Editor's Rating
No tenia gens clar si valia la pena o no escriure sobre un cafè com Es Tres Molins de Campos. Sovint, abans de publicar a ‘Illamón’, me deman si és realment necessari posar a l’aparador dels algoritmes determinades experiències personals. Perquè hi ha coses que val més mantenir en secret.
Necessiten l’amo i sa madona del cafè més discretament amagat que he vist mai una nova entrada a Google per seguir existint? O és precisament l’anonimat digital el que manté l’esperit d’un cafè de més de 60 anys d’història?
Va ser tornant a Palma de les meves vacances, dins el cotxe, tot contemplant les obres de la nova autopista de Llucmajor a Campos, quan vaig entendre que havia de publicar això.
L’asfalt ens pervertirà a tots algun dia, aquell en què, en només 20 minutets, podrem anar de Palma a Campos, és a dir, serem en 25 minuts de Sa Ràpita o la Colònia de Sant Jordi.
Voldria que l’autopista no canviés per sempre el caràcter d’un municipi on les predines encara van en bicicleta pel carrer, i que no s’emportés com una allau el pedigrí de llocs com Es Tres Molins, arrasant els cafès de tota la vida i substituint-los per lounges mal decorats amb parquet escandinau i frases d’autoajuda penjades a la paret. Així que amb això faig un crit d’alarma.
El millor (potser) bar de Mallorca
A finals de juliol, Juan Pérez pontificava a Facebook: “potser (he dit “potser”) que el 3 Molins de Campos sigui el millor bar de Mallorca”.
Era exactament un 30 de juliol, l’equador de l’estiu, i jo, casualment, estava de vacances a la costa de Campos.
Pérez és veu autoritzada amb això dels cafès antics, i després de llegir el seu (“potser”) veredicte, me vaig sentir apel·lat a ratificar una sentència tan transcendent a la meva vida.
Deixau-me abans parlar de Campos, el Far West, el Deep South mallorquí. El nostre desert d’Ontario, Canadà.
Campos és un municipi que es visita bàsicament en cotxe, perquè té un paisatge monòton i pla. Tant, que jo, menant per Campos, he fet grans pensades i he pres importants decisions.
A banda i banda de l’asfalt, tot són camps rostits pel sol i la sal del mar. La planura deixa al descobert pràcticament tot el que hi ha. Moltes cases sense acabar o abandonades (fins i tot encara queden les restes d’una antiga escola), vaqueries fantasma, camps de palla i pinars, i això sí, de tant en tant alguna casa de luxe per a lloguer turístic.
A Campos hi viuen els darrers mallorquins
Es deixa veure encara la gent gran, extremadament morena de pell, vestida amb roba vella i gorres de propaganda dels anys 80 (Banca March, Piema, Sa Nostra o Sementales Selectos).
Les dones grans, com diu en Pérez al seu blog, encara van en bicicleta. Conten fins i tot que una senyora de 93 anys encara se passeja per Campos donant pedalades pel poble amb la seva reneta de paquet.
La majoria dels humans hem passat a Es Trenc i Sa Ràpita la major part del temps dedicat al municipi, i això que la majoria desconeixem que la platja més famosa de Mallorca pertany precisament a Campos.
No us ofeneu, campaners, per la meva visió centralista i palmesana. El poble de Campos sempre havia estat per mi un lloc de passada i de desviament. Una benzinera, un supermercat (ara n’hi ha uns quants més), i unes quantes rotondes perifèriques per seguir en direcció al mar.
Feia molt de temps que no visitava el centre de Campos perquè res me convidava a entrar-hi. Com diu Pérez, els senyals de direcció de trànsit són tan contradictoris que ja fa temps que havia renunciat a entrar al laberint de carrers i asfalt.
Es Tres Molins
Només per desorientació i un cop de sort pots acabar descobrint el cafè bar Es Tres Molins. Està situat al carrer Santanyí de Campos, ben al centre del poble, però no hi ha res que doni pistes sobre la seva condició de cafeteria fins que no hi ets ben al davant.
No té terrassa a la voravia (la té interior al seu exterior, una cosa mala d’explicar), no té cap cavallet de pissarra que anuncii els menús, ni tampoc té el típic cartell vermell finançat per Coca Cola.
Sembla més aviat un taller. Un amic meu de Campos diu que Es Tres Molins és l’anti màrqueting. No hi ha res dins i fora de la cafeteria que s’esforci per captar clients. No hi ha cap intenció ni línia clara en el seu disseny interior. Tot és un conjunt d’elements decoratius producte del pas del temps.
A Es Tres Molins no s’hi va perquè sigui un lloc amb un ambient agradable, s’hi va per fer un cafè. I si hi ha gana se pot menjar frit o floquet, que és un tros de carn de vedella de segona tirant cap a primera (com el Mallorca, diu sa madona), i que fregit amb alls i patates sembla que té més categoria.
Hi ha una televisió Grunding petita, de l’any de la picor, que està damunt una taula de televisió antiga també, d’aquelles que ja no se veuen.
Les taules, les cadires, les rajoles i la barra tenen la seva pròpia idiosincràsia i el conjunt que fan no és per estudiar a les escoles de disseny.
Bar d’homes fidels (amb el bar), sense arribar a ser un club, alberga el client prototípic que beu un cafè amb un poc de greix i la botella de Terry damunt la taula, que va en camisa de màniga curta, calçons també curts i sabates tipus mocassins amb calcetins blancs.
També hi ha clients joves, hipsters o semi hipsters del poble que duen barba i berenen a la terrassa del darrere. O alguns alemanys que han descobert que el cafè és efectivament molt bo i ja han inclòs Es Tres Molins en les rutes geolocalitzades.
Entro al cafè havent llegit que l’amo és un poc malsofrit, però qui m’atén es sa madona que ja d’entrada, me regala una rialla com un sol.
Me conta que el bar només ha tengut una reforma important que són les cortines, que es varen canviar per velles. Evidentment no me conta massa cosa més, perquè jo som un client puntual i desconegut, i als cafès no s’hi va per fer preguntes ni sociologia. S’hi va per consumir.
Surto del cafè amb la sensació d’haver tengut una experiència bíblica i d’haver-me infiltrat dins la vella normalitat d’un lloc en que la gent acostuma a vessar les seves frustracions i a tornar-hi conscientment vell.
Avui, 5 de setembre, escric des de Palma sobre Es Tres Molins amb el dubte de saber si hi podré tornar, i això que més prest que tard podré arribar-hi a 120 quilòmetres per hora.
Aquesta és precisament la perversió de les autopistes, que uneixen punts a més velocitat, i que poden fer que, en el punt més dèbil, s’acceleri el pas del temps.
M´ha encantat Felip el teu article, com quasi tot el que escrius. T´enyoro al programa de ràdio del confinament. Desitjo tornis prest amb un nou programa.
Conec Campos perquè durant deu anys més o manco hi vaig tenir llogada una casa al mig del camp on practicàvem ioga un grup d´amics i companys de disciplina. Però m ´ha sorprés no conèixer aquest bar. Hi aniré qualca cap de setmana només per saber on és i com és. Estic totalment en contra de les autovies per arribar en cinc minuts a l´altra punta de l´illa, de les noves tecnològies i de tot lo modern.
A vegades penso som una persona, “rara, rara” i d´una altre època. No sé si és l´edat, ja que enguany n ´he complit cinquanta, o què és.
Una abraçada
Carme
Gràcies pel comentari Carme. Quina passada deu ser practicar ioga enmig del Far West mallorquí.
Salut!
Bon vespre, m’ha fet riure molt l’article:
Imaginar el bar anti màrqueting i això d’anar al bar a vessar les teves frustracions i tornar conscientment vell… jajaja ets matador!!
Gràcies Sebas!
Campos no es un poblé de pasada, es un poblé per visitar, que queden els darres campaners… Tampoc es cert, hi ha generacions i generacions, els joves i quedam per que estimam Campos, hi ha moltes coses per les que venir a Campos, tenim la mijor pastelería de l’illa, Just un poc antes del bar tres Molins
El mijor pa el fan a campos, les mijors platjes son nostres, el mercat dels dissabtes es una aturadeta obligada. Campos no es un poblé de pasada es un pobla d’aturada obligada.
Hola ângels, gràcies pel comentari. A l’escrit ja dic que la meva és una visió molt centralista-palmesana i demano als campaners que no s’ofenguin. Dit això, després d’un mes visquent al municipi he descobert coses que desconeixia, com el bar Tres Molins. I si, és veritat, teniu les millors platges del món. I sobre el pa, ho hauré de comprovar. Me diuen que Can Nadal el fa molt bo també.
Salut!
Els pobles canvien i amb ells la gent. Campos ja no es el poble on vaig viure la meva infancia de nin, pero no ha deixat de ser un poble! Varem viure el “boom” de la construcció i amb aixo tot va començar a canviar. No don la cupa a la contrucció de finques de pisos, crec que t’he a veure mes amb el canvi del mon. Sobretot amb la societat de consum que ens envolta i s’ha menjat botigues (que en teniem mes de 100) just dins el poble de campos, fruiteries, peixetaries, forns, ferreteries, tendes de sabates, de roba, merceries…. Que ara tot aixo s’ha convertit amb Aldi, Mercadona, Eroski, Lidel, Hiper Centro, “ els famosos XINOS”, etz! D’aixo vivia el poble i ara s’ho menjen tot els 4 grosos de sempre, pero el món m’hos du cap aqui.
Puc donar gràcies de tenir una enciclopedia en viu a casa, i es la meva padrina. Que per cert, te mes de 90 anys i encara du la reneta de “paquet” amb la bicicleta del forn fins a casa seva talment com m’hi duia a jo cuan era petit. (Nose si deu ser la dona que parles a l’article, pero no en conec d’altre)
-Dic del forn perque form part de la segona generació del forn de C’an Nadal. No cerquis esferificacion, espumes aromatitzades, o modernitats d’aquestes a canostre. Pero si vols pasar gust de menjar un bon pa, una enseimada llisa amb un cafe amb llet, un panet d’oli, una pasta de fulls de mantequilla, i coses aixi, te convid a venir perque t’agradarà! I tot cuit al forn de llenya, com sempre s’ha fet.-
Gent com la meva padrina ha vist Campos com un poble vertader, hi ha vist el canvi que ha fet el món. Cuan m’hos ho conta (que es casi a diari) pareix que xerra de fa 200 anys i no es així! Ens parla de la gent a la fresca les nits d’estiu, dels horts que hi havia per tota foravila conrreable, dels mes de 14 forns que han tancat les portes durant la seva vida, dels cafes que torraven el cafe al corral “a la mala” i mil coses com aquestes. Una vida de sacrifici i molta feina. I saps que me diu sa meva padrina? I nigu es quixava!!!!
El mon ha canviat molt, pero sera cap a be?
Salud Felip
Gràcies pels comentaris. Confirm que la senyora gran que va en bicicleta és la teva padrina. De fet, m’agradaria molt conèixer-la algun dia.
Del que comentes, me va sobtar molt que en tot Campos no hi hagués una peixeteria, més enllà de les dels hipermercats.
Jo crec que les persones han canviat molt i que ja no se dóna el valor socialitzador que té anar a comprar a la botiga.
Te contaré una anècdota: al poble d’Albarracín, a Teruel, a l’estiu cada dia se crea una cua bastant grossa per comprar el pa (per cert, un pa molt especial), i a primera hora del dematí està ple de gent gran que ja espera molt abans d’obrir el forn. És un moment màgic perquè els grans surten de casa i fan la xerradeta, i de passada es relacionen amb els turistes que també volen probar aquest pa diví.
Això passa en un poble de postal que està però a 3 hores de la costa, i amb un turisme que vol visitar Albarracín, que és preciós, i que també vol gaudir la natura de la Serra.
A Mallorca, pobles tan rurals com Campos han sigut moldejats pel turisme de sol i platja, que només el visita per comprar als supermercats (la ruta dels supers, en dic jo). I és una llàstima.
Salut i fins aviat.
Felip
Bon dia Felip. El mon ha canviat molt i en pocs anys! Aquesta cua que parles del forn de Teruel, es un poc el que pasa a casa, sobretot els diumenges. La gent pasa gust de fer la xerradeta el temps que fa cua, xerrant del camp, de pescar, del veinat o del que sigui. Son coses que domes solen pasar als petits comerços ja que normalment son gent que es coneix de tota la vida.
Respecte a la meva padrina, pasaries gust de sentirla xerrar de la vida que era un temps i del canvi que ha vist durant la seva vida. Trop que dones com ella, si no les aprofitam ara que les tenim, arribara un dia que no hi seran i formaran part de la historia com molta gent que ja sen ha anat.
Salud felip, que en els temps que corren es lo mes necesari!
Saludos