Per als community parents, cada segon de vida de la seva criatura és analitzat i té una importància cabdal. S’obsessionen en educar nins sense traumes i omplir-los de coneixements i motivacions. I si pot ser, amb idiomes.

Escric aquest article esperonat per un bon amic meu després de veure plegats la versió ‘Fan Mallorca’ de Stars Wars al cine. Quan dic plegats, vull dir, amb els respectius infants. Estavem debatent, amb un mascarpone i un tiramisú a mitges (és a dir amb els nins) sobre les activitats extraescolars. És un clàssic de sobretaula. Que si aquella activitat està bé però no els veïm prou motivats (als menuts) i ja ens han dit que s’avorreixen; que si no estam tant contents amb aquella mestra de música com l’any passat; que si Judo treballa més aspectes emocionals que Taekwondo…

L’educació dels nostres fills és el principal tema de conversa. De vegades, fins i tot, en parlam tant que ens despistam i perdem de vista les pròpies criatures. Son els contrasts de fer de tant en tant de comunity parents. 

El meu amic és filòleg així que pas pena que tregui la seva espasa làser davant aquest nou anglicisme que poso al servei de la gent, és a dir, de Google. Comunity parents. Havia pensat en mots inventats tipus Papanins, que explica molt bé la fusió de la que vull parlar, però és cert, és un nom que s’oblida de les mares.

Solen dir públicament que ‘estam contents’ de l’escola, el pediatra o les monitores de natació. Perquè no accepten que algun aspecte de l’educació dels infants no vagi bé. I, com passa en el món modern, senten la necessitat de justificar-se.

El concepte és intencionadament en anglès per què aquest idioma és una de les obsessions de la nova espècie, i Comunity és refereix a uns pares que viuen tant pendents de les criatures que arriben a fer una comunitat amb altres pares i mares que estan en la mateixa situació.

Son progenitors que viuen per als seus infants. Son voluntàriament submisos a la paternitat. Es fusionen literalment amb seus fills, fins al punt que sovint parlen d’ells en primera persona del plural per dir coses com: ‘Demà no vendrem a la festa perquè tenim ballet’.

Estan obsessionats amb els seus infants, n’analitzen cada moment, i senten la necessitat de justificar cada cosa que els passa a la vida.

Així, un nin de 2 anys que senzillament plora, segons el seu community parent, deu ser perquè està ‘sensible’. Perquè li ha afectat molt, per exemple, no veure son pare en tot el dia; o una nina que és intolerant al gluten fa que aquesta proteïna es converteixi en el centre del món i de qualsevol conversa de Chiquipark, fins al punt que el community parent obsessiu pot ser capaç de confondre’s en una benzinera i demanar gasoil sense gluten ni traces d’ou.

Solen dir públicament coses com ‘estam contents’ quan ens referim a l’escola, el pediatra, les monitores de natació. I no perquè siguin bons profesionals si no perquè no accepten que algún aspecte de l’educació dels infants no vagi bé. I, com passa en el món modern, senten la necessitat de justificar-se.

Una nina que és intolerant al gluten fa que aquesta proteïna es converteixi en el centre del món i de qualsevol conversa de Chiquipark, fins al punt que el community parent obsessiu pot ser capaç de confondre’s en una benzinera i demanar gasoil sense gluten ni traces d’ou.

Els community la màxima exptessió del sobre proteccionisme. Una amiga l’altre dia me parlava d’una generació de pares que, quan el seu fill o filla cauen a terra, els aixequen abans que ho facin els menuts. Jo afegeixo els pares aduladors, que quan un fill seu fa alguna tasca bàsica com endreçar un la seva habitació o posar-se el pijama, ho consideren una proesa. I diuen ‘Molt bé Rafel!’ quan la criatura només ha llençat un paper al fems de reciclar. Això mereix elogis de l’estil ‘estam orgullosos de tu’, com si aquell infant hagués esdevingut un baluard del protocol de Kyoto.

Molt sovint el cercle es tanca compartint a les xarxes fotos de les criatures, sempre riguent, amb missatges tipus: “Avui hem estrenat xilòfon. Toca celebrar-ho!”

També son pares que també formen part d’una comunitat amb altres pares, però d’això en parlaré un altre dia. (Contiuarà).