Resistirem perquè resistir en aquesta crisi no és jugar-se la vida a una trinxera de guerra.

El dia 10 de confinament té aquest balanç: listening d’anglès amb n’Aina, taller de pintura amb n’Aina, sessió de gimnàstica amb n’Aina, campionat mundial de ping-pong de taula de menjador amb en Joan, taller de colors i aliments de tota la família, i Netflix.

Atenció: Reunió Familiar, una sèrie còmica americana de famílies negres que es muden de la ciutat a la província. Molt recomanable.

A l’exterior tot és silenci, només interromput pel renou dels busos de l’EMT, les ambulàncies i alguns cotxes.

Faig cua al carrer per poder entrar a la botiga. Davant jo hi ha una senyora major amb una senalla. Una veïnada que som incapaç de reconèixer.

Entre la màscara sanitària, les ulleres i el capell que duu ben ficat dins el cap, no té gairebé cap part de la pell de la cara al descobert.

Li demano com se troba, i ella me respon que “bien, de momento”. Li demano si està tot sola, i ella me diu que si. No pot tenir contacte directe amb el seu fill, només per telèfon. M’explica que anar a la fruiteria és la forma de sortir un poc de casa.

Conec molta gent gran, que està tot sola, el món de la qual gira al voltant de sortir de casa a fer qualsevol cosa que la mantingui entretinguda.

Conec un veïnat que cada dia va (anava) dues o tres vegades a fer un cafè.

Després està un altre veïnat, que és taxista jubilat, que la seva rutina consisteix (consistia), en agafar el bus de la línia 20 de l’EMT per anar a jugar a billar amb uns amics seus a Calanova.

Al bar Goa, de la plaça del Progrés, sempre que hi vaig (hi anava) a primera hora eren molts els jubilats que trobava ben arreglats, dutxats, fent olor a colònia, asseguts amb un llonguet al davant i el diari Última Hora per llegir-lo sencer.

Per no parlar de la gent gran que es conforma amb anar a veure el seu metge de família per no sentir-se tan sol a casa i fer la xerradeta de rigor.

Me deman com deuen estar aquestes persones, si estan vives, si estan suportant la càrrega d’haver de renunciar a la seva vida social i les rutines que els mantenen d’alguna manera vius.

Aquesta crisi és injusta sobre tot amb la Gent Gran.

Els ha robat la possibilitat de sentir-se part del seu barri, de poder caminar pel carrer, de poder explicar la seva vida amb generositat a qualsevol persona que els ho demani.

La dona de la mascareta i la senalla avui no podrà fer la xerradeta amb les botigueres de Fruites Bàrbara. Ara anar a comprar taronges, lletuga o formatge és un ritual silenciós, fred i incòmode. Tothom a la fruiteria ja duu la mascareta posada, així que, quan me criden per dir-me que puc passar és com si entrés en un quiròfan.

No m’acostumaré mai a que la persona que tenc al davant me demani que mantingui una distància de seguretat per evitar un contagi.

Tampoc m’acostumaré a veure la gent pel carrer amb mascaretes. Per cert, que dec ser ja un dels darrers veïnats que queden que no té aquest artilugi. Som l’últim gilipolles de la terra.

On se l’ha comprat la majoria de la gent? La veïnada de la mascareta i la senalla me diu que la va comprar el seu fill per internet. L’home que va davant d’ella sentencia que és un negoci, “como todo, en manos de los especuladores”.

Avui fa 10 dies que no puc abraçar mon pare i ma mare.

El més fort de tot plegat és que sé que estaré setmanes a poder fer-ho, i que si un dia som incapaç de resistir la temptació i els vaig a veure amb l’excusa que són Gent Gran, és possible que els contagiï, o almenys això és el que diuen els experts.

Pens que, a les rutinàries rodes de premsa al palau de la Moncloa, els científics, polítics i militars haurien d’anar acompanyats d’un psicòleg i un filòsof.

Posar en perill els teus pares per voler tenir-los a prop i que a més a més te posin una multa. És una sensació devastadora amb la qual la ciència no té resposta. És injusta. Inhumà.

Però aquesta crisi té un avantatge que potser és el que ens manté lluny del desànim: que és una crisi sense un enemic ni una causa concreta. És com una guerra però no que no enfronta països.

Els meus dos predins varen participar a la Guerra Civil, i un dels dos va estar al front a la Península jugant-se la vida cada dia. Jo som en aquest món perquè ells i ells, els meus predins i les meves predines, resistiren una guerra de veritat.

La foto d’avui és de n’Aina que està aferrant les lletres que componen la frase de guerra de moltes famílies: Tot anirà bé.

Resistirem i intentarem gaudir-ho. Resistirem pels que resistireu. Només perquè els meus fills abracin els seu predins novament tot això haurà valgut la pena.

Només hem de quedar a casa i esperar.