptats urbanístics de Palma; i el Tulsa de dintre, ample, silenciós i obscur.

Quan travesses la frontera i entres al bar descobreixes que el local és enorme. És quadrat, com a les pel·lícules, folrat de fusta, amb una barra llarguíssima i elegant, de pel·lícula.

Si no fos pels seus foragits propietaris que resisteixen l’empenta de les gelateries, el Tulsa ara ben bé podria ser una pizzeria, o una franquícia d’hamburgueses de les cares.

El silenci del Tulsa, treballat durant anys pels seus cambrers, és còmode. Convida a la meditació. I l’absència de llum convida a sentir-te amagat, al marge del món. De ben segur ha sigut escenari de molts de romanços prohibits i de conspiracions. 

Així que, responent a Juan Pérez, puc dir que, efectívament, el Tulsa “no existeix” per la majoria, excepte per aquells que, de tant en tant, ens agrada deixar d’existir.