Cal deixar de banda conceptes que demonitzen, com ‘Turismefòbia’,  i trobar llocs comuns en el llenguatge que ens identifiquin a tots, especialment els que vivim i ens guanyam la vida del turisme. Parlem en canvi de l’estiu, del nostre estiu, no el del turista, i  de com ens afecta psicològicament una època que, almenys fins fa poc temps, era una convenció social que girava entorn al descans i la desconnexió.

La turismofòbia fou la paraula estrella l’estiu passat dins el món periodístic. Per part meva, i més enllà del riu d’informacions i sobre tot d’opinions que va generar aquest nou concepte, que els propis indígenes ens diguem uns als altres que tenim fòbia al turisme és una càrrega més a la motxila de la paciència, la contenció i el respecte que sempre he manifestat cap a la gent que ens visita.

Però ara està de moda etiquetar i sobre tot, assenyalar amb la simplicitat sovint perversa i aniquiladora dels ‘ismes’.

No pot viure massa tranquil una persona que, a banda de catalanista, independentista, republicà, pensionista i feminista, denuncii públicament que no caben més turistes a ca seva. En temps de posveritat i periodisme d’Estat, ser crític amb la indústria turística, o el simple fet de explicar públicament que no pots passar pel teu carrer, pot arribar a petar al contenidor dels anti patriotes.

Però jo vull parlar, com ja sabeu, d’emocions. I tornam a situar a la part alta del podi, la nostra inestimable amiga: la Por.

Explica el meu amic pensador Antoni Janer que originàriament, “una cosa formidable era una cosa que feia por. No debades, aquest adjectiu deriva del llatí formido (“terror”, “temor”). Al món grec, Fobos, fill d’Ares, déu de la guerra, era l’encarregat d’infondre por (φοβος) al camp de batalla.

Avui en dia però hi ha una certa diferència entre la por i la fòbia. La primera és molt més genèrica, indeterminada, desconeguda. La Por en essència pot ser fins i tot un camí de superació, una emoció que arriba per dir-nos que hem de canviar per deixar-la enrere, perquè no ens atrapi.

La fobia en canvi és quelcom més negatiu, és una por irracional, normalment per desconeixement. Mai és un camí adeqüat. Així que la turismofòbia sona a confrontació, a no voler saber-ne res, del turisme, a demonitzar-lo. I jo, que voleu que us digui, no conec a ningú que es comporti així amb els turistes.

Les cadenes nacionals es freguen les mans amb la turismefòbia. Seran els nous CDR de l’estiu?

Pens que cal deixar de banda conceptes que separen, que enfronten, que demonitzen, que serveixen de pretext per acusar i actuar sense impunitat (veurem a pressó l’autor d’unes pintades en contra del turisme per enaltiment del terrorisme?), i trobar llocs comuns en el llenguatge que ens identifiquin a tots, especialment els que vivim i ens guanyam la vida de tota l’economia que genera l’arribada (no parlaré de tsnuami, no fos cosa) de turistes a ca nostra.

També és necessari enretirar la paraula turisme quan aquesta també genera divisions a les sobre taules mallorquines. Parlem de l’estiu, del nostre estiu, i llavors de com ens afecta psicològicament una època que, almenys fins fa poc temps, era una convenció social que girava entorn al descans i la desconnexió.

Internet ha canviat la nostra manera de vuire el món, com per exemple l’art de viatjar.

D’això en podria parlar en una altra entrada, però, en essència, m’apunto a la idea que viatjar amb el telèfon intel·ligent a la mà és més estressant.

La necessitat ja gairebé primària de compartir, saber i gaudir tot el que feim a través d’una pantalleta s’ha extrapolat a fer turisme. El nostre cervell ja no ens dóna permís per a gaudir les coses per gaudir-les. Cal compartir el gaudi, amb filtres i geolocalitzacions.

Jo veig de cada vegada més gent de vacances que està massa pendent de les notificacions del whatsapp, de buscar restaurants, edificis històrics o transport abaixant la mirada i fent el mínim de clicks. Quantes vegades m’ha passat que he hagut de confirmar a un turista que estava al mateix loc que Google Maps li indicava, i tot i això ell o ella es refia més de la pantalleta.

Per aquesta adicció, la tecnologia ha canviat les nostres vacances, i per tant els nostres estius. La massificació va associada evidentment a la mal anomenada ‘democratització’ d’internet, però el focus del conflicte, perquè ens trobam en un moment conflictiu, també s’ha de dirigir a com els habitants de les balears viuen aquests estius tant extraordinaris en tots els sentits.

La salut mental dels indígenes, en definitiva, no s’està tenint molt en compte. Els estius han sigut fins no fa gaire una època de parèntesi necessari, molta de gent considera que passat l’estiu equival gairebé a canviar d’any. És el moment tantes vegades desitjat durant l’any, per amollar, per amagar-se, per no fer res, en definitiva, per estiuejar.

A mi ja no me fa tantes ganes que arribi l’estiu com en el passat.

Des de fa uns anys, l’estiu, com el món, també s’ha accelerat. L’agost de 2012, en què la Prima de Risc es va infiltrar en la pau informativa dels dies de canícula, sembla que vam encetar una nova manera de viure les vacances.

De la incertesa econòmica passarem a la política, i els estius, sobre tot amb l’eclosió dels nous partits, que convertirem l’escenari parlamentari en una mena de Gran Hermano televisiu, deixaren de ser una treva en el debat públic, tant necessària en un país i un sistema de mitjans de comunicació en què els polítics hi són presents les 24 hores del dia, de dilluns a diumenge.

I tot això ho dic perquè, aquest estiu tornaran a aparèixer pintades en contra del turisme, que seran tant tingudes en compte i amplificades (les famoses ‘serps de l’estiu’), que ja m’imagino les grans cadenes de televisió fent connexions especials amb les Balears per saber com de turismofòbica s’ha despertat una part de la societat. Amb la darrera hora d’una acció que serà qualificada d’anti patriota, radical i en contra dels interessos de la nació.

No descarteu que, en cas que les autoritats locals no condemnin amb prou testosterona els ‘atacs’, se’ls acabi acusant de radicals que fan el joc a la turismofòbia, un pecat afegit al fet de donar suport a partits independentistes, colpistes i nazis.

El mateix Jorge Campos farà una roda de premsa embutit en una tovallola d’Espanya de Ralph Lauren en una platja de Mallorca per condemnar els atacs a la unitat del Sol i Platja.

La policia confiscarà tubs de pintura abans que es perpetrin els ‘atemptats’ i els mostrarà a les teles, que faran hastags del tipus #ARVTurismoFobia o #EPAntiTurismo.

I en acabar el show mediàtic, els responsables de les grans cadenes i les seves primeres espases se n’aniran de vacances a xalets aillats en paradisos fortificats; i mentrestant, els illencs haurem passat un altre estiu esgotador, en què ens costarà trobar la pau en una cala que consideram “nostra”, d’aquelles en què de petits anavem amb el gambaner, i que ara busquen, i troben, els instagramers.

Jo per si de cas no m’etiquetaré com a turismefòbic, però confessaré la meva fòbia als que faran de la turismefòbia una bandera. Això sí, tenc por a l’estiu. I evidentment, ho dic perquè aquesta por l’acabaré superant.