Les Molt Honorables bambes són el símbol de la poca profunditat amb què se fa política avui en dia, però a més a més llastren el polític que les calça. Qui pretén deixar empremta a la política si aconsegueix que a les cafeteries només xerrin d’ell pels seus cabells llargs i les seves sabates?

Quan feia cròniques al Parlament de les Illes, un dia d’estiu vaig entrar a l’edifici amb avarques. La cap de comunicació me va dir que no podia entrar-hi amb aquest calçat ni cap que fos obert. Vaig acceptar les normes perquè, en el fons, m’havia calçat aquell parell per peresa més que per cridar l’atenció. I perquè, s’ha de reconèixer, en aquells temps a la cambra hi havia unes normes de vestir que els periodistes intentàvem respectar.

Recordo un company periodista veterà que me deia que el Parlament era com una partida d’esgrima setmanal, en la qual les decisions polítiques, quan arribaven a ple, ja estaven preses i que allò era una mena de representació cortesana. Els diputats i diputades jugaven una mena de rol, tot allò eren ja misses dites, però els representants de les urnes l’acceptaven.

Sí, al parlament qui més qui manco va un poc desfressat de polític, per això a Picornell li sortiria més a compte seguir el joc estètic i anar vestit de polític. De fet tots hi guanyaríem perquè parlaríem més de política.

A la era abans de twitter, el Parlament va acollir debats de gran qualitat, amb oradors de primer nivell, també ganivetades polítiques que canviaren governs, però també polítics mediocres i que no en fotien ni brot. Llavors però l’atenció mediàtica residia en els debats, les rèpliques, les conxorxes entre bastidors o les airades refregues entre govern i oposició.

En el dia de les Balears d’ahir, a l’acte institucional, l’atenció es va centrar en canvi, en la forma de vestir del president del Parlament, en la seva corbata lila llampant, i sobre tot en les seves bambes. Unes converse de tota la vida i a més a més sense estrenar. Però això sí, Molt Honorables.

Vista la imatge que dóna Baltasar Picornell amb les autoritats ‘civiles y militares’ a la Sala de les Passes Perdudes, que dirigeix la mirada sense pensar-ho al seu calçat, hagués preferit que portés unes Dr Marteens negres per no cridar tant l’atenció. Unes botes Bestard de muntanya també haurien ajudat a fer visible l’economia local.

Munar també cridava l’atenció i esdevenia tema de debat, però la seva estètica no li restava vots.

Però segurament és el que el nou president de la segona institució de les illes busca. Fixar la atenció a les bambes. No xerrar de política, sinó de bambes.

Cosa semblant passava amb Maria Antònia Munar quan era una política tot poderosa però amb un altre estil. Sempre arribava 15 minuts tard a tots els actes i ho feia amb un pentinat de princesa de Disney i uns vestits molt cridaners per cars i sofisticats. Llavors, Munar cridava l’atenció per la seva estètica i aconseguia que el debat al carrer es centrés en frases tipus ‘mira quin abric de bisó que s’ha comprat’.

Vista la imatge que dóna Baltasar Picornell amb els ‘mandos’ polítics i militars a la Sala de les Passes Perdudes hagués preferit que, enlloc d’unes converse s’hagués emprovat unes Dr Marteens negres per no cridar tant l’atenció, o unes Bestard de muntanya per fer propaganda de les empreses locals.

Ara els temps han canviat molt, però si llavors la democràcia patia per l’excés de poder que aglutinava el bisó de la princesa, ara ho fa per què la intenció de posar-se unes bambes a un Parlament desviant l’atenció a debats efímers i inconsistents a les xarxes socials. Les bambes ens criden l’atenció i novament deixam de prestar-ne a la autèntica raó de ser d’un polític. Evitar els Memes i fer el que la ciutadania li ha encomanat.

Basta de postures i d’hipocresia. Les bambes són el símbol de la poca profunditat amb què se fa política avui en dia, però a més a més llastren socialment el polític que les calça. Qui pretén pujar de vots a les properes eleccions si aconsegueix que a les cafeteries només xerrin d’ell pels seus cabells llargs i les seves sabates?

Si llavors la democràcia patia per l’excés de poder que aglutinava el bisó de la princesa, ara ho fa per què la intenció de posar-se unes bambes a un Parlament desviant l’atenció a debats efímers i inconsistents a les xarxes socials. Les bambes ens criden l’atenció i novament deixam de prestar-ne a la autèntica raó de ser d’un polític.

No me va agradar que El Mundo definís com un heavy Picornell, perquè jo hi tenc molt de respecte a les tendències musicals de la gent, però la constant polèmica sobre les ‘pintes’ del president parlamentari me posen trist. Perquè distrauen el debat públic i empitjoren la imatge del Parlament. Sí, al parlament qui més qui manco va un poc desfressat de polític, per això a Picornell li sortiria més a compte seguir el joc estètic i anar vestit de polític. De fet tots hi guanyaríem perquè parlaríem més de política.

Al Molt Honorable President li perdonaria que, en algun moment avorrit dels debats, es posés a escoltar alguna cançó de Paradise Lost o els locals Helevorn.