Ens passam el dia caçant mamuts i no donam al nostre cos el temps necessari per pair l’esforç ni passar gust de la presa. De fet, compartim la caça i no la gaudim con feien els homes neandertals.

L’ésser humà del segle XXI sembla que  només té dos estats naturals. Anar de cul o dormir. És com si no hi hagués terme mig. Sempre anam de cul (o de crani, aquesta comparació m’agrada encara més) i si no hi anam prou ens cercam la manera d’anar-hi. El meu professor de Ioga un dia me va dir: “Perquè fer-ho fàcil si tot ho podem complicar?”

I a tot això hi hem d’afegir que hem de seguir essent bons treballadors, bons pares, bons amics, bons fills, etc. Virtuts que en molts de casos, per fer-se visibles, ens fan encara anar un poc més de cul.

Abans anar de cul era un estat relacionat amb la feina. Anaves de cul (o de bòlit), perquè tenies molta de feina i l’havies d’acabar.

Ara però hi han molts de factors que intervenen i que nodreixen aquest cul (o crani) que se suposa que ‘pensa’ per nosaltres. Molts provocats per la nostra auto exigència pandèmica i la majoria gestionats pel filtre del telèfon intel·ligent.

Si ja ‘anam de cul’ fent feina davant l’ordinador, si revisam constantment el nostre smartphone, imaginau-vos com pot fer-se de gran aquest ‘cul’. Exemple: Grup de whatsapp EXCURSIÓ DIUMENGE. Llegim un missatge d’un membre preocupat perquè sembla que farà mal temps. Consultam l’aplicació meteorològica de torn i comprovam que serà així. Compartim el nostre neguit amb el mateix grup i sense adornar-nos ja hem deixat de concentrar-nos amb la feina (que ens porta ‘de cul’).

De fet, l’horabaixa haurem d’anar a Decathlon perquè no tenim clar si el borrasquer del nostre infant li va encara prou gran. Això, sense deixar d’anar a fer la compra, que és el que teniem previst fer. Així que ja anam una mica més de cul.

No reflexionam prou sobre el cervell humà. Quin és el límit per aquest òrgan tant necessari com de vegades oblidat? Saber fins a quin punt podem anar ‘de crani’ tot el dia, fins a quin punt el nostre cervell pot absorbir tanta d’informació i què fa que trobem el ‘plaer’ en estar tot el temps hiperactius.

I a tot això hi hem d’afegir que hem de seguir essent bons treballadors, bons pares, bons amics, bons fills, etc. Virtuts que en molts de casos, per fer-se visibles, ens fan encara anar un poc més de cul.

No reflexionam prou sobre el cervell humà. Quin és el límit per aquest òrgan tant necessari com de vegades oblidat? Saber fins a quin punt podem anar ‘de crani’ tot el dia, fins a quin punt el nostre cervell pot absorbir tanta d’informació i què fa que trobem el ‘plaer’ en estar tot el temps hiperactius.

Però: realment podem deixar tots d’anar tant de cul i aconseguir que el nostre dia a dia no sigui tant trepidant? I també: quantes necessitats innecessàries creades per la nostra dependència amb la tecnologia sumen en aquest brou del nostre anar ‘de crani’? Quantes coses importants deixam de fer per mor d’un M’agrada a Facebook, un missatge de whatsapp o una piulada que podem respondre en altres moments però que no podem posposar i, per tant, ens fan anar encara més ‘de cul’?

Com vaig llegir en el llibre d’ajuda (mal anomenada auto ajuda) ‘Bricolatge Emocional’, producte d’un programa de TV3 amb el mateix nom, els humans abans caçaven un mamut al dia, o a la setmana, i després es passaven bona part del temps fent la migdiada. El paíem. Ara ens passam el dia caçant mamuts i no donam al nostre cos el temps necessari per pair-los tots. Ara bé: no tenc clar si noltros mateixos en som els culpables.

P.D. Disculpau si la lectura d’aquest post, que no havíeu previst fa 10 minuts, s’ha mesclat dins el sofregit del dinar que estàveu preparant i això us ha fet anar més ‘de cul’.