Recordo els meus estius de petit com l’època de l’avorriment. Aquells dies llargs i calorosos sense gaire cosa a fer. La vessant més inactiva del tedi. No me sentia malament per no fer res. De fet, ni m’ho plantejava. Vaig créixer en una generació en què els 2 mesos d’estiu eren sagrats, tot i que per avorrits i rutinaris, dos adjectius que avui en dia estan perdent significat o directament desapareixen. I cal reivindicar-los: l’avorriment i la rutina.

En el món accelerat és molt difícil trobar l’avorriment, i quan un hi està en molts casos cau en la temptació del mòbil intel·ligent. I la rutina? Pocs dies ho son de rutinaris. Perquè hi ha un excés d’imputs, molts dels quals ens arriben a través de l’aparellet tàctil, que irrompen en el nostre cervell.  Abans ‘fer’ era una acció, un canvi, un premi fins i tot; ara és un estat vital. Feim i pensam a totes hores. I el ‘no fer’ ja és limita sovint a buscar la plena consciència o el Ioga, una hora dos pics per setmana.

Vaig créixer en una generació en què els 2 mesos d’estiu eren sagrats, tot i que per avorrits i rutinaris, dos adjectius que avui en dia estan perdent significat o directament desapareixen. Abans fer era una acció, un premi fins i tot, ara és un estat vital.

A nivell social les coses van més o menys igual. Cada setmana, per no dir cada dia, assistim a esdeveniments que fa 10 anys haguessin sigut excepcionals. I no s’atura la màquina de sacsejar el món. Ens intenten furtar l’estiu com a època de ressetejar-nos, de l’aturada informativa. Fixau-vos. Abans, els estius, sobre tot l’agost, eren èpoques d’apagada informativa. Enguany tenim per endavant les negociacions polítiques per a investir un nou president, que després, haurà de fer un govern. I tot per mor de la incapacitat de la classe política, l’emergent i la submergida, que condemnant-nos a unes eleccions anticipades, el #26J, ens ha condicionat a molts els mesos de canícula.

Uns bons deures per a l’estiu, que encara som a temps de conservar: avorrir-nos, encara que sigui en anglès. I si aconseguiu avorrir-vos, per favor, no ho compartiu amb ningú!

I després hi ha la incertesa econòmica, aquesta fàbrica de la por que tampoc s’atura en l’estiu quan les úniques fàbriques que haurien de funcionar a ple rendiment son les de gelats. La Prima de Risc ja ens va furtar part d’aquell estiu de 2013. Ara ja no qüestionam el fet que la volatilitat dels mercats s’interposi entre la nostra rutina trencada. L’única desconnexió possible és el #Brexit, i mirau si en donarà de maldecaps.

Així que, posats a reivindicar, i tot desconfiant que la pau ens arribi de l’exterior, us convido a tots que, aquest estiu, faceu sempre que podeu una autèntica desconnexió, un #Brainxit de tants d’estímuls exteriors. Uns bons deures per a l’estiu, que encara som a temps de conservar: avorrir-nos, encara que sigui en anglès. I si aconseguiu avorrir-vos, per favor, no ho compartiu amb ningú!