El paisatge després de la pandèmia no és el #TotAniràBé que havíem promès als infants. Ara tenim la responsabilitat de retornar-los al món real. I l’escola, com a lloc d’esdeveniments, és el primer terreny a recuperar. El retorn efímer d’aquesta setmana posa de manifest el mur físic que la gestió del covid-19 ha creat entre alumnes i professors. Ara toca derribar-lo.

Estimats compatriotes. La crisi del covid-19 deixa frases inversemblants com aquesta: primer i darrer dia a l’escola després del confinament.

Al carrer els nins i nines de la classe d’en Joan comencen a retrobar-se. Tots van amb mascareta, i això ho dissimula tot. Has d’intuir què transmet la seva expressió facial, relegada als ulls i el front que, en alguns casos, és l’hort de les primeres erupcions de pubertat.

Tot i la temptació, cap d’ells o elles gosa treure’s el pedàs sanitari de la boca i el nas, tot demostrant un cop més que els nins són els ciutadans més aplicats de tota la societat. Porten la lliçó presa (en aquest cas, posada) de ca seva.

S’obre la porta. Compareixen els mestres. És el primer contacte visual presencial entre ells i elles i els alumnes en més de tres mesos. No hi ha cap explossió d’alegria en els dos bàndols, separats de manera dramàtica per un mur profilàctic.

Fa temps que desitjam que torni aquest moment, però quan t’enfrontes a la realitat després de mesos de confinament, res és com t’ho havies imaginat. La realitat empitjora la ficció.

Els mestres tenen els ulls cansats, esgotats després de mesos de sobrecàrrega visual i mental. Pantalles, angoixes, impotència i auto exigència. Això és el que transmeten.

A l’altra banda del mur, també hi ha moltes històries amagades, moltes emocions encapsulades, que algun dia hauran de sortir. També se veuen ulls forjats de mesos de Hangouts, Skype, Youtube, Brawl Stars, Netflix, WhatsApp. La majoria d’ells i elles han caigut, i no és un retret, en els estàndarts digitals.

M’agradaria saber, de tots els nins i nines, quants s’han obert un compte de tik tok durant aquests mesos. Tampoc és un retret. De cara al proper curs, m’agradaria que algú els expliqués quin ha sigut el volum de negoci que les grans plataformes digitals han fet amb ells durant el confinament.

L’entreteniment s’ha fet fort entre l’anomenada ‘comunitat educativa’.

Relegats al paper secundari de nins i infants, la societat només ha estat capaç de dir-los que ‘tot anirà bé’. El problema rau en què, acabada la película, el final no ha sigut l’esperat. La bonança que els prometíem era buida de contingut, un tret, per altra banda, molt propi del márqueting dolent.

Més enllà d’això, tot han sigut prohibicions, distàncies i tik tok.

Per la pròxima pandèmia hauríem de ser més originals amb els infants. En comptes de ‘Tot tornarà a anar bé’, un missatge que, ja vos ho dic, no ‘compraran’, proposo ‘Encara pot anar més malament’. Sé que, d’entrada, pot semblar traumàtic, per pessimista i apocalíptic, per un nin o nina de 10 anys. Però potser ha arribat el moment de dir-los la veritat i no generar-los falses espectatives, totes patrocinades per les marques.

Ens acomiadam de l’escola (metàfora?) i quan me desitgen ‘bon estiu!’ sento una punxada a l’estòmac. És com si, per un moment, semblés que no ha passat res. És aquest discurs superficial que s’ha incrustat entre tots nosaltres el que me molesta, i no és un retret individual.

Hem posat una barrera mental enorme entre nosaltres durant aquests mesos, és evident. Les converses que escolten els infants estan ara protagonitzades per pors, incerteses, injustícies i desencís.

Per tant, no us ha d’estranyar que se refugiin en la comoditat del seu món virtual, amb un mes de prova gratis i versió Premium.

El professor i filòsof italià Nuccio Ordine ha explicat aquesta setmana en una entrevista a TV3 que l’escola “és un lloc d’esdeveniments”, i no es referia afegir-se a una reunió de Google Meet.