A la platja, un grup de persones se preparen un mojito i se fan fotos, la mar de contents i encantats d’haver-se conegut. Elles van amb tanga i ells bravegen de braons de gimnàs. De fons sona música Reggaeton en un altaveu de bluetooth.

Pens quants d’ells i elles se troben sense feina o amb un Erto. La platja deu estar farcida de gent desesperada i sense un futur clar arran de la pandèmia. “Yo estoy acojonada”, diu una de les dones del tanga, mentre xucla el mojito amb una canyeta.

Com ella, molta gent aparenta la seva desgràcia amb aquesta felicitat feta a mida. No poden faltar les selfies i les fotos que, novament, els faran passar a la història… d’Instagram.

Feliçment acollonits. Així és com estam molts avui en dia en aquest gran laboratori que és la pandèmia. Incapaços de mostrar al nostre públic virtual la nostra angoixa, guardam la millor de les nostres rialles per la càmera. I així passen els dies.

A mi l’escena de la ‘fiesta en la playa’ m’incomoda, i en lloc de pensar com de bé s’ho estan passant, faig longituds mentals per comprovar si mantenen la distància. Perquè està clar que el grup no és de persones convivents.

He sigut intoxicat pel llenguatge de la pandèmia.

Me demanen com estic i què tal duc el començament de curs escolar. Per respondre tenc tot un arsenal lèxic de l’era covid que agafa tots els tons entre la por i la tristesa: preocupació, desànim, incertesa, acolloniment.

Provau de dir que estau il·lusionats, engrescats o animats i us miraran amb mala cara. En canvi ara està de moda dir que estam acollonits, que “no sabem què passarà”, que “tot està molt malament”.

I després estan les mesures, la higiene, la distància, els límits que copen les nostres accions, i també els nostres anhels.

Els espais són ara superfícies que permeten metres de distància.

Si feim un sopar, primer definim l’aforament màxim i després ja pensarem el menú. Si decidim anar a un restaurant, el més important ara és que estigui net i que es puguin respectar les distàncies. “La carn estava massa feta i el puré de patata salat, però tenien gel hidroalcohòlic a cada taula”, direm.

O una sala d’exposicions. “Les pintures eren horribles, però te donaven una mascareta de franc a l’entrada”, direu.

A la platja, “les gandules i para-sols són molt cars, però almenys els desinfecten cada vegada”, i ens tranquil·litzarem.

Tot el que feim ha de seguir protocols sanitaris, que acaben essent l’excusa per no fer res.

I quan fas alguna cosa, has de respectar les maleïdes mesures. Mirau sinó les escoles, convertides en grans laboratoris en què els alumnes són nombres, èssers humans que ocupen espais i que generen ratios. El perill ara no és suspendre, és el flugge que emet la boca de cada criatura.

Per això ara les escoles de moda seran aquelles en què hi hagi ‘poca incidència’ del coronavirus. Els alumnes potser no aprendran a gestionar les emocions, però desinfectaran cada dia.