Intel·lgència Artificial i salut mental, wow. És fàcil imaginar apps que ens regulen l’ansietat i xatbots que fan de terapeutes. Però mires què està fent realment el National Health Service de Gran Bretanya i toques de pus a terra. No hi ha màquines curant depressions. El que hi ha és un porter automàtic.

Un xatbot anomenat Limbic et fa preguntes i t’orienta cap al servei adequat. No et cura, però t’ajuda a començar. I això, en salut mental, ja és molt.

El context ho explica tot. Més de 970 milions de persones conviuen amb problemes de salut mental, i després de la pandèmia l’ansietat i la depressió varen augmentar un 25%. Més gent que necessita ajuda, però els recursos no han crescut al mateix ritme.

A Espanya, la distància és clara: entre 6 i 8 psicòlegs clínics per cada 100.000 habitants, molt lluny dels 18 de mitjana europea. Això vol dir llistes d’espera llargues i un sistema que no arriba.

I aquí és un entra la IA.

Les apps i xatbots de salut mental  (Wysa, Woebot, Mindoc, ect.) ofereixen, com tot a internet, accés immediat, seguiment i certa orientació. En casos lleus poden ajudar, però no substitueixen la teràpia. El cas britànic ho resumeix bé: Limbic ha aconseguit més derivacions a un especialista en salut mental (fins a un 15% més), però tot i que més persones facin la passa, hi ha la mateixa estructura al darrere.

La porta és més fàcil d’obrir. Però la casa no ha canviat.

La IA és motiu de debat a l’ambit de la psicologia: h ha professionals que reconeixen que xatbots com Limbic poden ajudar amb el triatge i les dades, però no poden substituir la relació terapèutica. No hi ha empatia real, ni context, ni criteri clínic profund en un algoritme.

I sense això, la psicologia queda a mitges.

Perquè quan el malestar creix més ràpid que la capacitat d’atendre’l, la tecnologia no resol el problema. Només el fa més visible.

Al final, la necessitat continua sent la mateixa: que algú t’escolti de veritat. I això, de moment, no s’ha pogut programar.