Persones compromeses amb l’urbanisme intervenen diversos indrets de la ciutat per alertar, des de la visió crítica de l’Art compartit, del perill d’una ciutat convertida en parc temàtic.

M’estan fugint les ganes de caminar aquest estiu pel centre de Palma, i això que a carrers com Colom, Argenteria o a barris com Sa Calatrava hi guardo alguns dels millors records de la meva infància i adol·lescència. Me comença a passar com amb algunes platges de Mallorca. Fa molts d’anys que no vaig a nedar a la platja de Es Trenc. Ja no me la sent meva.

Els records personals (la majoria extraordinaris) que hi he viscut, han quedat sepultats dins l’arenal, pitjats per milers i milers de banyistes. El que més m’entristeix no és el fet de no voler-hi tornar, desplaçat per la massa de gent que un dia d’agost pot arribar a 12.000 persones. És la impotència de pensar que poca solució hi ha, perquè la inèrcia del turisme sembla imparable. I perquè cap dels banyistes n’és culpable.

Vaig trepitjar Es Trenc per darrera vegada una tardor i atret pel silenci, el buit, l’olor de les algues, i sobre tot per l’art. El col·lectiu Boa Mistura va intervenir, amb el suport de l’Ajuntament de Campos, els nius d’ametralladora que hi ha repartits per tot l’arenal.

Els varen pintar tots de blanc i hi varen escriure fragments de versos de Costa i Llobera. Art i reflexió. La bellesa s’apoderà d’uns búnquers fantasma que es varen construir per defensar militarment la costa de Mallorca d’un possible desembarcament a la Segona Guerra Mundial. Quines contradiccions. Mai es va produir aquella invasió de tropes estrangeres, i ara, davant la sobre explotació de la platja més ’emblemàtica’ de Mallorca, un pensa moltes vegades en refugiar-se.

La gentrificació és un procés imparable que fa que la ciutat deixi de pertànyer als seus habitants i quedi en mans de la indústria turística. Com una platja sense algues.

Boa Misutra es varen conèixer fent grafits a les parets del seu barri i 15 anys després han intervingut espais públics principalment a ciutats arrel del món. La seva feina consisteix en transformar el carrer per crear-hi vincles entre les persones. Art perquè ens ajuntem, reflexionem, i ens sentim un poc més propietaris dels espais que, com està passant per mor del turisme, està granant cap a escenaris buits de records i vivències.

Talment allò que ha passat al barri del Albaicín de Granada, una zona que fou declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que vint anys més tard és Patrimoni de l’Especulació i el turisme residencial de luxe.

Ara la polèmica s’ha traslladat de les platges als centres de les ciutats. Aquí però, el drama no és tant medi ambiental com humà. Se treu la gent que habita als barris turístics, a cops fins i tot amb assetjament als llogaters, això afavoreix, via especulació, l’arribada de molts turistes als pisos de lloguer, es multiplica el negoci, però novament no es calculen les conseqüències a mitjà i llarg termini.

I aquí és on entra una paraula que encara no detecta el corrector ortogràfic: la gentrificació. Un procés imparable que fa que la ciutat deixi de pertànyer als seus habitants i quedi en mans de la indústria turística. Talment una platja sense arena.

Comparativa de la presència d’habitatges de luxe a la gentrificada ciutat de San Francisco

El debat sobre la capacitat de càrrega a Palma és ara al carrer, i novament l’art ha aclarit les meves idees i ha posat un poc de llum en la meva preocupació.

El Museu de Es Baluard de Palma ha posat en marxa un projecte de reflexió crítica sobre les urbes turístiques titulat ‘Ciutat de Vacances’, i ha convidat no fa molt de temps el col·lectiu Left Hand Rotation , que també conceb l’art com un activisme de carrer per remoure consciències.

Inspirats en un conegut proverbi xinès que diu que “el turisme és com el foc: pot escalfar la teva sopa però també pot cremar casa teva”, s’apropien de l’espai públic i ho registren amb vídeo.

Que els turistes, especialment del creuer, puguin visitar en només una hora còpies de la catedral de Palma, i transitar per carrers de Valldemossa fins al monestir de Lluc i, només girant el cap de cantó, es delectin amb les Coves del Drac. El Poble Espanyol convertir en Poble Balear.

A Palma han compartit idees amb gent compromesa amb l’urbanisme. Artistes locals, arquitectes o antropòlegs socials com Marc Morell, que ha treballat els procés de gentrificació al barri de Sa Gerreria. Aquest grup crític han intervingut diverses zones de la ciutat com el barri xinès de Palma,

El Temple, santa Catalina o el carrer de Sant Feliu. En algunes parets han aferrat unes plaques d’espuma que alerten del perill de convertir espais urbans, en procés de transformació amb l’excusa de la degradació, en rèpliques de sí mateixos, ‘escenaris’ per fer goig als turistes que, com passa a Venècia, s’han buidat de veïnats i han perdut serveis públics.

Frontera entre ‘favela’ i barri ric a São Paulo. Foto: Tuca Viera – Oxfam Intermón

Fa anys que se parla de la massificació del turisme a Palma però aquí som d’encetar discussions quan ens trobam en situació límit. O quan apareixen les parets del casc antic pintades amb el ja famós #TourismGoHome. Eslògans que ens escandalitzen no pel què hi ha al darrere sinó perquè no son amables.

A ciutats com Àmsterdam, que amb això de la gentrificació ens porta molts d’anys d’avantatge, ja se demana als turistes que, PER FAVOR, no la visitin tant. #TourismPleaseGoHome.

T’entren ganes de fer-te selfies amb els turistes perquè se’n duguin un record autènticament palmesà de la visita.

Així que el debat flueix (i ja era hora) a ciutats com Palma, on passejar pels carrers més cèntrics de la ciutat és el més semblant a formar part d’una manifestació, en aquest cas de guiris.

On es practica l’esport de moda (i molt saludable per cert) de sortejar turistes i veus tants pocs veïnats pel carrer que tu, palmesà de socarrell, esdevens gairebé l’únic paisatge purament local, i t’entren ganes de fer-te selfies amb els turistes perquè se’n duguin un record autènticament palmesà de la visita. I on al centre de la ciutat ja te costa comprar un pa que no sigui de multicereals a 4,5 euros.

El Poble Espanyol de Palma, i al fons, edificis del barri de Son Espanyolet.

Ara que, el més preocupant d’aquest procés de gentrificació de la ciutat, és comprovar com els veïnats son els desplaçats dels barris més visitats perquè ja no poden pagar lloguers desorbitats (reis-vos novament dels imposts turístics) i a voltes han d’abandonar la seva vivenda assetjats pel Capital.

Talment allò que ha passat al nucli històric de Toledo, a l’Arrabal de Triana de Sevilla o el barri del Albaicín de Granada, una zona que fou declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO i que vint anys més tard és Patrimoni de l’Especulació i el turisme residencial de luxe, i que veu com es privatitzen espais públics, trencant el fràgil equilibri entre l’activitat turística i la vida de barri.

La pròpia destrucció de la posidònia per finalitats econòmiques comporta, a llarg termini, la destrucció de la platja, que és el motor de l’economia. És el preu que s’ha de pagar per fer goig, talment a un barri convertit en escenari.

Barris de ciutats que, com va passar al (fals) Gòtic de Barcelona, esdevenen parcs temàtics de sí mateixos, ciutats escenaris que representen més que alberguen, talment el Poble Espanyol de Palma. Espais que semblen de cartó pedra, sense personalitat i on es perd la memòria col·lectiva d’aquells que els han habitat.

Les màquines deixen empremta a Es Trenc mentre retiren les algues de l’arenal. T.Obrador (Diario de Mallorca).

I per acabar m’evadeixo de la ciutat i torno a les platges, (si és que hi puc entrar) on també turisme massiu ha provocat que se retirin les algues de posidònia per fer-les més atractives (per tant massives) als visitants. Conseqüència? La costa queda desposseïda d’una planta que, entre d’altres funcions, protegeix els arenals davant de les inclemències del temps.

La fórmula letal és la següent: treim les algues de la platja perquè fan lleig, venen més turistes, i alguns s’omplen més les butxaques mentre els arenals es degraden.  La pròpia destrucció de la posidònia per finalitats econòmiques comporta, a llarg termini, la destrucció de la platja, que és el motor de l’economia. És el preu que s’ha de pagar a llarg termini per fer goig, talment a un barri convertit en escenari.

Aquest estiu, si em decideixo a caminar pels carrers sobre carregats de turistes del centre de Palma, crec que me sentiré com una alga de Es Trenc.

M’estic imaginant un quiosquet de Es Trenc oferint aquest estiu entrepans d’algues deshidratades als turistes vegetarians (a preus desorbitats, reis-vos dels imposts turístics), aliens tots al greu problema que pateix l’arenal, una degradació imparable per la pressió dels visitants (12.000 ni poden arribar a haver un dia d’estiu) i que està fent retrocedir la línia de costa de forma alarmant. Potser en dècades ens quedarem sense platja, i segurament aquell dia els empresaris de la zona seran els primers en queixar-se. Però els debats profunds no caben a la nostra societat, i més quan parlam de turisme.

Mentrestant, aquest estiu, si em decideixo a caminar pels carrers sobre carregats de turistes del centre de Palma,  crec que me sentiré com una alga de Es Trenc.