Benvinguts a La France, el país on viuen els protagonistes d’aquesta història. Ell nom Iàsser i és el fill petit dels Jamed, coneguts entre els veïnats del barri de La Bonheur com ‘els viatgers’. Arribaren a la ciutat de Villebenue en tren, ara ja han passat ben bé cinc calabruixades, provinents de Paris, però abans havien passat per Nàpols, a Itàlia. Un tirada de quilòmetres més llarga que un paquet de espaguetis posats en fila un després de l’altre. A Nàpols hi havien arribat en vaixell des de Trípoli, la ciutat amb més joguinaires de Líbia, el seu país d’origen.

En Iàsser sempre demana a son pare perquè no feren un tros de viatge en globus o damunt d’una estora màgica. I ell, que nom Samad, li diu que té molta sort de poder menjar cada dia. Però en Iàsser l’escolta poc, i berena menys encara. I cada dia se’n porta la motxilla plena de dàtils i quatre renyades de sa mare, la Rashida. És el preu que ha de pagar per tenir tantes de curolles al cap. Tres per minut, per a ser exactes. Una en francès i dues en àrab.

Ella nom l’Annetette i també li passa el mateix. Cavil·la tant que el dematí no prova les galetes Marie si no les hi posen a la boca. I això que sa mare compra els bescuits a la pastisserie més selecta del barri de Nanti Sur Seine, l’anomenada zona ‘alta’ de Villebenue (i això que no viuen damunt cap puig). Coneix en Iàsser perquè ell i son pare van a casa seva quan se’ls espenya alguna cosa . Tenen 10 anys. Ell és musulmà; ella és més de Disney i de les corones de princesa. Ell en canvi sempre porta un tàqiyyah al cap, com son pare. És una mena gorra petita que fa servir per amagar-hi secrets.

conte2-Perquè no pesen ni es veuen- diu.

Un dia n’explica un de molt important a l’Annetette:

-Vull anar al planeta Mabrouk.

-El conec -respon ella- Està a la constel·lació de Karim.  M’han explicat que allà no hi ha Wifi, i que encara no hi han arribat els humans seriosos, com mon pare, o els senyors amb barba que escriuen poemes.

L’Annetette, que del món només coneix Port Huppé, on estiueja amb la seva família, els Minet de Saint Flamant, vol participar en la missió. Si son els primers en aterrar a Mabrouk, diu el seu amic, faran que sigui l’únic planeta conegut on tots els habitants s’estimen i juguen plegats.

-Jo ja hi he estat- interromp un colom, que ha escoltat els seus plans – Tenc ales i un curs en astronomia pacífica. A part d’això: què pensarà el món si un nin musulmà i una nina cristiana tresquen junts per l’espai?

-Si el món pensa, supòs que ens deixarà viatjar per una òrbita infantil, per arribar més aviat a Mabrouk- respon en Iàsser.

-A ca meva s’enfadaran. No volen que me perdi les activitats estrés-colars -respon l’Annetette, que no ho sap pronunciar bé. Els dilluns té equitació, els dimarts a ballet, els dimecres a Ioga, els dijous, deures fins les nou, i els divendres s’avorreix en anglès.

El colom riu, perquè els dos missioners de l’espai no saben gaire cosa de Mabrouk.

-Allà sí que hi viuen persones. Milers. Cada dues hores parteix de la Terra una nau de línia que hi arriba en una hora i 42 besades a cada galta- diu l’animal, davant la sorpresa den Iàsser i l’Annetette- De fet, els mabrukesos (com es coneix als habitants del planeta) m’han enviat aquí.

-Per què?- pregunta en Iàsser.

-Per saber si els humans, aquí a la Terra, encara us barallau tant- respon el colom, que els ha dit que retorna demà dematí cap a l’espai.

Tot d’una els dos nins se posen a fer feina d’amagat, i miren de no barallar-se. Tenen tantes coses a preparar i amb tant poc temps que han perdut la gana.

-Te’n recordaràs, d’aquest plat de cous cous quan arribi Ramadà!- li diu sa mare a en Iàsser, a l’hora de sopar.

 

Son pare de l’Annetette, que és advocat i no passa gana (perquè té un ‘bufet’), sospita que la seva filla no en duu de bona al cap, però somriu i pensa: “Qui pogués tenir 10 anys i passar-se el dia fent volar coloms”.

Ja ho tenen mig planejat. Han agafat una branca del jardí de ca’ls Minet de Saint Flamant per sembrar a Mabrouk. És de l’arbre de la Paix (Pau en català, Salam en àrab, friður en islandès, nabadda en somalí). Volen que el planeta tengui un bosc ple d’arbres com aquest i molts de gronxadors.

Com que no s’han pogut construir una nau, cavil·len un pla per arribar el més amunt possible. D’amagat de son pare i sa mare, han agafat els llibres més grossos que han trobat a casa. Ell, un que s’anomena l’Alcorà; ella, un totxo que es diu la Bíblia. A ca seva són llibres sagrats; per a ells dos, la manera més ràpida de tocar el cel. Els transporten fins a un lloc secret amb l’ajuda secreta d’algú que ha amagat la seva identitat en aquest conte. Perquè és un secret. Abans d’anar-se’n a dormir es telefonen.

-Mon pare diu de vegades que Al·là és gran- confessa en Iàsser.

-El meu diu que necessitam una piscina més gran- respon l’Annetette.

L’endemà dematí –mentre milers de pares i mares de Villebenue es barallen amb els seus fills i filles per si volen poma o plàtan a la carmanyola del berenar– l’Annetette i en Iàsser han menjat més ràpid que la llum. Els dàtils i les galetes Marie avui no han tocat voreres. Ella ha promès a son pare i sa mare que si la deixen partir una hora abans a l’escola, més tard, a l’horabaixa, s’avorrirà en anglès dues hores si fa falta.

Se troba amb en Iàsser al lloc secret tocades les 8. No saben quina distància hi ha de la Terra al planeta Mabrouk, ni tampoc van vestits d’astronautes. Però tant els és. Tenen la branca de la Paix, i a més, tots dos saben com fer arribar la seva curolla a la Galàxia. S’enfilen i s’enfilen damunt dels llibres enormes que han duit de forma secreta fins que no poden arribar més amunt, just en el moment en què arriba el colom, que els agafa la branca i els diu: “Gràcies. No patiu. Us enviaré fotos. I no us oblideu de sembrar-ne també aquí, a la Terra”.