La crisi sanitària i la pandèmia del covid-19 ha posat un mur entre nosaltres i els nostres majors, ara considerats ‘població de risc’.
Però aquest aïllament no és només científic, sinó també social. A l’altra banda del mur, tancats, estan els infants, considerats per la ciència “vectors de transmissió”.A
La soledat també emmalalteix. Una abraçada, amb guants, mascareta, alcohol desinfectant, pot ser molt més terapèutica que mesos de no sortir de casa.
De la mateixa manera, un infant que durant una hora al dia veu el sol i pot córrer per un parc, pot ser considerat un acte d’irresponsabilitat científica. Però la psicologia, que també és ciència, és una necessitat vital, com diu la psicòlga Heike Freire.
Els infants són la principal població de risc de contagi de les emocions dels seus pares.
Amb tot això: perquè quan vaig a ca’ls meus pares a dur-lis mascaretes, una poc d’arròs o fruita encara tenc la sensació de ser un antisistema?
Per què si un dia decideixo anar a comprar amb el meu fill d’onze anys, i es queda fora de la botiga a dos metres de distància de la gent que fa cua, tothom em mira amb cara d’extraterrestre?
Algú li ha demanat al meu fill si coneix les normes, si s’ha rentat les mans, si sap que ha de fer si te ganes d’esternudar?
El ministre de Sanitat ha afirmat que els infants han de seguir quedant a casa perquè son “vectors de transmissió” del coronavirus.
Alguns de vosaltres tendreu una resposta, segurament relacionada amb la ciència i l’epidemiologia, tant de moda en aquests moments.
Però a mi no me basta. Som de lletres. Ho sento molt. Som incapaç d’entendre completament la raó universal que diu que el virus ho justifica tot.
Des de fa un mes, per posar un exemple, els meus fills de 9 i 11 saben que no poden sortir al carrer, i les vegades que ho han fet s’han sentit tant observats que ja han desistit la possibilitat de traspassar les parets del nostre pis.
Allà on els donaven un caramel cada vegada que anaven a comprar, ara els miren amb angoixa i preocupació.
Els nins, en temps de coronavirus, són sobre tot éssers contagiosos. Són “Vectors de transmissió”. Han desaparegut de la vida social, i ara els tenim, des de fa un mes, reclosos en un món virtual.
I les grans plataformes digitals com Nintendo, Youtube, Tik Tok, Netflix, Skype, etc… guanyen doblers a poalades.
A l’altra costat d’aquest confinament social està la Gent Gran.
Des de fa un més, els meus pares, així com milions de persones majors de 65 anys, són bàsicament “població de risc”. S’han convertit en un nombre, en una xifra, en un percentatge. ‘
El covid-19 els ha aillat a ca seva, justament allò que sempre s’havia dit que calia evitar amb la Gent Gran.
El risc d’aquesta població també és social. Això ho estam tenint en compte també?
“Hem d’intentar que els majors no se sentin sols perquè la soledat és molt dura”, acostumàvem a escoltar.
Ara la soledat és una obligació científica que no podem ni tant sols qüestionar, perquè la crisi del covid-19 també ens està aïllant com a éssers capaços d’organitzar-se i posar en dubte les decisions dels governs.
Els dies passen i els nostres majors tornen molt majors, i els dies passen i els nostres nins tornen menys nins.
I mentres seguim obeïnt, perquè no tenim altra opció que fer-ho, crec que ens hem de començar a plantejar el següent repte: com retornarem els infants i els majors a la societat que els ha fet invisibles, o com a molt virtuals.
Tenim el repte de reconèixer la seva resistència i la seva importància. I no me refereixo a hastags, a cançons, a programes especials ni a descomptes en chiquiparcs o geriàtrics.
Tenim el repte de retornar als nins i els majors els seus drets, i fins i tot ampliar-los.
El dia que pugui tornar a la botiga amb els meus fills, no vull que els regaleu un caramel per sentir-vos bé amb vosaltres mateixos i premiar com de bé que se porten.
Vull que, a partir d’ara, als infants se’ls tracti com mereixen, és a dir, com una població que ha sigut oblidada per una societat adultocèntrica. És molt dur que els teus fills hagin d’escoltar que són “vectors de transmissió”.
Els nins del covid-19 sortiran de les seves cases canviats, seran més madurs, no bastarà amb comprar-los la Nintendo Swich o fer un menú a un fast food perquè estiguin calladets.
I amb els majors, també tenim un repte gegant. Mereixen que, ben igual que els infants, els situem al centre de les nostres vides.
En sortir d’aquest confinament m’agradaria que els majors deixessin de ser una “càrrega” o un comodí per moltes famílies.
M’agradaria que l’economia girés entron a ells i als infants però de veritat.
Estam en deute amb vosaltres, predins i néts, i quan s’acabi això tenim l’obligació de posar-vos, ara sí d’una vegada, al centre de les nostres vides.
Bon dia Felip, en primer lloc enhorabona pel blog i malauradament tan sols una abraçada virtual!
Anem al gra! Nins i majors, sens dubte dins el grup dels socialment oblidats i sens dubte perfil de població que tindrem que prioritzar en les futures accions a realitzar quan arribem al desconfinament.
Durant tots aquests dies i des de la part que em toca (la ciència i no les lletres en el meu cas,), estic/estem donant-li moltes voltes a l’abordatge de la post fase aguda del COVID19.
L’aillament social es considera un símptoma dins la classificació de molts trastorns mentals i ara l’estem patint en primera persona molts de noltros, el que no està clar es com en sortirem de tot plegat, els diagnosticats i els que no hi estan, topar de nou amb una realitat diferent a la que estàvem acostumats, segur que tindrà un efecte que haurem de dur i encaminar cap a la reinvenció de molts de nosaltres, cercant un canvi en positiu estretament relacionat amb els nous paradigmes socio econòmics, geopolítics, ocupacionals, marcant-nos noves prioritats, motivacions i objectius.
La reorganització i economia de recursos haurà d’anar en paral·lel a aquest canvi que estem vivint i segur que si hi posem de la nostra part en podrem treure moltes coses en positiu: identificar i fer una nova valoració de la importancia de cada cosa que tenim, física, social, comunitària, del nostre entorn que ens envolta i tots els seus components: ambientals, físics, …
Aprendre a gestionar, expressar i transmetre emocions, sentiments, pors, engoixes,…amb mes naturalitat de la que estàvem acostumats a fer-ho.
Millorar en l’empatia cap a col.lectius estigmatitzats, menystinguts, menysvalorats i moltes de vegades menyspreats: persones diagnosticades de trastorns mentals, majors de residències, nins i nines en general, presidiaris, sense sostre, …
Esperem que aquesta crisi, aquesta vegada si, sigui una oportunitat, quedemnos amb aquesta esperança!
Salut!!
Quim Gª de C. Un confinat més.
Enhorabona, Felip!, m´ha encantat l´article i el programa de ràdio. M´has fet pensar i reflexionar i estic d´acord en tot el què dius.
Jo tenc dos nebots que faran onze i quinze anys i uns pares de més de vuitanta. Pens molt sovint en ells i en com estan vivint aquest confinament. No sabem com ens afectarà a tots, no sabem les conseqüències que patirem… però crec estar clar que cap de nosaltres serà el mateix home o dona, nin o nina, padrí o padrina que era abans . Només espero sortir-ne tots reforçats i millors persones.
Molta salut i força!!!
T´He de dir que odïo aquesta paraula, “paraulota” diria jo: “CONFINAMENT”.
Carme
M’ha semblat un article descarnat.
A l’hora em fan gràcia les imatges de l’abraçada amb guants, mascareta i desinfectant i la del teu fill a dos metres de tu a la cua de la carnisseria.
No sé si demanar perdó per riure amb humor negre !
Segurament els teus fills desisteixen de sortir de casa per què han fet una reflexió molt intel·ligent: “si cap nin surt, per què jo ho puc fer?, tinc més dret a sortir que els meus amics? I si tothom fes com jo i tots els nins sortissin a fer la compra, no hi hauria el risc de complicar el problema?”. Jo escoltaria els teus fills. És una manera magnífica d’aprendre.
Pot semblar una paradoxa haver d’aïllar ara la gent gran, quan sempre s’ha dit que el gran mal per ells és la soledat. Però digues què preferiràs dels teus familiars majors: que estiguin uns mesos confinats o que facin ús d’un respirador i altres procediments mèdics a l’UCI d’un hospital amb l’opció de no sortir-ne vius? Jo, en el meu cas, ho tinc clar. Tot i que crec que no he de ser jo qui decideixi per ells. Sembla que la gent gran està respectant el confinament més que ningú. Induesc, potser erròniament, que no deuen tenir tanta por a la soledat, com a la malaltia difícil de guarir que poden contraure.
Hola Biel. Gràcies per la resposta. És molt difícil ara mateix mantenir la serenor i la visió a llarg termini sobre aquesta crisi.
En aquestes cinc setmanes de confinament només ens hem mogut al ritme de les recomanacions de científics i penso que és un error majúscul.
Clar si un científic ens diu que una mascota no transmet la malaltia i en canvi un infant sí que ho fa, el resultat és la discriminació que s’ha produït entre uns i altres.
Per cert, l’altre dia els meus fills me varen dir que necessitaven sortir de casa per abraçar els seus predins. Creus que els hauria d’escoltar també?
I les institucions: els escolten?
Respecte de la gent gran me poses en una disjuntiva ja per mi esbiaixada. Elegir entre la vida i gairebé la mort. I no, no ho veig així, segurament perquè som de lletres.
Me parles de “mesos confinats” i és precisament aquest un dels mals d’aquesta crisi: la incertesa. Penso que mentre seguim confinats a casa tenim dret a saber més del nostre futur, perquè els nostres drets han sigut retallats d’una manera bestial d’un dia per l’altre i no hem pogut ni tant sols discutir-ho. Per mi, un virus, una pandèmia, no justifica tot això. Però som de lletres, i als de lletres tampoc ens escolten massa darrerament.
Salut
Gràcies a tu també per la teva resposta. Creus que és un error majúscul moure’s només per les recomanacions dels científics? Home, el problema és la propagació d’un virus que provoca una malaltia que pot ser molt greu. Jo que tampoc sóc massa de ciències, puc intuir que això no és cosa de lletres.
Si la mascota no transmet la malaltia i l’infant sí, el resultat no és una discriminació, és prendre mesures per prevenir el contagi i ja està. A mi també em fa ràbia veure el meu barri ple d’excrements de ca, de gent que passeja la seva mascota i pensa “ara que no em veu ningú, aquí la deix”, però per ràbia que em faci, el ca no transmet la malaltia i l’infant sí. Que hi farem. El debat ara no és aquest. Són els fets i no hi ha discriminació.
Si em demanes si hauries d’escoltar els teus fills, jo no sóc ningú per dir-te que hauràs de fer com a pare, però m’atrevesc a proposar-te una pregunta per fer-los: voleu abraçar els padrins i potser posar-los en risc o preferiu esperar a fer-ho en uns mesos?, ja veuràs que et convenceran tot d’una.
Que els nostres drets han estat retallats, és obvi, tens tota la raó. El problema és que no sé amb qui discutiràs el tema, per què els drets no te’ls ha retallat ningú. Ho ha fet una circumstància natural més o menys imprevista i complicada de controlar. Si cau un meteorit, els teus drets també es veuran retallats, això sí, tot serà més ràpid i no hi haurà incertesa. Si tens uns mil·lisegons, també pensaràs que tens dret a saber més sobre el teu futur?, que ho hauries hagut de poder discutir? Són els fets. I com més triguem a acceptar que hi ha la situació que hi ha i que hem de mirar d’actuar amb coherència, el cap fred i pensant en el col·lectiu, més llarg se’ns farà. No sé si s’escolta poc als de lletres, però ara no són ells qui tenen la solució a tot això. Si perds les claus de casa i has de canviar el pany, cridaràs al peixater?
Sense ser massa optimista, jo pens que de tot se n’aprèn. I que si els nins poden tenir sort de gaudir d’uns pares que passen molt més temps amb ells, bé els hi anirà. Que ara hi són molt més presents. Si els nins tenen germans, poden aprendre molt de valors com el respecte, la convivència, la necessitat de compartir estones, o de tenir-les tots sols… I pensa que mentrestant, i sense perdre gens de temps, els científics treballen de valent per trobar una vacuna i/o un tractament efectiu per a aquesta malaltia. Així podrem sortir com més aviat millor i normalitzar la nostra vida social, els contactes familiars, les feines, l’economia i tot el que calgui.
Ànims i salut!