Estimats compatriotes. Crònica d’un confinament. Dia 19 d.C.

Avui això que llegiu ha sigut prèviament enregistrat amb la meva veu a través d’una de tantes aplicacions de mòbil. Aquelles que, ara més que mai, ens fan la vida un poquet més fàcil. O complicada, si n’abusam en excès.

Ho faig d’aquesta manera perquè a casa ara mateix els ordinadors escassegen. Internet i les pantalles són l’única manera de connectar amb l’exterior per les persones que més ho necessiten: els meus fills.

Des de fa dos dies hem establert la pseudo quasi rutina de dedicar bona part de les hores de classe confinada a connectar en Joan i n’Aina amb els seus amics.

Els meus fills de 9 i 11 anys fa denou dies que viuen en 90 metres quadrats sense poder sortir a l’exterior.

Fa també denou dies que escolten, de manera dosificada, males notícies contades per adults catastrofistes.

Ara fa denou dies de percebre que en Joan i n’Aina (no) han assimilat que, a la societat adultocèntrica, són bàsicament individus contagiosos.

Cada dia que passa entenc perquè els infants es refugien en els vide-jocs, els youtubers, les sèries de Netflix i na Rosalia.

Ara a casa ja no és tan important millorar en matemàtiques o saber què és una síl·laba tònica.

Ara el més important és el nostre estat d’ànim i la nostra autoestima.

Avui us parlaré de la tristesa.

La tristesa es una emoció que la major part dels mallorquins no acceptam amb normalitat.

A Mallorca es un tabú dir que estàs trista quan te demanen com va. Mai se’t acudiria respondre que estàs trist o que “va malament”.

Assumim la tristesa com una derrota momentània, que ens ajudarà a ser més forts en el futur. Però no la rebutgem.

Felip Palou

Normalment empram respostes encapsulades amb codis compartits del tipus “vaig fent”, “i mira”, “i què vols que te digui” o “ho feim anar”.

O simplement responem que “va bé”. Però compte amb el matisos que són decisius.

Darrerament quan me demaneu com estic i jo us dic que estic bé el to de la resposta ha perdut color, va tirant cap a gris.

Sí. És gris i no ho pot ser d’una altra manera.

En aquesta tercera setmana de confinament els Memes ja no me fan tanta gràcia. El fet de viure tots 4 a casa 24 hores ja no és tant divertit. Ja no feim tants de reptes. Tampoc feim massa esport. I les rutines són males de completar.

El confinament ha derivat en una mena de reallity show de nosaltres mateixos en què es posen a prova contínuament les emocions més primàries.

La tristesa és una de les emocions necessàries si la sabem gestionar. Ens ajuda a créixer. Ens humanitza, sempre i quan no s’apoderi de noltros, com fa el pantà de la tristesa amb Artax, el cavall del guerrer Atreu a ‘La HIstòria Inacabable‘.

El psiquiatre Miguel Lázaro sol acabar els seus escrits amb la frase “estam en derrota però no en doma”.

Assumim la tristesa com una derrota momentània, que ens ajudarà a ser més forts en el futur. Però no la rebutgem.

Ara fa denou dies de percebre que en Joan i n’Aina (no) han assimilat que, a la societat adultocèntrica, són bàsicament individus contagiosos.

Felip Palou

El dia que me demani un familiar o amic com estic i li respongui que “estic trist” i no comenci a passar pena serà una victòria.

Així que, estimats compatriotes, avui estic trist. I no us preocupeu. Demà us tornaré a escriure des d’una tristesa reeixida.

Gràcies per llegir i gràcies a www.softcatalà.org