Quan penso que és “un desastre” haver d’anul·lar el viatge, a continuació me dic a mi mateix que som (érem) privilegiats pel fet de poder permetre’ns sortir de casa, agafar un avió, pagar nits d’hotel, veure un espectacle de màgia a 60 euros l’entrada, i poder gaudir del Pirineu amb tota mena de luxes.
Estimats compatriotes. Crònica de confinament. Dia 24.
S’acosta la Setmana Santa. Enguany, i amb molta antelació, havíem programat (i pagat) unes vacances per terres catalanes carregades de teatre, natura, muntanya, amics i màgia.
Volíem (havíem de) anar al Pirineu aragonès amb l’expectativa de poder esquiar. No sabíem si hi hauria neu o no a les estacions d’esquí a principis d’abril, però el simple fet d’imaginar-mos lliscant per la neu, enrevoltats del color blanc de les muntanyes, ens feia molta d’il·lusió.
El viatge a Barcelona i el Pirineu de Setmana Santa era el premi a l’estrès del dia a dia. “Ja queda menys per anar de viatge”, acostumàvem a dir a l’hora de sopar en un dia qualsevol d’aquests en què fèiem mil coses sense gairebé haver-nos mirat als ulls.
Aquells dies en què acabàvem esgotats de tanta activitat exterior, i en què maleíem la manca de temps que teníem per dedicar als nostres fills i els nostros esbarjos.
“Sempre ens quedarà el viatge”, pensava, com si els 5 dies de gaudi a Catalunya fossin el contrapès a setmanes de rutina, estrès, normes, activitats extraescolars, deures, reunions de veïnats, visites al metge, tutories…
Exàmens, reunions de l’esplai, reunions de la confraria, reunions de pares i mares. Grups de whatsApp per decidir el regal de l’aniversari d’aquell amic de la classe.
Grups de whatsApp per passar llista dels nins i nines que assistirien a l’acampada de l’esplai. Grups de whatsApp per decidir la data, l’hora i el lloc d’una festa sorpresa a un familiar…
El viatge ho compensava tot. La Setmana Santa era com el parèntesi necessari de desconnexió, de descans, d’abaixar la guàrdia. Ho era gairebé tot.
Tot això s’ha esvaït per un minúscul virus. Ara sabem que passarem la Setmana Santa a ca nostre, sense poder sortir del portal, sense poder veure ningú, ni tan sols sense poder fer les panades amb la família.
Ara el debat és saber si passarem la Setmana Santa al menjador, a la cuina, a les habitacions, i si de tant en tant podrem fer una escapadeta al terrat comunitari.
Més que mai, aquests dies de Setmana Santa, la processó, com diu la dita castellana, “anirà per dins”. Me dóna la sensació que enguany els dies sants seran més sants que mai.
El dijous Sant, en què havíem d’anar a veure el Mag Pop a Barcelona, serà un dijous confinat, a casa, en què tendrem molt de temps per pensar.
Divendres Sant, dia en què ens havíem de desplaçar al Pirineu, serà un divendres confinat, de retir espiritual. Canviarem la neu i els esquís per la contemplació del nostre esperit, i també del veinats del balcó de la finca de davant.
Me posa trist saber que aquesta Setmana Santa no serà com l’havíem planejat, tot i que segurament serà més santa que mai.
Jo però, ja he fet la feina emocional de posar-li altres paraules a la meva situació personal i familiar en aquestes setmanes santes de confinament.
Si me posa trist el fet de no poder veure de nou les muntanyes gegants del Pirineu, me consol amb la vista del puig de Na Burgesa i del castell de Bellver que tenc des del terrat de la finca.
Si tenc ràbia i me sent “atrapat” a casa meva sense poder sortir de Mallorca, m’explico a mi mateix que milions de persones ara mateix voldrien estar confinats a la meva roqueta.
Si penso que aquesta situació me provoca “asfixia” també som capaç de ressoldre que “respir” l’aire més pur que mai he respirat.
Hi ha situacions, com la del confinament, que no es poden canviar, però la manera com les descrivim ens poden ajudar molt.
Que passeu una bona Setmana Santa confinats, perdó, confitats a les vostres llars .
Hola Felip,
Som na Carme, la teva més fervient oient, donc gràcies al meu teacher que em va parlar del teu programa de ràdio i et segueixo des de divendres passat. Ara he estat llegint tots els articles que tens aquí publicats i m´encanten. Crec tens un gran talent i segueix escrivint i comunicant. No és fàcil avui en dia arribar al cor de les persones, justament per la quantitat de imputs que rebem del exterior ja que tothom està connectat avui en dia amb les xarxes socials, mòbils, etc… molt de renou però res interessant a dir. Però entre tot això surgeixes tu en les teves humils opinions i ets com una brisa d´aire fresc. Gràcies per compartir el teu confinament i la teva família amb tots nosaltres. Com saps, jo visc sola i en la ràdio i en el teu programa he trobat un amic, un company, una nova família que em conhorta. Només per això t´estaré infinitament agraïda. Ara ja sé a on trobar-te i a on seguir-te.
Jo estic a l´atur des del mesde setembre i no és fàcil trobar-se d´un dia a l´altre sense res a fer, quan durant 25 anys t´has estat llevant cada matí. Des de desembre he estat fent cursos d´anglès, català i xinès. Ja sé el que és romandre a casa tot el dia. Però ara sense poder sortir i com tu deies en un dels teus articles sense veure els pares, familiars, germans, cosins, amics … no és el mateix i és dur.
No vull acabar aquesta opinió trista sinó tot el contrari amb alegria i esperança. Ens ensortirem i espero que siguem tots millors persones.
Gràcies una vegada més. Digues a en Joan que ho fa molt bé pronuncia la seva frase amb una tonalitat de locutor professional. la meva enhorabona per ell.
Gràcies per el meu minut de glòria d´avui al teu programa. M´has fet molt feliç
Una abraçada molt gran per a tu i la teva famíla.
Carme