Si ha tornat el Vinil per recordar-li a l’MP3 que la música és una cerimonia social, algún dia peregrinarem de bell nou a les cafeteries com el Bar Plata del carrer Argenteria. Petites nacions analògiques on renaixerà la importància de moure la conversa: tangible, lleugera, que comença i s’acaba. I a la barra del bar tendrem el primer community manager que te mira als ulls. Potser serà una teràpia, de noms estranys en anglès, i amb connexió USB. Però serà.

“Let’s have an experience in Old Plattery Street”, dirà la veu del navegador de Google. Anar al bar pareixerà modern i motivador. Estic pensant en coses tipus NetTalking, SpiritualMindTalk, Conversationy, SpeakTraining o EyesSpeaking.

En definitiva, maneres de posar un hastag al ressorgiment de practicar l’art de parlar sense distorsions, de ser escoltat, de riure o enfadar-se fora emprar emoticones, una teràpia per tornar a les relacions socials de qualitat.

De la mateixa manera que s’ha posat de moda el disc de Vinil, hi haurà un dia en què se tornarà a usar el fet de practicar les relacions personals analògiques.  Digau-li: converses per cultivar l’esperit.

Carles Capdevila va escriure un dia que la millor xarxa social és encara un sopar amb amics a l’estiu i la corresponent sobretaula. Deia: “Al sopar d’estiu a la fresca hi ha plats cuinats com a Instagram, compartim fotos dels nens com a Facebook, critiquem com a Twitter, i de tant en tant abandonem el mur comú i enviem missatges directes, parlant a algú a cau d’orella. Hi ha temes del moment, paraules clau i acabes creant trending topics inoblidables, que seran el més buscat al Google mental del proper sopar”. Amén i gloria a un pensador que trobo a faltar cada dia un poc més.

La universitat de Harvard va concloure en un estudi sobre la vida que allò que determina la felicitat de les persones és la qualitat de les seves relacions.

En Tolo i n’Alex, segona i tercera generació del Bar Plata.

He pensat molt amb aquesta frase darrerament, i si me deixau fer un poc de demagògia, us diré que, ara que ha reviscut el debat sobre les nacions i la pertanyença de les persones, he arribat a la conclusió que, més enllà de banderes, jo me sento dels llocs on he passat gust d’estar amb persones. Els meus ancoratges són físics. Un carrer, una botiga, un bar, un cafè curt “de cafè” o una taula de marès.

El carrer Argenteria de Palma és una de les meves nacions, i el bar Plata la meva xarxa social preferida. Si transitau per l’antiga via dels joiers mirant el vostre mòbil us passarà inadvertit. I si sou turistes i cercau a través de Google Maps l’enèsima gelateria per ciutat passareu per alt el bar Plata.

Ara que està tant de moda viure experiències (i pagar-les), us en recomano una de ben autèntica: anar a fer un cafè i un llonguet calent en aquest bar que la família Serra obre dia sí i dia també des de 1956.

No parlo de de la decoració del local, ni pel fet que hi facin cafès en copa de cava a 5 euros, o gelats de Xocolata Belga amb Maracuià. Que no ho fan.

Arribarà el dia en què es posaràn de moda les tendes on pots trobar un botó, com la merceria Doña Àngela.

De fet, l’experiència és d’allò més primària, però us ben asseguro que és d’aquelles que escassegen i que en un futur formaran part de la moda que he anunciat. Això vol dir anar al bar i que sentis que ets dins un bar, amb tots els avantatges que això suposa: desconnectar de la connexió, conèixer gent, i trobar darrere la barra una persona que te mira als ulls i que t’escolta.

He arribat a la conclusió que, més enllà de banderes, jo me sento dels llocs on he passat gust d’estar amb persones. Els meus ancoratges són físics. Un carrer, una botiga, un bar i una taula de marès.

En Tolo és un community manager i no ho sap. Mou les converses amb els clients, i si ho troba escaient, les comparteix amb els altres.

Conta històries que no trobareu mai a Google, perquè són històries de clients que han anat passant pel bar. Per exemple, les converses entre intel·lectuals d’esquerres a les darreries del Franquisme, al voltant d’una taula redona de marès (que per cert ara vol recuperar).

També és un mestre del mindfullness, i tampoc ho sap. Practica la plena consciència de estar preparant 3 llonguets, tenir 4 cafès al cap i fer netes dues taules per dos nous clients, i amb tot això ser capaç d’escoltar un client que remuga.

No hi ha millor xarxa social. Practiquem-la!

Tampoc no ho sap però la seva feina és monitoratge perquè el client que va al Plata sempre vol tornar.

Això vol dir anar al bar i que sentis que ets dins un bar, amb tots els avantatges que això suposa: desconnectar de la connexió, conèixer gent, i trobar darrere la barra una persona que te mira als ulls i que t’escolta.

En Tolo està astorat perquè ara l’han fet emblemàtic. El primer catàleg de l’Ajuntament de Palma de comerços emblemàtics ha senyalat el Plata entre els bars amb més solera de ciutat.

Ara tendrà una especial protecció pública per sobreviure a l’allau de franquícies i comerços bombolla que fan les ciutats clòniques.

No descarteu que aviat existeix una ruta de comerços emblemàtics i que el guia condueixi als turistes en aquest carrer estret lligat com no n’hi ha d’altre al llegat jueu de Palma.

En Tolo és un community manager i no ho sap. Conta històries que no trobareu mai a Google, perquè són històries de clients que han anat passant pel bar. També és un mestre del mindfullness, i un poc terapeuta.

“Let’s have an experience in old plattery Street”, i el turista quedarà esmaperdut i ho voldrà practicar. Tanmateix, tot acabarà amb passar per l’estreta barra del Plata sortejant palmesans, i demanar un cafè tot sol i un llonguet de camaiot a nen Tolo, en Pedro o n’Alex.

Se faran aplicacions de llocs emblemàtics, o de nova creació, on podràs consumir tradicions locals en forma d’entrepà. Però sobre tot, on podràs tenir una conversa reposada, autèntica, terapèutica, lleugera, que trobarà resposta en un cambrer que en ocasions tendrà el títol de psicòleg.

En Tolo, en canvi, no obre cada dia per defensar el seu nou títol honorífic, sinó perquè, per ell obrir el bar segueix essent ‘la millor pastilla’ de totes les que venen les farmàcies.

Ja ho deia en Capdevila: “A la xarxa social del sopar d’amics riem junts en lloc d’enfotre’ns els uns dels altres, perquè mirar-nos als ulls evita malentesos i l’afecte real substitueix la tensió virtual. Celebrem que som bèsties socials que fa segles que ens posem en rotllana per fer-nos companyia i encetar un bon xat. Com un grup de WhatsApp, perquè ens entenguem, però sense que el tema etern sigui com quedem, perquè ja hem quedat, ja hi som i brindem desitjant-nos salut”.

En Tolo  potser llegirà aquest article en un enllaç de Facebook o whatsap. Tanmateix, però, la seva resposta serà infinitament millor darrere la barra del Plata.