Si Josep Pla aixequés el cap, escoltaria que a la tardor de 2017 l’han reivindicat com un anti indepe aquells que ni tant sols l’han llegit. Si ho fessin descobririen que l’escriptor era un Estat en sí mateix. Tant complex, ric i a contracorrent que no m’extranyaria que ara fos independentista. Però ja dec estar adoctrinant. Aquí teniu apunts, reflexions i sentiments envers uns mesos carregats de contradiccions i molta ignorància. 

LA SALUT MENTAL

1.El 155 més dur és el psicològoc. Arribar a pensar que amb aquest article et puguin etiquetat d’independentista, nazi, radical. O que, pel fet de dur un llaç grog o la imatge d’un pres polític al teu perfil de whatsapp se te puguin tancar algunes portes, per exemple, laborals.

Tots, d’una manera o altra, hem patit el nostre 155 personal, en un procés, tant el de la independència com el de la repressió, que ens ha esgotat mentalment i distanciat d’algunes persones del nostre entorn. A la guerra de les emocions hi ha hagut il·lusió, alegria, desencís, per una banda, i a l’altre costat ha vençut la ràbia, la por, l’odi. L’amenaça. La prepotència. Algun ‘unionista’ s’ha emocionat amb l’aplicació del famós article constitucional?

L’ignorància expansiva de la tardor catalana ha arribat a l’absurd que siguis assenyalat si portes un color concret. Escoltarem a un portaveu de Campeones, perdó, Ciudadanos acusar d’adoctrinar a les escoles que abusen del groc?

2.L’1 d’octubre conté fets i imatges que costaran anys a poder digerir. I en comptes de tractar els fets amb una certa psicologia, de fer una cosa tant difícil com terapèutica com demanar perdó, l’independentisme català va veure com, a partir del dia del referèndum, el missatge de l’Estat se tornava més radical, atemoridor. I els fets també.

Si altres pobles han tengut la seva ‘Primavera’ revolucionària, Catalunya ha patit una tardor a conseqüència d’una il.lusió col.lectiva mai vista. Una revolució pacífica atonyinada.

Imatges que seran difícils de digerir

LES GENERACIONS

3.Si els jubilats de la Gran Bretanya declinaren la balança a favor del Brexit, i els de Florida permeteren el triomf de Donald Trump a les presidencials dels EE.UU, a Espanya el 155 ens ha recordat qui mana en un país que tampoc ha tengut en compte el pensament crític de les noves generacions.

La decisió política i legislativa més important dels 40 anys de democràcia espanyola, l’execució de l’article 155, la votà el Senat, una cambra de representació que és una espècie de Juràssic Park, o ara que s’estila tant, un Constitution Park.

LA CULTURA

4.Postmortem, donar a entendre que era anti independentista explica com ha sigut aquesta tardor de 2017. Pla era Pla, i no llegir segueix essent un drama, més que adoctrinar. Ara però, és el “cateto con boina de Palafrugell”.

LA POLÍTICA

5.La meitat dels catalans és a punt de votar dos presumptes delinqüents. La intransigència política a Madrid ha arribat a l’estrem de no alliberar presos polítics i simbòlics.

6.No és notícia que la política no hagi estat a l’alçada del que demanda la societat. Si només s’atén la por per una banda, i l’eufòria per l’altra, és impossible trobar nexes d’unió en un conflicte com el català.

En un tres i no res ha sorgit el concepte ‘unionisme’, basat en la defensa d’una norma que té 40 anys. També es va convertir de manera express a l’independentisme Convergència, després d’una manifestació de 2011. Actuar políticament després d’una mobilització, per massiva i històrica que sigui, no és intel·ligent.

7.Al conflicte català hi ha hagut massa romanticisme a un costat i massa testostetona a l’altre. Els sentiments també son importants en política, però no en excés.

L’ESTAT DE DRET

8.El relat i l’esperit de la transició espanyola no era tant idíl·lic com me l’havien contat fins ara. A l’any 1978 no hi havia wifi i la història era més bona de manipular.

Hem sigut testimonis de la versió sense actualitzar i vintage de la Democràcia, el disc dur de la convivència pública, en un temps en què qualsevol ciutadà pot informar, opinar, participar, organitzar-se només amb un telèfon mòbil. Una part del conflicte s’aferra a una llei i un ‘esperit’ de fa 40 anys per a resoldre un conflicte del segle XXI.

9.L‘Estat espanyol, lluny de tenir en compte les noves tendències democràtiques que reclama el carrer, s’enroca amb una APP: l’aplicació d’una norma, la Constitució, que la major part dels que la reivindiquen no se l’ha llegit perquè no té fotos horitzontals. Només ha sigut revisada una vegada, i fou per limitar la despesa pública.

L’EDUCACIÓ

10.La societat que té els infants més consentits de la història aprova que amb el govern de Catalunya i la societat civil pro independentista s’actui amb contundència i de manera exemplar. S’ha defensat amb vehemència el 155 quan molts pares i mares no sabem ser estrictes amb a un infant que no vol berenar, que es nega a fer aquella activitat extra escolar o que quan fa l’aniversari al chiquipark rep entre 10 i 15 regals.

11.Que podem ser molt moderns, tenir fills amb mòbil als 14 anys, conduir un monovolum híbrid amb wifi, navegador intel·ligent, i bluetooth, que si es qüestiona la democràcia espanyola, tenim les de perdre.

12.La violència verbal contra els catalans i tot allò que tengui a veure amb la cultura catalana ha trobat una autopista de quatres carrils per banda. El Pensament Únic s’ha substituït per la Ignorància Única.

13.L’adoctrinament a les escoles, defensat per un corrent minoritari, s’ha situat ben amunt del debat públic aprofitant l’esquerda moral del 155. A alguns dels acusadors no els preocupa que les escoles públiques, retallades de forma indiscriminada durant la crisi, estiguin a la coa de l’educació europea, però sí que vulguin ‘adoctrinar’. Tampoc els importa que els fills mirin en Bob Esponja durant tot l’horabaixa. Volen que els infants, encara que siguin uns malcriats i mengin brioixeria industrial, no s’empassin ‘la ració diària d’ideologia nacionalista”.

Què fa més mal a un infant? Que l’obliguin a aprendre en català o que els seus pares els exposin mediàticament com a exiliats lingüístics?

14.Que soni l’Estaca a una escola és adoctrinar, fer reflexionar els alumnes d’un institut sobre la violència i la democràcia, és fer-los empassar-se una dosi de nacionalisme. De fet pensar, posar en dubte, qüestionar, criticar; tot plegat valors que s’han d’ensenyar a les escoles, és ara mateix, segons el nou Pensament Únic, adoctrinar. Aquest article també ho deu ser.

LA COMUNICACIÓ

15.L’Estat ha decidit intervenir els mitjans públics catalans per què no informen amb ‘veracitat’ i ‘manipulen’, quan de cada cop més gent s’informa a través de la visió sesgada i provocativa d’un troll a twitter. És la mateixa contradicció que voler silenciar opinadors a l’època dels youtubers. O voler prohibir a TV3 retransmitir una manifestació on hi ha 750.000 mòbils, segons fonts d’Android i Apple.

16.S’ha apel·lat a la concòrdia quan tothom empra emoticones per disfressar les seves emocions. Els joves que defensen el poder establert són els primers enganxats a Joc de Trons.

La tecnologia permet comptar manifestants amb més precisió. A l’11 de novembre. FOTO de RICARD CUGAT

17.Internet ha despullat els Estats que actuen amb la mateixa violència i contundència de dècades passades en un temps en què qualsevol ciutadà amb el seu telèfon pot ser una font d’informació. Durant la transició espanyola no hi havia ni mòbils ni wifi: ara la ‘nova’ clandestinitat es pot compartir.

L’humor instantani ens ajuda a alleugerir la gravetat dels esdeveniments. Circulen més ments brillants que mai.

18.Al procés de Catalunya li han tallat les ales, és ver, però mai es podrà silenciar tot el que ara sabem, hem vist, llegit i escoltat, durant aquesta tardor2017. I això ho debem a internet. Per què els mitjans de comunicació tradicionals són això, tradicionals, per no dir anacrònics.

19.En un moment de crispació aguda i de polarització de les idees, els matisos es poden trobar, si un té temps i ganes, a internet. És cert que també les XXSS han augmentat la desinformació i la crueltat, però segueixen essent, feliçment, un mar incontrolable que, al contrari que passava a la transició espanyola, ara ens permet saber molt més del que ens contava una televisió, un parell de ràdios i diaris escrits fa 40 anys.

SÓC CRÍTIC, NO INDEPENDENTISTA RADICAL, QUE HO PODRIA SER, COM TANTES ALTRES COSES. ÉS UN DELS VALORS QUE VAIG A PRENDRE A L’ESCOLA CATALANA, QUE LLUNY D’ADOCTRINAR-ME, HEM FEU MÉS LLIURE.