Setmanes enrere, durant una conferència del psiquiatre Miguel Lázaro, li vaig escoltar dir que un dels trets definitoris de la societat mallorquina és la seva alta capaictat de passar pena. Deia el metge que la por és un dels factors que més activen els estats ansiosos, i va completar la seva exposició amb aquesta frase: “Pensam més en allò que no volem que passi que no en allò que volem que sí passi”. Patapam.

És a dir, si jo penso, llavors existeixo, portant aquesta teoria al nostre redol seria: jo pas pena, llavors som mallorquí. Efectivament, som una societat permanent instal·lada en la fàbrica de la por.

Ara mateix, mentre escric, pas pena: 1.Que aquest article no interessi a ningú. 2.Que això minvi la meva capacitat com a humorista. 3. Que google m’encaselli com a boig i que Facebook m’envii publicitat de gabinets terapèutics. 4.Que gent coneguda meva pensi què punyetes feia a la conferència d’un Psiquiatre.

Me va agradar tant la frase que Lázaro va expressar davant l’atapeïda audiència que de seguida vaig pensar que havia de fer alguna cosa per difondre-la. La idea ja me donava voltes al cap de feia temps però les sabies paraules del metge me varen donar l’embranzida definitiva: he de posar en marxa l’Associació Mallorquina de Passadors de Pena. No passeu pena. No m’he decidit encara del tot perquè pas pena de no fer el ridícul.

Estic explorant la idea d’obrir una plana a Facebook amb l’objectiu de recollir escrits dels nostres potencials seguidors envers la idea de passar pena endèmic. Que expliquin de què passen pena i perquè, i que això serveixi com a teràpia pública i col·lectiva que ens ajudi a observar fins a quin punt podem arribar a passar-ne.

Jo ara mateix, mentre escric, pas pena: 1.Que aquest article no interessi a ningú. 2.Que això minvi la meva capacitat com a humorista. 3. Que google s’assabenti de la meva idea i a damunt que m’encaselli com a boig i que Facebook m’envii publicitat de gabinets terapàutics. 4.Que gent coneguda meva pensi què punyetes feia a la conferència d’un Psiquiatre.

Però no passeu pena, encara no m’he decidit. I si ho faig, no passeu pena que serem una associació sense afiliats, perquè passarem pena que no funcioni. De fet, aviat deixarem d’existir perquè passarem pena de fracassar. I si alguna cosa ens fa passar pena, és passar pena de passar-ne.