Si els infants són en molts moments de la seva vida en aquell país mental que creen amb el joc i que acaba essent un paradís, els adults, en quin país mental vivim? I quin nom li podem posar? A mi m’agrada Fantasia, el país de ‘La Història Inacabable’, però ja està inventat. És la pel·lícula de la meva infantesa. Que la fantasia dels nins i nines pugui salvar vides en un país imaginari és dels arguments més extraordinaris que conec.

Per què tenim molts la tendència a posar-li un punt d’amargor i drama a la narració de la nostra vida? Per això no tenc resposta, però sí puc afirmar que canviar aquesta narració i donar-li un caire més valuós, posititu, màgic si voleu, o èpic, és segurament tant fantasiós com la versió ‘negra’, i sobre tot més terapèutic. Si la fantasia és fantasía, que ho sigui pel bò i pel dolent.

No fa molt un amic me va dir que canviar la narració de la nostra vida i donar-li un sentit més positiu duu la mateixa feina que fer-ho destacant i revisquent els mals moments, tot i que sembla que costa més. Si faig la vista enrere i penso en com ha sigut la meva vida, és molt probable que, de primera, me venguin al cap situacions traumàtiques, com per exemple una caiguda al pati de l’escola, amb aquella pell del genoll encetada i els meus amics passant pena; o una relació als 18 anys amb una al·lota plena de patiment i malentesos; o més recentment, una injustícia laboral que, puc arribar a pensar, ha marcat la meva vida com a treballador.

Per què tenim molts la tendència a posar-li un punt d’amargor i drama a la narració de la nostra vida? Per això no tenc resposta, però sí puc afirmar que canviar aquesta narració i donar-li un caire més valuós, posititu, màgic si voleu, o èpic, és segurament tant fantasiós com la versió ‘negra’, i sobre tot més terapèutic. Si la fantasia és fantasía, que ho sigui pel bò i pel dolent.

Del trauma amorós de l’adol·lescència, talment una pel·lícula de drama amoròs, en podria capgirar la narració i dir que va ser inspirador de futures històries que pouaran les novel·les amb què un dia guanyaré premis literaris. Cosa que no m’acabo de creure, però no només he canviat el drama per quelcom més postitu sinó que fins i tot he parat a la Ciència Ficció. I no passa res.

És cert. De petit me vaig encetar el genoll més d’una vegada, i aquell dia, en què me quedà en carn viva, vaig tenir molta de por. Fins i tot de que me moriria. Un pensament i una memòria tant fantasiosa com recordar que, abans d’aquella caiguda, tal vegada vaig marcar un dels gols més hermosos de la història del pati de la meva escola, només a l’alçada d’un Butrageño o un Maradona. És cert? Segurament no, però tampoc ho han de ser ni els mals auguris ni les heroïcitats.

El protagonista humà llegeix la ‘Història Inacabable’, de Michael Ende.

Del trauma amorós de l’adol·lescència, de les llàgrimes i la desesperació, talment una pel·lícula de drama amoròs (no sé amb quin film comparar-ho i no vull cercar a Google ’10 películas de amor que te haran llorar’), en podria dir, capgirant-ne la narració, que va ser un moment cabdal en la meva maduresa i una experiència extraordinària i inspiradora de futures històries que pouaran les novel·les amb què un dia guanyaré premis literaris. Cosa que no m’acab de creure, però veis, només he canviat el drama per quelcom més postitu sinó que fins i tot he parat a la Ciència Ficció. I no passa res, sobre tot de dolent.

De la injustícia laboral, poca cosa he de canviar-ne de la narració autobiogràfica. Va ser breu i, sobretot, diré que, com a peridodista, me va servir per experimentar en primera persona les misèries (perdó: les bondats) de la reforma laboral. Cosa que no crec però faig l’esforç diari en creure. Pel mateix preu… No creis?

Canviar la narració de la nostra vida. Fa peresa i fins i tot, d’entrada, no ens podrem creure la nova interpretació de la història personal, perquè som gent de drama. Però: què és més verossimil: la versió èpica i romàntica o la dramàtica?