-La tecnologia pot ajudar-nos a trobar feina? Sí.

-És normal que faci desaparèixer professions? Sí. La invenció de la gelera va deixar molta de gent sense feina quan va aparèixer.

-Però: què passa amb les persones que no poden pujar al vagó d’aquest tren d’Alta Velocitat?

Fa uns mesos el bitòleg Benjamí Villoslada me va explicar, al programa Cactus d’IB3 Ràdio, que la intel·ligència artificial té un impacte tant gran a la nostra vida que està acabant amb algunes professions tradicionals. Va dir, per exemple, que matricular un adolescent a una Facultat de Traducció és un error perquè en pocs anys no seran necessaris (els humans), perquè els robots i els algoritmes avancen sense res que els freni i els traductors automàtics seran tant bons com el teu cosí, o la teva amiga traductora els pares de la qual han dipositat estalvis i il·lusions perquè estudiï el que realment vol ser.

La meva reacció aquell dia va ser enviar tot el meu suport a la gent que, escoltant aquella entrevista, s’estava a punt de quedar sense feina.

És com si te diguessin que tot el que has fet fins ara no serveix de res. I segon perquè no m’acabo de creure els que preveuen el futur perquè el present ja és incert i canvia prou com per a dir-nos com serem d’aquí uns anys.

En la mateixa línia, al programa Popap de Catalunya Ràdio, l’analista Marc Vidal ha dit recentment que “els bancs, tal i com ara els coneixem, no existiran d’aquí 10 anys”. De seguida vaig pensar en un treballador de 45 anys que està sobrevivint a una oficina d’un banc després de 8 anys de retallades i fusions, totalment desconcertat per les afirmacions de l’economista col·laborador en diversos mitjans de comunicació.

Desconfio quan sento que els traductors automàtics seran tant bons com el teu cosí, o la teva amiga traductora els pares de la qual han dipositat estalvis i il·lusions perquè estudiï el que realment vol ser.

Des del desconeixement de com funciona això dels bits i la seva aplicació al món real, amb una perspectiva més humanista, jo som escèptic, i pens que cal ser-ho més que mai, i més acurat amb el llenguatge a l’hora de preveure el futur, en aquest cas laboral. Primer perquè, en comptes de treure incertesa, en genera més a les persones que no han sigut educades (la majoria) per fer feina en el món de la intel·ligència artificial. És com si te diguessin que tot el que has fet fins ara no serveix de res. I segon perquè no m’acabo de creure els que preveuen el futur perquè el present ja és incert i canvia prou com per a dir-nos com serem d’aquí uns anys.

Popap me sembla un programa de ràdio necessari i de servei públic, perquè cal posar ordre i explicar, amb un llenguatge entenedor, com la tecnologia està cada dia més present a les nostres vides. És important donar eines als oients de com s’han de moure en aquest món actual en què de cada cop més acudim més a l’smartphone per fer qualsevol gestió, per informar-nos, per entretenir-nos, per emocionar-nos. Però també és més necessari que mai que hi hagi un punt de reflexió més enfocada a les persones, per exemple, les que son o seran víctimes clares d’aquesta revolució digital, i que no tenen marge de maniobra per adaptar-se a les circumstàncies.

Jo d’aquest món de cada cop més governat per la intel·ligència artificial, dominat per la incertesa, en desconfio fins i tot de els auguris d’obsolescència. Com els que diuen que escriure en un blog un article com aquest, de més de 600 caràcters, és excessiu.