Les malalties associades a l’addició al mòbil tenen una bona noticia. Que aquells que no poden deixar de mirar la pantalla de l’smartphone, algun dia por ser hauran de canviar la imatge virtual per la real. Paraula d’un savi amic meu.

Què difícil és trobar-se davant un paisatge espectacular i no tenir la temptació de fotografiar-lo, i automàticament compartir la imatge! Addicció al mòbil. Dels 10 minuts que podem dedicar a gaudir amb els nostres ulls de l’espectacle, quants dirigim la vista a la nostra pantalla tàctil?

Aquesta foto que veis davall aquest paràgraf  la vaig fer setmanes enrere. És veu al fons el petit arxipèlag de l’illot del Toro des de la costa, des d’on comença el camí que traspassa l’immens pinar de la zona militar i que arriba al far de Cala Figuera.

Gaudir de la vista o retratar-la primer? Què vencerà dins el nostre cervell. (El Toro, Mallorca)

En arribar vaig tenir la temptació, i ho vaig fer, de fotografiar l’escena, en horitzontal, panoràmica i amb filtre ‘paisatge’ (ja me diràs, quina necessitat). És una acció automàtica del cervell, una necessitat. Veus el paisatge i abans de gaudir-lo l’immortalitzes.

Quan et trobes davant una vista panoràmica d’un paisatge, la reacció gairebé impulsiva de retratar-lo és com una reafirmació personal, la constatació que ets un privilegiat i que potencialment ho vols fer saber a la ‘comunitat’ virtual.

Hi ha una part de ‘mono’ tot plegat no pensau?

No soc científic però imagino que d’ençà que la tecnologia habita les nostres vides, tenim la sensació d’estar menys sols ja que estam permanentment connectats.

I quan et trobes davant una vista panoràmica d’un paisatge, la reacció gairebé impulsiva de retratar-lo és com una reafirmació personal, la constatació que ets un privilegiat i que potencialment ho vols fer saber a la ‘comunitat’ virtual.

Passa el mateix quan et fas un selfie i el moment del click fas l’única rialla del dia. O quan veus aquella mare que fa una foto als seus fills i els commina a riure encara més o a abraçar-se. Som addictes a les vides automillorades.

Benvingut sigui el selfie al cim d’una muntanya, tot i que posi gelós als seguidors de Facebook, sí ha servit perquè l’autor hagi fet 5 hores de caminada.

La vida és la que finalment et posa davant de la bellesa de les coses

No acabam de gaudir del paisatge perquè necessitam guardar la memòria visual de l’instant, però bé, no seré jo qui estigui en contra de les fotos compartides de paisatges perquè, en el fons, de ben segur han fet que més gent busqui les panoràmiques, ergo faci més exercici físic.

Benvingut sigui el selfie al cim d’una muntanya, tot i que posi gelós als seguidors de Facebook, sí ha servit perquè l’autor hagi fet 5 hores de caminada.

“Aquestes dues adolescents algun dia s’ompliran amb el paisatge i no amb el mòbil, perquè potser emmalalteixen i acabaran no tenint més remei que veure gaudir-ho i trepitjar-ho”.

Humor sobre l’addicció al mòbil. Extret de http://www.taringa.net

El problema ve quan ets davant el paradís, i no només no el gaudeixes sinó que no el mires, perquè la teva vista només està posada a la pantalla tàctil del teu smartphone.

Just després de fer la foto a l’illa del Toro me vaig girar cap enrere i vaig veure dues adolescents, assegudes en un banc, entregades al telèfon intel·ligent, passant olímpicament de la vista que tenien més enllà. Podien gaudir del mateix que jo, perè es veu que teníen coses molt importants que atendre al telèfon.

El savi parla de les bondats que tenen les malalties quan són un crit d’atenció, una oportunitat per a canviar hàbits, tanmateix, per conèixer l’autèntic sentit de viure la vida.

Digau-me rar, però a mi aquestes coses m’afecten. Me costa assumir que dues nines de 15 anys s’asseguin en un banc davant d’una vista idíl·lica i no hi prestin la més mínima atenció.

Ho vaig comentar a un savi que conec, un metge que s’enfronta sovint a pacients molt joves que tenen problemes d’atenció, ansietat, i fins i tot depressions. I com sempre el seu missatge va derivar cap a la visió positiva del problema, que ho és, i greu.

Preneu nota: “Aquestes dues adolescents algun dia gaudiran de la vista, perquè si segueixen tant enganxades al seu telèfon i lluny de la realitat no virtual, potser un dia, esperem que no, emmalalteixen. Llavors acabaran no tenint més remei que enfrontar-se al plaer de veure el paisatge real”.

En definitiva, el savi parla de les bondats que tenen les malalties quan són un crit d’atenció, una oportunitat per a canviar hàbits, tanmateix, per conèixer l’autèntic sentit de viure la vida.

La vida és la que al final et posa o et posarà davant la bellesa de les coses.