Editor's Rating

No tenia gens clar si valia la pena o no escriure sobre un cafè com Es Tres Molins de Campos. Sovint, abans de publicar a ‘Illamón’, me deman si és realment necessari posar a l’aparador dels algoritmes determinades experiències personals. Perquè hi ha coses que val més mantenir en secret.

Necessiten l’amo i sa madona del cafè més discretament amagat que he vist mai una nova entrada a Google per seguir existint? O és precisament l’anonimat digital el que manté l’esperit d’un cafè de més de 60 anys d’història?

Va ser tornant a Palma de les meves vacances, dins el cotxe, tot contemplant les obres de la nova autopista de Llucmajor a Campos, quan vaig entendre que havia de publicar això.

L’asfalt ens pervertirà a tots algun dia, aquell en què, en només 20 minutets, podrem anar de Palma a Campos, és a dir, serem en 25 minuts de Sa Ràpita o la Colònia de Sant Jordi. 

Voldria que l’autopista no canviés per sempre el caràcter d’un municipi on les predines encara van en bicicleta pel carrer, i que no s’emportés com una allau el pedigrí de llocs com Es Tres Molins, arrasant els cafès de tota la vida i substituint-los per lounges mal decorats amb parquet escandinau i frases d’autoajuda penjades a la paret. Així que amb això faig un crit d’alarma.

El millor (potser) bar de Mallorca

A finals de juliol, Juan Pérez pontificava a Facebook: “potser (he dit “potser”) que el 3 Molins de Campos sigui el millor bar de Mallorca”.

Era exactament un 30 de juliol, l’equador de l’estiu, i jo, casualment, estava de vacances a la costa de Campos.

Pérez és veu autoritzada amb això dels cafès antics,  i després de llegir el seu (“potser”) veredicte, me vaig sentir apel·lat a ratificar una sentència tan transcendent a la meva vida.

Deixau-me abans parlar de Campos, el Far West, el Deep South mallorquí. El nostre desert d’Ontario, Canadà.

Campos és un municipi que es visita bàsicament en cotxe, perquè té un paisatge monòton i pla. Tant, que jo, menant per Campos, he fet grans pensades i he pres importants decisions.

A banda i banda de l’asfalt, tot són camps rostits pel sol i la sal del mar. La planura deixa al descobert pràcticament tot el que hi ha. Moltes cases sense acabar o abandonades (fins i tot encara queden les restes d’una antiga escola), vaqueries fantasma, camps de palla i pinars, i això sí, de tant en tant alguna casa de luxe per a lloguer turístic.

A Campos hi viuen els darrers mallorquins

Es deixa veure encara la gent gran, extremadament morena de pell, vestida amb roba vella i gorres de propaganda dels anys 80 (Banca March, Piema, Sa Nostra o Sementales Selectos).

Les dones grans, com diu en Pérez al seu blog, encara van en bicicleta. Conten fins i tot que una senyora de 93 anys encara se passeja per Campos donant pedalades pel poble amb la seva reneta de paquet.

La majoria dels humans hem passat a Es Trenc i Sa Ràpita la major part del temps dedicat al municipi, i això que la majoria desconeixem que la platja més famosa de Mallorca pertany precisament a Campos.

No us ofeneu, campaners, per la meva visió centralista i palmesana. El poble de Campos sempre havia estat per mi un lloc de passada i de desviament. Una benzinera, un supermercat (ara n’hi ha uns quants més), i unes quantes rotondes perifèriques per seguir en direcció al mar.

Feia molt de temps que no visitava el centre de Campos perquè res me convidava a entrar-hi. Com diu Pérez, els senyals de direcció de trànsit són tan contradictoris que ja fa temps que havia renunciat a entrar al laberint de carrers i asfalt. 

Es Tres Molins

Només per desorientació i un cop de sort pots acabar descobrint el cafè bar Es Tres Molins. Està situat al carrer Santanyí de Campos, ben al centre del poble, però no hi ha res que doni pistes sobre la seva condició de cafeteria fins que no hi ets ben al davant.

No té terrassa a la voravia (la té interior al seu exterior, una cosa mala d’explicar), no té cap cavallet de pissarra que anuncii els menús, ni tampoc té el típic cartell vermell finançat per Coca Cola.

Sembla més aviat un taller. Un amic meu de Campos diu que Es Tres Molins és l’anti màrqueting. No hi ha res dins i fora de la cafeteria que s’esforci per captar clients. No hi ha cap intenció ni línia clara en el seu disseny interior. Tot és un conjunt d’elements decoratius producte del pas del temps.

A Es Tres Molins no s’hi va perquè sigui un lloc amb un ambient agradable, s’hi va per fer un cafè. I si hi ha gana se pot menjar frit o floquet, que és un tros de carn de vedella de segona tirant cap a primera (com el Mallorca, diu sa madona), i que fregit amb alls i patates sembla que té més categoria.

Hi ha una televisió Grunding petita, de l’any de la picor, que està damunt una taula de televisió antiga també, d’aquelles que ja no se veuen. 

Les taules, les cadires, les rajoles i la barra tenen la seva pròpia idiosincràsia i el conjunt que fan no és per estudiar a les escoles de disseny.

Bar d’homes fidels (amb el bar), sense arribar a ser un club, alberga el client prototípic que beu un cafè amb un poc de greix i la botella de Terry damunt la taula, que va en camisa de màniga curta, calçons també curts i sabates tipus mocassins amb calcetins blancs.

També hi ha clients joves, hipsters o semi hipsters del poble que duen barba i berenen a la terrassa del darrere. O alguns alemanys que han descobert que el cafè és efectivament molt bo i ja han inclòs Es Tres Molins en les rutes geolocalitzades.

Entro al cafè havent llegit que l’amo és un poc malsofrit, però qui m’atén es sa madona que ja d’entrada, me regala una rialla com un sol. 

Me conta que el bar només ha tengut una reforma important que són les cortines, que es varen canviar per velles. Evidentment no me conta massa cosa més, perquè jo som un client puntual i desconegut, i als cafès no s’hi va per fer preguntes ni sociologia. S’hi va per consumir.

Surto del cafè amb la sensació d’haver tengut una experiència bíblica i d’haver-me infiltrat dins la vella normalitat d’un lloc en que la gent acostuma a vessar les seves frustracions i a tornar-hi conscientment vell.

Avui, 5 de setembre, escric des de Palma sobre Es Tres Molins amb el dubte de saber si hi podré tornar, i això que més prest que tard podré arribar-hi a 120 quilòmetres per hora.

Aquesta és precisament la perversió de les autopistes, que uneixen punts a més velocitat, i que poden fer que, en el punt més dèbil, s’acceleri el pas del temps.